Mireia Estrada: “Les cultures no se sobreposen, conviuen”

 “El bany turc” d’Ingres ha il·lustrat la dona oriental en la psique de l’occidental des de fa més de dos segles. El tema etern d’Ingres, el nu femení, se’ns mostra en aquest quadre materialitzat en els cossos de vint-i-quatre dones en un harem. La mirada occidental s’ha nodrit de l’orientalisme i la pobresa de referents realistes i aliens al bagatge colonitzador és, probablement, un dels causants de la distorsió en el discurs a l’hora d’entendre (o mínimament respectar) altres cultures, en aquest cas, l’oriental. Mireia Estrada Gelabert (Barcelona, 1974) és gestora cultural i filòloga i acaba de publicar Sense Sucre. Una dona occidental al Marroc (Ara Llibres). Estrada alterna projectes educatius i de creació, sempre amb una sensibilitat envers els reptes socials. Casada amb un home marroquí, desemmascara prejudicis infundats i creences corrompudes en un llibre on ha abocat una experiència de vint anys.

Què t’endús de la teva primera publicació, Sense Sucre. Una dona Occidental al Marroc?

Jo des d’un principi era conscient que tenia un tresor, el meu tresor.  De fet, són els meus vint anys de Marroc, realment. Recull la infantesa dels meus fills al poble, al Duar. El Duar va ser el paradís del seu pare i també ho ha estat pels seus fills. És, en certa manera, un llegat. A partir d’aquí que en facin el que vulguin, però el tindran sempre. 

Al final de llibre deixes anar que encara busques “el teu lloc”. Després d’aquest procés de destil·lació, creus que t’hi has apropat?

Tampoc és que el busqui, però mentiria si no digués que tinc una incògnita dins meu que es planteja quin és aquest lloc. Així i tot, no em fa patir, tinc la sort de tenir aquest neguit. Una sort que m’ha fet créixer, no en clau de tortura, però sí que m’ha dotat d’una altra mirada, un estranyament de mi mateixa. També és cert que jo soc mediterrània, soc de Mallorca. La meva tribu es troba a Mallorca, encara que jo m’he establert a Barcelona. A vegades penso què hauria estat de mi si hagués decidit viure al Marroc. 

Jo puc anar del que vulguis, però l’individualisme el comparteixo amb la dona occidental

Com et visualitzes vivint a la teva terra d’acollida?

Crec que hauria trobat el meu espai al barri, impartint classes de castellà a la meva pròpia escola, per exemple, al local del meu sogre quan ell acabés la jornada laboral. Tampoc puc pretendre obviar que el meu lloc s’assembla molt més al que tinc aquí que al que ocupo allà, i si hagués anat a viure allà, hauria creat un lloc que s’hi assemblés. 

El teu lloc, sigui quin sigui, parteix de la teva identitat com a dona i occidental, ho deixes ben clar al títol del llibre. 

Sí. He de reconèixer que no em convencia deixar-ho tan clar en un principi. El subtítol no m’acabava de fer el pes, però si vull ser honesta, és el que hi ha. Jo puc anar del que vulguis, però l’individualisme el comparteixo amb la dona occidental, fins i tot amb les que no són mediterrànies, i poso aquest exemple perquè m’he trobat amb més diferències culturals amb gent del nord d’Europa que del Marroc. Dona i occidental van intrínsecament lligats a la meva persona. 

En el cas de Sense Sucre, fa la sensació que la veu narrativa prové de diverses persones a partir de l’ús de la segona. 

És una mica la gràcia de tot plegat, el joc entre les veus. Vaig provar d’escriure en primera persona i em semblava obscena, mentre que la tercera m’era totalment desconeguda, ficcionada. Finalment, vaig decantar-me per la segona perquè em permetia distanciar-me del meu jo, encara que sempre hi soc present. Va ser una decisió molt alliberadora. És un diàleg entre les meves jo, un estira-i-arronsa de contradiccions i inquietuds. 

Sigui com sigui, està clar que la segona persona et permet vehicular la història, podríem dir que te’n rius de tu mateixa.

