Miquel de Palol: “Vivim en un Règim de Vichy”

El pati interior de la cafeteria Caracas és un lloc agradable. Els ocells hi canten. Aquesta mena d’espais, distribuïts atzarosament per tot l’Eixample, em fan pensar en com haurien pogut anar les coses si s’hagués respectat el Pla Cerdà, si, en lloc de sostres d’alumini i xemeneies sospitoses, en les seves illes hi creixessin jardins assolellats. Enyorar el passat és, però, inútil, més encara si aquest no ha existit mai. Així doncs, parlem del present, de la ciutat bruta, sorollosa i sempre en obres que s’estén més enllà del número 117 del Carrer Girona. “L’estat de Barcelona és l’encarnació de la pena”, diu Miquel de Palol, que no pot deixar de veure’l com un “símptoma” de la “decadència de Catalunya”. D’aquesta discutible decadència, és a dir, “digna de ser discutida”, en parla l’autor a Frase Variata (Editorial Barcino), el seu retorn a l’assaig.

On anirem a parar?

Ja hi hem arribat.

I què hi ha?

Res.

Res de res?

Com deia Groucho Marx, després de molts esforços, hem passat del no-res a la més absoluta misèria.

Ja és alguna cosa.

Estem embarrancats. El barco s’enfonsa.

Què ha fallat?

Moltes coses. L’escepticisme, que jo crec que és una posició mental molt productiva i molt útil, ha evolucionat cap a la indiferència. Les coses només es valoren pel seu preu, pel seu rendiment. Fer una reivindicació de valors pot arribar a tenir l’aspecte d’un discurs conservador, retrògrad.

Cada dia és més fàcil que et diguin nazi.

S’ha estupiditzat la població i, de pas, els generadors d’idees, que han acabat cedint davant el mercat.

També en l’àmbit literari?

Falten prescriptors. Vaig créixer en un temps en què hi havia una prescripció molt dura i molt tancada. Ara això no existeix. L’única prescripció és la del mercat, pensar si un llibre es vendrà o no es vendrà.

Pla i Sagarra ja es preocupaven de vendre llibres.

Jo també vull vendre. És clar que vull vendre. Però crec que en el moment en què es posa això com a prioritat absoluta és quan les coses comencen a funcionar malament. Lord Byron presumia de ser capaç de vendre 20.000 exemplars d’un poema, però, en una carta a la seva mare, diu que vol ser recordat per haver travessat els Dardanels nedant.

Com feia Leandre per trobar a Hero.

I com jo mateix vaig fer en una ocasió.

No ho va fer sol, però.

Érem més de cent, dos-cents gairebé, de tots els països, sobretot anglesos.

L’elitisme està en perill d’extinció.

En aquests moments, ser elitista és gairebé un insult. La gent blasma molt l’elitisme en les qüestions intel·lectuals, però jo crec que ningú es deixaria operar del cor o dels budells pel conductor de l’autobús. Aquest elitisme sí que els hi sembla bé, en canvi, l’altre…

No tant.

Hi ha molta gent a qui li molesta molt.

Ha rebut crítiques?

Retrets.

Que són les crítiques que no es fan públiques.

Sí.

Diuen que, a més, és complicat de llegir.

És un problema que arrossego. Passo per un autor difícil de llegir, però jo no em veig així. Jo crec que el que hi ha en els meus llibres es pot entendre independentment de la formació que tingui el lector.

Potser els fa mandra esforçar-se.

La gent no vol fer cap esforç, vol que tot se li doni mastegat.

Fins i tot a l’escola.

La instrucció pública, de la qual en soc un convençut defensor, ha permès que les majories dictin la norma, cosa que comporta una caiguda de l’exigència i dels resultats.

Vostè hi oposa la paradoxa de Triptòlem.

“Elititzar el coneixement i socialitzar els beneficis”, aquesta és la frase variata que va sortint al llarg de tot el llibre. En aquest aspecte em situo en l’esquerra radical.

La del soviet?

El marxisme no va donar uns bons resultats, tenia molts elements que eren contraris a la naturalesa humana.

I es veia obligat a adoptar formes dictatorials.

Hi ha un moment en què la diferència entre Stalin i Hitler és una qüestió de música, un cantava d’una forma, l’altre, d’una altra. La pobresa a què va ser exposada la pagesia de la Unió Soviètica ve immediatament per sota dels camps de concentració dels nazis.

Tant per tant…

El problema és que s’ha identificat, o s’ha pretès identificar, el fracàs del remei amb la solució del problema. Però el problema continua. La distribució de riquesa mundial en aquests moments s’assembla molt a la de la França de Lluís XVI: els rics són molt pocs i molt rics i els pobres són molts i molt pobres. La qüestió continua candent, candentíssima, l’esquerra té el mateix sentit ara que fa cent anys.

No la veig gaire per la labor.

El que li falta a l’esquerra és un discurs capaç d’articular la població.

