Míriam Martín Lloret: “Necessitem un diccionari col·loquial del català”

Míriam Martín Lloret és lingüista, ha treballat de consultora en portals com Optimot i Termcat i és col·laboradora en diversos mitjans de comunicació. La seva aproximació a la llengua fuig de l’apocaliptisme i per això ha titulat el seu llibre Teràpia lingüística (Ara Llibres). És un manual divulgatiu per aquells qui, davant els sons d’alarma, senten la necessitat de fer alguna cosa però no saben ben bé quina. Ella proposa recuperar els registres, els col·loquialismes genuïns, la consciència de gènere i, sobretot, l’autoestima. 

Per què cal teràpia?

Vull trencar amb el discurs que fa uns quants anys tot és apocalíptic. És veritat que no estem bé, però aquestes sentències paralitzen. Se’ns dona molt bé l’anàlisi, però la proactivitat no tant. Ja sabem com està el panorama, doncs fem coses per tirar endavant. M’inspiro en lingüistes que tenen aquesta postura positiva: Rudolf Ortega, per exemple. 

És una tendència en general en les lluites polítiques, la d’imaginar horitzons positius. En l’ecologisme s’està veient.

Sí, però no pretenc ser una venedora de fum i dir que al català no li passa res. Si faig una teràpia és per alguna cosa, però vull canviar el to i l’actitud. I empènyer accions individuals i col·lectives. I si s’hi poden sumar institucions, encara millor. 

Entre la clàssica batalla d’ús contra correcció està clar que tu et posiciones en l’ús. Però creus que la llengua ha de ser sexy i atractiva, com si fos un producte? 

No, el català té recursos propis. Es tracta de recuperar l’autoestima i la intuïció lingüística. Això de la seducció és una façana que ha utilitzat la política institucional aquests últims anys. La secretaria de Política Lingüística (o la Direcció General de Política Lingüística, que era el seu nom anterior) no ha fet política jove ni digital i, en comptes, ha dedicat campanyes a eslògans i imatges tan absurdes com un jove traient la llengua. La llengua no s’ha de fer atractiva, cal capgirar tòpics com l’autoodi. I això ho podem fer amb els recursos que ja tenim, com el registre col·loquial o les variants dialectals. 

Al llibre relaciones la falta d’autoestima lingüística amb l’obsessió per la correcció. A Núvol l’article més llegit de la història són “Els 10 errors més freqüents en català”. 

El context historicopolític ha fet mal. La subordinació lingüística i ser una llengua minoritzada són factors amb molt de pes. No crec que el català sigui l’única llengua minoritzada amb un corrent purista arrelat. El que ens passa a nosaltres i hem de corregir és que el binomi correcte/incorrecte esborra els registres. El català col·loquial cau en l’incorrecte i ja està. Hem de fer pedagogia sobre el que és un registre informal, perquè sembla que en català només existeixi i s’ensenyi la part formal. Cal enriquir la informalitat sense caure en el parany de recórrer a castellanismes i anglicismes sempre.

El veus molt lligat a les xarxes, aquest purisme? Sempre l’associem al pesat de Twitter, però en molts altres ambients hi ha gent que no vol parlar català per por a no pronunciar bé la “ll”. Ens obliguem a la vergonya entre tots?

 Les xarxes són representatives, parlen de com som. Sempre estem amb el mestretitisme o la inseguretat a l’hora de parlar, siguem on siguem, és un tret genuí nostre. A més, tendim a dir que tot és xava, però el barceloní és un dialecte! Nosaltres pronunciem la “tx” de la paraula “xocolata” com ho fa l’apitxat valencià. Ens falta coneixement de la comunitat lingüística.

Un altre exemple de parla que corregim injustament?

Un dels trets més característics de la llengua és menjar-se vocals o fer elisions al final de paraula. Dir “nem-hi”, “istiu” o “vritat” és genuí del català central, no es pot condemnar. No corregim els avis, si us plau!

De fet, dediques part del llibre a perdonar barbarismes.

No és el mateix dir “ets un cantamanyanes” que “és lo que n’hi ha”, perquè un toca l’estructura de la llengua i l’altre no. És normal deixar anar barbarismes, formen part del registre informal. A més, sempre ens fixem en els barbarismes que venen del castellà i quan en diem un que ve del francès sembla que no faci tant de mal. “Guixeta”, que ve del francès, per exemple, l’hem adoptat perquè és molt bonic i l’hem passat per sobre de “taquilla”, que ve del castellà. Però és que “taquilla” també té tradició en català! A vegades ens obsessionem per allunyar-nos del castellà sense conèixer l’etimologia i l’evolució de les paraules. 