En primera instància, jo projectava el llibre en format còmic, això també explica el costumisme i el caràcter anecdòtic del text. Els episodis són bastant còmics perquè hi explico el meu astorament, la meva ficada de pota constant. És veritat, però, que quan vaig descartar per motius logístics el grafisme absolut –encara que el llibre compta amb il·lustracions d’una bona amiga, Vanesa Rovira– el text va adquirir el gruix que demanava. Un gruix més íntim de les meves dèries, els meus dilemes, les meves contradiccions, una altra capa marcada per la veritat. 

Quina és aquesta veritat?

Les meves pròpies contradiccions. 

El llibre neix de la intimitat. Has tingut contradiccions, també, a l’hora de publicar un relat tan personal?

Crec que fins que no el vaig tenir a les mans, materialitzat, no en vaig ser conscient. Ara penso en totes les persones que també són lectors, com els pares de l’escola i m’enduc les mans al cap. Tampoc m’inquieta més del compte, crec que soc molt respectuosa amb el meu entorn, des del que narro fins a com ho narro. I la meva família, que és el que compta, m’ha donat suport en tot moment. 

La diversitat de cultures conviu amb harmonia a Sense Sucre. Ha estat difícil no sobreposar-les per inèrcia?

El món és multicultural, Barcelona és multicultural. El més important és tenir consciència de la diversitat, les cultures no se sobreposen, conviuen. 

Algun dilema intern respecte a l’apropiació cultural?

Sí, potser. El que crec que em “salva” d’això és que existeix una relació afectiva entre nosaltres, així com el seu suport absolut. A partir d’aquí, no hi ha discursos que valguin. 

Les cultures no se sobreposen, conviuen

De fet, has evitat discursos ideològics o polítics.

No és que els hagi evitat tampoc, simplement explico la meva experiència. És la meva mirada. Només exposo la realitat, evidencio el que he viscut i, a partir d’aquí, el lector esdevé coneixedor dels problemes i dificultats, com poden ser les burocràtiques, sense anar més lluny. No explicito que és una vergonya, però el text ho fa evident. 

Podríem dir que, fins i tot, és un llibre pedagògic. Desgranes la realitat sense caure en el parany de l’antropologia. 

És que la mitificació de la cultura oriental és real. Tenim una imatge fictícia. Que és normal! Els estereotips ens serveixen per viure, per explicar-nos el món, el problema sorgeix quan aquests fallen. El “són así” val fins a cert punt, i cal estar preparat per aquest moment, evitar jutjar a priori.

Diries que has descartat o validat més prejudicis?

Des de la meva pròpia experiència diria que he descartat més que validat. És la complexitat de tot plegat el que m’ha alliçonat. Tot té molts més matisos, mirades i angles d’interpretació. El prejudici confirmadíssim és l’hospitalitat, això sí. 

Algun dels estereotips que descartes tenen a veure amb la dona oriental.

A veure, si a mi em preguntes si les dones del Marroc són submises, jo et diré que no. Ara bé, que la societat, especialment l’occidental, les vol submises és evident que sí. Que accepten coses que nosaltres no acceptaríem? Nosaltres n’acceptem d’altres. Tampoc no goso generalitzar perquè m’he trobat amb persones properes que claudiquen amb més facilitat. El que està clar és que si no t’exposes a conèixer, imposaràs la teva mirada. 

Diries que el procés d’aproximar-te a una altra cultura ha influït en la teva deconstrucció?

Totalment, en certa manera és un posar-se en dubte constant. 

Has sentit la responsabilitat derivada de la influència que pot tenir el relat a escala social, especialment perquè parteix de la teva persona?

Sí, però em val més rebaixar la mirada vertical, el que pot aportar el llibre a l’hora de dotar de matisos un relat distorsionat, que no la meva pròpia intimitat. Penso que potser sí que pot servir per posar en dubte tantes “certeses”.

Si no t’exposes a conèixer, imposaràs la teva mirada

Totes les narratives que tenim actualment respecte a la cultura marroquina són negatives. 

Una narrativa. Una única narrativa i condemnatòria. Tenim la veritat absoluta que pretén explicar un univers d’excepcions. El dogmatisme no té cabuda a Sense Sucre perquè és evident, explícit, que és la meva vivència personal. 

El llenguatge planer embolcalla el caràcter íntim dels relats i el costumisme. Creus que era necessari defugir de l’artifici lingüístic?

Realment no crec que sigui capaç d’escriure des de l’experiència amb un llenguatge aliè. Jo m’expresso així i, per tant, forçosament he d’escriure de la mateixa manera. 

