Més Rubert de Ventós

”Conec prou bé l’empobriment que suposa comprendre-ho tot i assimilar-ho tot, que res ja no ens sorprengui ni ens agafi a contrapeu. Tenim prou clar que guanyar equilibri comporta simplificar-nos? Potser val la pena de tant en tant, però cal saber-ne el preu.”

Deia Xavier Rubert de Ventós que ell no escrivia ni pensava d’ofici sinó com a últim recurs. No se sentia, en aquest sentit, atret per la teoria, sinó expulsat a ella. Kant va dir que l’experiència estètica primordial era la de l’acord entre sensible i intel·ligible: Rubert de Ventós proposava tot el contrari. Per entendre’ns, per Kant la primacia era de l’harmonia; per Rubert de Ventós, de la dissonància. 

És curiós i ben català admetre que el primer que ens fa rumiar no és l’assentiment o l’admiració sinó el desajust. El que no ens convenç ens fa xerrar. A allò que ens agrada, en canvi, hi reaccionem en silenci, més encara que quan ell escrivia, ara que tenim el like com a validador i alhora aturador de la conversa. 

Fa un parell d’anys, en un recomanablíssim curs a l’Escola Bloom, vam estar comentant un conte: “Cometa”, de James Salter. Una relació matrimonial que es fa miques. Un cometa al cel. El vam analitzar a fons, i hi havia alguna cosa que me n’irritava. Com en el famós conte de la ràdio de Cheever, la metàfora central del text no n’era mer embelliment: n’era l’estructura. Un amor que s’acaba; un cometa. De fet la metàfora hi era tan al centre (des del títol fins a la isotopia que poblava el text), tan visible, que l’experiència de lectura bé podia esdevenir l’experiència de desxifrar-la, de trobar-la. Vaig pensar que “Cometa” feia una cosa semblant a la novel·la policíaca: plantar un enigma visible en el text i convertir l’experiència de lectura en el goig de desxifrar-lo. L’únic que en aquest cas l’enigma no era de trama, sinó simbòlic, així que tenia més prestigi literari. Amb tot, em semblava un edulcorant del text. S’assegurava que el lector no es perdés en el buit o el sense-sentit de la vida matrimonial americana rescatant per a ell tot un sentit rodó: el del significat. Hi havia, vaig escriure, una mena de “violència interpretativa”, i també una reducció: al cap i a la fi, la nostra idea d’un cometa és minsa, es redueix a un camp semàntic de quatre o cinc paraules, mentre que el que sabem de la vida matrimonial és immens, complex, ric, contradictori. Reduint el segon al primer, no n’empobríem la textura? Vaig pensar que els textos que més m’agradaven admetien diverses lectures. Vaig escriure: “Els diferents elements d’un text són com estrelles en un cel immens i les metàfores fortes, centrals, poden funcionar com a sols, que tens la certesa que il·luminaran el conjunt, però al preu de fer invisible la resta. No sé si aquesta experiència és compartida, però la meva capacitat d’imaginar i recordar és precària. Les meves imatges mentals són simples, pràcticament rupestres. Ara, quan penso en el conte de James Salter, tinc una imatge molt clara, un cel on cau un cometa. Aquesta és la imatge del conte i això és el que en trec, el que en recordaré. Quan dic “ah, és això” sento el plaer del qui entén i també exerceixo la violència del qui redueix. Evidentment puc fer l’esforç de sortir del marc, però ja és un esforç, ja he de prémer en direcció contrària a la que vol fer el conte sobre mi, he de lluitar per no esgotar el conte en la metàfora.” A la llibreta, al costat de l’expressió “experiència compartida”, hi ha ara una anotació eufòrica, feta a posteriori: “Rubert de Ventós!”

Deia Xavier Rubert de Ventós que ell no escrivia ni pensava d’ofici sinó com a últim recurs. No se sentia, en aquest sentit, atret per la teoria, sinó expulsat a ella.

Vaig descobrir Rubert de Ventós un any més tard; primer, a través de l’amistat amb la seva filla, Xita Rubert, en vaig llegir els petits i accessibles llibres de breus anotacions en què ella apareixia com un personatge. Aviat em va intrigar la profunda intel·ligència (la sinceritat no sempre plaent) que emanaven aquells textos i vaig buscar-li l’obra prèvia, la de filòsof. Va ser a La Crítica de la modernidad que vaig trobar-hi la idea de pensar des del desajust i, més encara, una formulació precisa d’aquest mateix regust que m’havia deixat el conte de James Salter: “Vaig despertar i vaig buscar al meu voltant un esdeveniment no transformat en notícia, una funció no codificada per una institució, una forma que no actués com a imatge. (…) Demanava un llibre i em donaven una Obra, volia un país i em trobava en un Estat, (…) em bastava un penis, però m’asseguraven que tenia ni més ni menys que un Fal·lus —l’element constitutiu (deien) de l’ordre simbòlic i cultural.”, escriu Rubert. 

Georg Simmel parlava de la tragèdia de la cultura: allò amb què l’home mira de fer-se habitable el món acabarà generant la seva pròpia autonomia; el pont esdevindrà presó.

L’obertura de La crítica de la modernidad és una actualització d’aquesta idea al capitalisme de finals del segle XX. És una lectura hipnotitzant; tot sovint penso que, si me l’haguessin descobert durant el grau, hauria optat per l’estètica i no per la filosofia política. Rubert introdueix la imatge de les farinetes del sentit preconcebut: ja no mirem la realitat; tot ve pre-significat. Sospita que el món li ha mutat en un producte publicitari, que l’entorn ha quedat ocult per “un immens i caricaturesc mirall de nosaltres mateixos”. “Sí, a vegades sentia nostàlgia dels productes que s’havien de mastegar i digerir”, però també això venia assenyalat: si calia, teníem llibres difícils, art abstracte, com el sedentari té el gimnàs. Rubert contraposa a aquest excés un “pudor romàntic”, el respecte per un nivell de les coses que no es pot exposar en quatre conceptes. És a aquest pudor, que es refereix una de les seves frases més intel·ligents i recurrents: “Faig més cas del que em passa que del que penso”. 

Llegint-lo vaig sentir que vindicava (i que m’explicava) la meva manera de llegir, i que m’armava contra una tendència cultural que m’irritava arreu: la primacia de l’etiqueta, la sensació que gairebé no hi ha temps de mirar més enllà. Vaig pensar que el que li calia a la nostra conversa pública era menys política cultural plana i previsible, i més Rubert de Ventós. Ell ja semblava anticipar l’auge de les identitats (no de les individualitats, sinó de les identitats-etiqueta, dels gomets en què hom apunta el seu nom i el parell de categories al qual es redueix, i que llueix clavats al pit mentre passeja per la festa fent interaccions superficials). El que preocupava a Rubert, però, no eren les identitats: no l’hem de llegir remugant contra un món de boomers, homes, millenials, minories, i novel·les feliçment feministes des de la contraportada. El que el preocupava era tot el que les identitats semblen resoldre, que neutralitzessin allò singular, que funcionessin com likes, aturadors de conversa. Com sols que il·luminen en excés o enlluernen. Les estrelles són darrere.