Què en penses del català dels mitjans de comunicació?

Als mitjans audiovisuals s’hi ha entronitzat una llengua estàndard que no té en compte la variació dialectal. Idealment, s’hauria de proposar un estàndard que barregés les tres variants dialectals. Poso un exemple: sempre discutim sobre el “passar-ho bé”, “gaudir” i “disfrutar”: els dos primers són massa formals i acabem recorrent al tercer, que és un barbarisme. Però el mot “xalar” del registre informal del sud del Principat i el País Valencià, ens cobreix una necessitat que els altres no. Per què no en fem més difusió? En entreteniment o alguna sèrie podria ser útil tenir-ho en compte. 

Fas molt èmfasi en la importància de l’Alcover-Moll. 

És que la seva és una obra brutal de la descripció de la llengua! I jo sempre he adoptat una postura més descriptiva que prescriptiva respecte a la llengua. Quan dono consells hi ha rigor, segueixo la norma, però és important obrir-se als registres i la variació. 

Per què no ho fem, en general?

Hi ha molta variació dialectal que se’ns escapa perquè no tenim diccionari col·loquial. Tampoc tenim l’argot juvenil recollit. El català evoluciona i ens ho perdem, perquè no tenim on consultar-ho. Necessitem un diccionari col·loquial del català, una eina digital com l’Urban Dictionary que reculli l’argot. No ha de ser una iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans, però seria útil perquè, com a comunitat lingüística, ens poguéssim enriquir de la variació i accedir-hi si ho necessitem. I, fins i tot, potser amb els anys alguna paraula d’aquestes es colaria a l’IEC. També cal deixar més creativitat als joves. Sovint els tractem amb condescendència i ens perdem bona part de vocabulari que creen. Un exemple: els joves mallorquins diuen “horabauxa”, que és un encreuament dels mots “horabaixa” i “disbauxa” per traduir el “tardeo“. L’anglès té molt inculcat el recurs de l’encreuament, però nosaltres també el podem fer servir: “cantautor” és un exemple quotidià. Caldria potenciar-ho més, això.

No juguem prou amb la llengua?

No! Hi ha paraules d’argot que es mantenen fermes, com “molar” i “guai”. Potser és boomer a aquestes alçades, però s’haurien d’incloure en algun diccionari. Hem de jugar i fer propostes: jo proposo “PQC” (però què cony/collons) en comptes de “LOL” o aprofitar el “fer la gara gara” per dir “tothom vol gara gara”. L’altre dia em van explicar que alguns sectors joves diuen “quevi” (de queviures) al “paqui” per esborrar les connotacions racistes de la paraula. Si tot això qualla es pot acabar incorporant en algun diccionari. Les xarxes, a més, ho potencien. Des de l’Optimot a vegades llencem crides per pensar com diríem alguna cosa i es genera debat i propostes. És una cosa que surt de forma col·lectiva si hi ha estima per la llengua i deixem enrere l’encarcarament. Mira el “déu-n’hi-do” o el “si us plau”: L’acadèmia no s’atreveix a fer el pas de posar-los tal com sonen i tot junt. Ens falta economia del llenguatge. Pensar que en català no es pot fer és mentalitat de gos apallissat. 

Dediques un capítol del llibre a parlar de perspectiva de gènere en la llengua.

La llengua evoluciona, no la podem deixar en una vitrina. Això ho aplico a exemples pragmàtics de la fraseologia popular, que demostra que la llengua en si no és masclista, la llengua és un reflex del masclisme de la societat. Mira les expressions sexuals, gairebé totes són fal·locèntriques! I, una altra vegada, no cal sortir de la comunitat lingüística per trobar alternatives: a mi m’agrada molt una expressió valenciana que diu “la figa fa palmes” (en comptes de trempera). També l’expressió mallorquina “menjar es cocarroi”.

Et mulles amb el llenguatge inclusiu. Per què creus que s’ha polemitzat tant, amb això? 