Però el llenguatge també és un repte a l’hora d’entendre’t amb els teus sogres, per exemple. Diries que ha estat positiu o negatiu no poder parlar una llengua en comú?

Probablement, ha estat més positiu que negatiu. El llenguatge és tan necessari com difícil, i va lligat a moltes connotacions. El que realment comunica i transmet no és l’idioma. 

També ets honesta amb el que sents, la solitud és present a gairebé cada vivència. Creus que la diferència cultural ha influït en aquest sentiment?

Clar, i de fet ho explico com ho explicarien moltes dones casades amb un home musulmà. Separar-se físicament de la teva parella, com és habitual al Marroc, on els homes s’ajunten amb homes i les dones amb dones, és dur. Però els estranyaments, fruits de la diferència que m’han confrontat a mi personalment parteixen d’uns valors en comú. Potser per això no sento que hagi patit una diferència cultural abismal. Al cap i a la fi, nosaltres i la gent del Marroc compartim un imaginari remot, som cosins. Ara bé, la meva manera de viure s’assembla més a la dels suecs, encara que la d’estimar conviu amb la gent del Mediterrani. Som europeus, o ens ho fan creure, però el Mediterrani el duem dins. 

L’amor supera l’abatiment, així com la unió a la diferència, però el patiment implícit treu el cap en l’isolament.

En molts moments m’enfilaria per les parets, en altres em sento molt sola. No vaig decidir emmascarar-ho, ho dic, però no és una soledat per manca d’amor i també ha de quedar clar. Per exemple, aquesta conversa que tenim tu i jo en aquest moment, allà només la puc mantenir amb el meu marit o amics, quan els veig, que és molt poc. He anat a parar a una família tant tradicional com oberta, i els moments de solitud són coses meves, i també soc conscient que el preu d’aquests moments difícils en són altres de descoberta. Tinc la sort de tenir un lloc amb el qual no hagués comptat mai, això no té preu. I des de la comoditat tampoc no hauria viscut tot el que he viscut. 

Ets, com bé has dit, molt respectuosa amb les persones i la realitat que narres.

És un respecte bidireccional. He tingut la gran sort d’anar a petar en una família que m’ha acollit des del primer moment. El meu marit (en Momo a Sense Sucre) és un home marroquí bastant excepcional, ho reconec (riu). També és veritat que la cultura marroquina és hospitalària per naturalesa. El nostre mar ens uneix, aquest quelcom que ens recull en una taula mentre gaudim del menjar, molt menjar! (riu més). 

Viatgem per confirmar els nostres prejudicis

Amb els turistes no ho ets tant, de respectuosa, per això…

Certament, els turistes amb qui m’he trobat eren bona gent. Però el turisme en si no deixa de ser viatjar per a confirmar els nostres prejudicis. El turisme és la mirada vertical per excel·lència, encara més en països orientals, “l’exotisme del Marroc”. És una mentida, l’entorn s’adapta al que tu vols, això és així, però també és necessari, què hi farem. Nosaltres aquest estiu tornem a la festa del xai, després de dos anys de pandèmia que no ens han permès veure a la família, i hem reservat un hotel tres dies a Agadir per a descansar. Una altra contradicció! Però és que va bé! Encara que no t’ho acabes de creure del tot, perquè saps que no és real, coneixes la realitat. Gaudeixes pel que fa al confort, però no t’hi acabes de trobar. 

Quina diries que és la diferència principal entre la Mireia d’abans i la de després del teu contacte amb el Marroc?

La Mireia d’abans era una Mireia expectant davant un Marroc exòtic, la Mireia d’ara ha aterrat a una realitat on conviu amb estranyaments i contradiccions. Visc amb una gran pregunta sense resposta i una motxilla d’experiències. 

Quina és aquesta pregunta?

Quina Mireia soc i qui seria jo si no estigués aquí. 

Deixa anar aquesta resposta i no puc evitar projectar-la a Mallorca, a la seva estimada tribu i al Duar amb la seva família d’acollida. Finalment, aterro la mirada al barri de Gràcia, on fa més d’una hora que em comparteix el seu imaginari. Observo com engoleix l’últim glop de te sense sucre. El seu lloc potser és aquí o allí, qui sap. Però segur que, sigui on sigui, serà amb un te sense sucre premsat entre rovells.