Mercè Ibarz: “La memòria de les paraules m’atrapa sense remei”

Sense dubte el 2022 ha estat l’any de Mercè Ibarz. Després de recollir les obres sobre el seu poble natal a Tríptic de la terra (2020) i de publicar els contes d’Anna Murià a Comanegra, enguany ha aplegat a Contes urbans (Anagrama) els reculls de relats A la ciutat en obres (2002) i Febre de carrer (2005). Ha publicat també dos llibres d’assaig, Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries) i Rodoreda, un mapa (Barcino). La seva obra també es tradueix al castellà. Anagrama li ha publicat Tríptico de la tierra i té previst de publicar Retrato de Mercè Rodoreda. Ibarz és una autora fonamental de la generació d’autors nascuts als anys 50. La seva obra neix d’una persistència i una coherència poc freqüent en la nostra literatura. Hem conversat amb ella sobre aquest moment de plenitud.  

Enguany ha publicat cinc llibres, que conviden a fer un recorregut. A Contes urbans (Anagrama) ha aplegat els reculls de relats A la ciutat en obres (2002) i Febre de carrer (2005). Si a Tríptic de la terra (que enguany Anagrama ha publicat en castellà) recuperaves els llibres de Saidí, ara has recuperat uns contes que mereixen una relectura, tant teva com nostra. En què ha consistit la teva relectura?

Home, la més interessant, lectura o relectura, és la vostra, la dels lectors. Però sí que rellegir-se té els seus efectes. Ara veig que els contes són la continuació, orgànica, del Tríptic de la terra,  un dècada després. El Tríptic sóntres llibres d’una narradora que està sempre entre el camp i la ciutat, des de la primera frase de La terra retirada, «Anar i venir de Saidí es pot fer per camins diferents…». Una narradora que després escriurà un grapat de contes sobre la ciutat, on veritablement viu. Enllacen. Alguns lectors que no coneixien els contes m’ho diuen. No era conscient que una de les paraules que rimen els Contes com una tornada és «desorientació», un dels motius centrals, de fet, en el Tríptic respecte de la vida pagesa contemporània. Amb aquest volum d’ara pot passar que els dos reculls es nodreixin l’un a l’altre. Ha passat amb «La palmera de blat», la segona part del Tríptic, revalorada, fins en lectors que ja la coneixien i fins l’havien editat, per l’edició conjunta de fa dos anys, amb «La terra retirada» i la part nova, «Labor inacabada». Tríptic i Contes, ara, crec que esbossen i dibuixen el sentit del meu treball. En connexió amb la resta dels meus llibres també, diria, una raó de pes, entre tantes, del meu agraïment a Isabel Obiols i Anagrama. A més del fet mateix de reeditar abans de passar per la tomba obres de fa trenta i vint anys, la veritat.

Vint anys no passen en va i per als lectors de les noves generacions Contes urbans serà un llibre nou, que no podran comparar amb una lectura anterior. Hi parles de Barcelona i de la vida a la ciutat des de la vida interior d’uns personatges que ens atrapen en els seus neguits i contradiccions.

La ciutat no és únicament el lloc de neguit i conflicte, que ho és, també és el lloc de l’amistat i de la trobada. L’anonimat urbà m’encanta, encara ara, al cap de cinquanta anys a Barcelona. Si vens d’un poble és un valor inestimable, quan arribes a ciutat, anar pel carrer sense que no et conegui ningú. Propicia trobades i relacions sense prejudicis excloents, com a «Fragilitat de les parets». Afavoreix trobades decisives, retrobades lluminoses… La ciutat que m’interessa és sobretot aquesta, el lloc de l’amistat, la que dura i la que es perd, la fugaç i la que et lliga. Per no amoïnar-se gaire per la desorientació creixent, tu: «Eliminem els senyals, confiem en les fugues», conclou una de les tres amigues d’«Una modesta proposició», que ratifico…

La Marta Coll, protagonista del conte «Kilimanjaro», té febre de carrer. No és l’únic personatge enfebrat d’aquest llibre, que ens transporta a altres escenaris més enllà de Barcelona: Londres, Brussel·les…

‘Febre de carrer’ ho sentia dir a casa, quan parlaven d’una persona ‘rondadora’: té febre de carrer, és algú que no pot estar-se a casa gaire estona. Ara no la sento dir a ningú, ni a Saidí ni enlloc, com tantes bones expressions populars, que són sintètiques i expressives com una bona foto. Em va semblar un bon títol per a aquests contes que passen al carrer, amb poques incursions als interiors. A la ciutat en obres ja és un llibre passejat. La narradora, que podria ser la mateixa en les tres històries, va amunt i avall de la ciutat en dos dels contes i en l’altre va per dins d’una casa de veïns, amb els seus replans, escales i terrat, com una ciutat interior. Badar, passejar, deixar-se dur pels peus fins als ulls, que diria el doctor Tosquelles, que vaig conèixer, és una forma d’escriure. Escriure per mi és bastant això, deixar-se dur per la vida material i la imaginació, el contrast del real viscut, forjar-ne la prosa, llaurar-la i sembrar-la. Al Tríptic els passeigs es fan en cotxe.