És un tema antic, no ha sorgit ara com un bolet, però ara es polemitza. Sembla que hi ha el bloc de lingüistes que defensen el masculí plural com a inclusiu contra la resta. Jo, com a lingüista hi estic d’acord, però no podem separar la part científica de la societat. I el gènere gramatical fa molt de temps que s’ha lligat a les persones. Jo estic en contra del binarisme, que, de fet, també apareix en el desdoblament de gènere (el típic “tots i totes”). 

Per exemple?

Quan demanem que hi hagi Tions i Tiones. O quan la marca Boldu fa una versió femenina d’un dònut pel dia de la dona. Tot es sexualitza, tot té gènere. I sembla que es fa per feminisme, però potencia el binarisme. Jo carrego contra aquest binarisme en la llengua, perquè hi ha persones no-binàries que no s’hi senten representades. Des del moment on no es pot deslligar la persona gramatical amb el gènere de les persones, ja no hi ha marxa enrere. I cal trobar solucions. És cert que la desinència en -i costa, ho diu gent del mateix col·lectiu, que és difícil la sistematicitat, perquè toques la part morfològica de la llengua.

Com et posiciones, doncs?

No hi ha una solució màgica. Com menys flexions fem millor, però cal valorar cada context. No podem carregar discursos amb desdoblaments i formes dobles que enfarfeguen els textos. Jo crec que el paper dels lingüistes és d’observadors, i ho dic amb autocrítica. No ens podem dedicar a fer sentències, i fontre’ns-en quan ens fan una proposta d’evolució de la llengua. La part científica ja la sabem tots! Però la societat evoluciona i cal anar amb peus de plom. També hauria de ser possible mantenir un debat amb diverses perspectives, des del no-binarisme fins a la part científica de la llengua, ara mateix sembla impossible que existeixi sense que acabi fatal. La conversa no flueix, hi ha una guerra i l’ambient és terrible. El cas és que va esclatar la conversa sobre el “totis” quan Tània Verge el va utilitzar, però és que aquesta paraula ve de baix! Fa molts anys que el col·lectiu no-binari ho fa servir, però els polítics s’ho han apropiat. 

Acabes el llibre amb píndoles de sociolingüística per a principiants. 

Tenim assumit que parlar castellà és una qüestió de bona educació, el català és una  llengua marcada. Tots tenim sentit comú i podem veure molt fàcilment quan no ens estan entenent. Hi ha moltes persones d’orígen immigrant que estan aprenent el català i no entenen que ningú els el parli. Clar que no entenen per què l’estan estudiant, després! I el govern que ens encapçala és un reflex de la societat, van amb aquesta por de no prioritzar la llengua. El català és un dret lingüístic dins de la comunitat catalanoparlant. Des del punt de vista legal hauria de ser un deure, però jo m’emparo en el dret perquè cal entendre-ho per conscienciar la població en l’ús social.

Parles també de les fal·làcies que envolten les paraules de cooficialitat i bilingüisme.

En els textos, el català, el gallec i l’euskera sempre són llengües cooficials i el castellà no ho és mai. La definició no casa amb els contextos d’aquestes llengües. I amb el bilingüisme passa el mateix, és asimètric. Però ha quallat el discurs de Ciutadans, que diu que la llengua és un instrument i que s’aplica sense problema. En els usos quotidians ja es veu que no és així. Mira l’escola: es fan cada cop menys classes magistrals i més treballs en grup, i el que parlen els alumnes a classe és el castellà.

Tens esperança respecte al Pacte Nacional per la Llengua?

No, és un pacte per quedar bé. Ha d’incloure tots els partits polítics i, per tant, és vague i no proposa cap acció concreta. Ara bé, és cert que la Secretaria de Política Lingüística ha fet una anàlisi prèvia molt a fons i s’estan fent accions dins de Salut i Ensenyament, que fa molta falta. Ara s’han posat molt les piles amb les subtitulacions, per exemple. 

Acabem en positiu.

Hi ha molt moviment en tres àmbits: el tecnològic, l’audiovisual i el musical. La creació digital autogestionada està funcionant, cada cop més referents a xarxes i el català col·loquial s’està imposant. Ara bé, hem de deixar de relacionar-ho tot amb la divulgació de la llengua i deixar que la gent faci contingut del tema que sigui sense preguntar-los per això. També és esperançador el projecte AINA per a plataformes digitals. Està molt bé l’àmbit audiovisual, la traducció dels Anells de Poder és una meravella. I també hi ha referents molt variats en l’àmbit musical i el de la comèdia.