Com a l’independentisme.

Són casos paral·lels. La qüestió identitària s’ha reduït a un possibilisme absolutament desestructurat.

El compara amb el de la França de Pétain.

Vivim en un Règim de Vichy. La Generalitat és absolutament inútil, el que està fent podria fer-ho, perfectament, el govern de Madrid. Al senyor que actualment ocupa la presidència hi ha més d’un que li diu “le petit Pétain”.

Com se surt d’aquí?

L’estat és l’encarnació burocràtica de la nació i, si tu vols un estat, primer has de tenir una nació. Què ha fet Itàlia? Què ha fet Alemanya?

Què?

Doncs buscar algun valor en comú fora del camp de la producció, del camp del mercat. Els italians tenen Dante, els alemanys, Goethe.

I vostè proposa recuperar Ramon Llull.

És la mena de figura que permet construir un relat comú. Catalunya ha fracassat per la falta d’una consciència nacional. La ciutadania catalana no està articulada com a nació perquè no té aquest nervi central, aquesta columna vertebral. No la té i no la vol tenir. A la gent li interessen altres coses.

A vostè no.

La idea de l’estat tampoc m’entusiasma, en el meu fur intern soc més aviat anarquista.

Ser anarquista és un luxe que només et pots permetre quan tens un estat al darrere.

Jo el que m’he limitat a fer ha estat analitzar la situació. Hi ha hagut una sèrie de gent que han aspirat a fer una cosa i ha fracassat. I no pel que han fet a Madrid o el que han fet a Brussel·les, ells han fet el que havien de fer. Hem fallat nosaltres.

Som uns covards?

Hi ha un cert complex d’inferioritat. Els espanyols, després de molts anys han aconseguit una cosa que no havien aconseguit mai, és a dir, que molts catalans es convencin que la catalanitat i el catalanisme són coses provincianes.

I que facin acudits sobre la derrota.

Jo crec que l’humor és un instrument crític molt potent, però que pot fer l’efecte contrari. És molt fàcil caure en la banalització i l’edulcoració de l’opressió. La gent riu i diu “bueno, potser això que ens estan fent no és tan dolent”.

I mentrestant te la foten.

S’ha de desconfiar dels polítics a qui els hi agrada molt un humorista o un programa d’humor.

Tampoc es fia gaire dels mestres.

No soc un expert en programes d’ensenyament de les criatures, però tinc la sensació que hi ha un gran desinterès per les alçades i les profunditats del pensament. Es diu que “els continguts no són importants” i això és un disbarat.

Què ha canviat?

Cada vegada hi ha més metafísica banal i cada vegada es consideren menys necessàries les matèries i les disciplines que ajuden a estructurar les ments. El llatí, el grec, les humanitats… Sembla que tot això és una cosa molt tronada, que s’ha de descartar.

El Departament d’Educació demanava, fa poc, que s’evités la traducció de textos llatins que fomentessin “el bel·licisme, l’enfrontament entre cultures” o atemptessin contra “la solidaritat i el respecte a les minories”.

No m’estranya. Al llibre he reproduït un fragment d’unes normes educatives pels mestres on es diu que tant hi fa que, en un examen, la resposta estigui mal escrita o que tingui faltes d’ortografia, que el que s’ha de valorar és que aquesta sigui “entenedora”.

El noto indignat.

El salvatge que ha fet aquestes normes hauria d’estar ocupant-se d’una altra cosa. Hauria d’estar ocupant-se de feines lligades a les manualitats, feines molt dignes, d’altra banda. Jo no em dedicaré a fer d’entrenador de futbol perquè no és lo meu. Que cadascú faci allò del qual en tingui una mínima idea.

Sòcrates ja es queixava dels joves. Què el fa pensar que vostè encerta?

Segurament no estic encertat. És més, conec joves que no responen en aquest esquema general. Però si un mira de què es parla a les televisions, als diaris, a les xarxes, té la sensació que tot és una mena d’Hola.

Sí?

És com si tot fos l’Hola, però un Hola pitjor, amb un important toc de mala educació, que voreja l’obscenitat. I quan dic obscenitat no em refereixo només a la sexual. El sentimentalisme, per exemple, és una activitat obscena.

Diu que “prendre les emocions com a element conductor de l’art és de pornògrafs”. Em pot donar algun exemple?

És una qüestió interpretativa, però jo crec que La plaça del Diamant té un component satíric important que s’ha ignorat en pro d’una lectura tendra, emotiva, dintre de l’exaltació de valors comunitaris.

No li agrada gaire la comunitat.

Soc optimista en les individualitats, però soc molt pessimista pel que fa als gestors de la col·lectivitat.

Hem de rendir-nos?

Les vaques continuen donant llet, les pomeres continuen fent pomes, si plantes blat continua creixent blat, la terra hi és, la gent hi és, per què s’han de fer les coses tan malament? Per què no es poden fer bé?