Aquesta ànsia de caminar…. A Rodoreda, un mapa (Barcino) dius que El carrer de les Camèlies és una novel·la caminada i que els teus relats urbans també ho són, contes caminats. Els teus personatges tenen ànima de «flaneûr»?

Ànsia de moviment, sí. Entre el riu que és sempre el mateix i alhora no és mai el mateix. Potser abusem de la paraula «flaneûr» i del pobre Walter Benjamin, que ha arribat un punt que, com el pobre Orwell, serveix per això i per allò, i avall que fa baixada. Si de cas, parlem de Baudelaire, caram, que es va inventar la cosa… Em van fer gràcia en el seu moment les psicogeografies dels situacionistes, la idea de la ciutat com a món mental, però aquells eren uns trastornats, si vols que t’ho digui, amb tota la raó del món en acabar la guerra del 45 a Europa, però, ai, quants suïcides… Em sento molt més a prop de la geopoètica de Iuri Andrukhòvitx, l’escriptor ucraïnès de qui ja espero el proper llibre, l’admirable conreador, grotesc i postmodern a estones, sempre lúcid, divertit, irònic, de les ruïnes de la història que ens embolcallen amb tendresa i esperpent. I de les passejades per Londres de Virginia Woolf, de les de Rodoreda per Barcelona, de Vivian Gornick per Nova York…

La Marta Coll camina fins al parc Güell i allà contempla els turistes, i busca sentit en les formes que dibuixen els ramats de visitants que hi pul·lulen. I observa que els turistes ja no fan fotografies sinó que filmen. “Potser la gent, pensa, evita fixar una imatge, mirar una sola cosa”. Avui la Marta tindria una altra percepció, veuria només gent fent-se selfies narcisistes. En aquest sentit, en vint anys s’ha produït un canvi molt gran.

Potser una cosa és derivada de l’altra, l’actitud no sembla tan diferent en el fons… Mirar una sola cosa no és el més comú, l’atenció està ben de baixa. Cert, no veus càmeres filmant monuments, però si aquella era una manera de dir «he estat aquí i ho sé només perquè ho he filmat», els selfies reblen el clau, ara no cal ni un teló de fons, sols un «mira’m».  Pot ser que ara aquesta ‘sola cosa’ que ara sí que volem mirar, l’una darrera l’altra, és el nostre posat, el nostre postureig? En tot cas, és una «sola cosa» efímera, que ni té còpia en paper ni que jo sàpiga es reculli gaire.  Ara que m’hi has fet pensar se m’acut que potser tot plegat és una derivació, tecnològica, això sí, de les relacions personals mateixes des de sempre, del postureig i el posat en la família per començar… És un tema interessant, sí, molt.

El que ha canviat en aquests vint anys és que avui tots ens podem geolocalitzar amb el mòbil. Els teus personatges, en canvi, encara no ho podien fer. I per això es deixen endur pel corrent de la ciutat i estan més oberts a les trobades atzaroses…

Mmmm… Ho gasto poc, tot això, ni estic a les xarxes. Carburo que ens podem geolocalitzar si saps qui busques o qui voldries tornar a veure, i llavors potser podríem dir que si la trobada es produeix no és atzarosa. Però l’atzar no és possible d’abolir, que va dir el poeta, no el pot abolir ni un cop de daus ni tota la tecnologia haguda i per haver. Els meus personatges es deixen endur pel corrent de la ciutat perquè en tenen ganes, perquè ho necessiten, perquè troben a faltar l’atzar que escampi la rutina, i avui això tal vegada passa encara més que fa vint anys, farts uns quants, o potser molts, de ser això, geolocalitzables. En tinc un a casa impossible de geolocalitzar, mira ben poc el mòbil… Després hi ha els morts, sense mòbil, presències. No ho sé, ja veus que dóna per molt, la cosa.

Una obra de cultura és un retrat col·lectiu: de memòria dels absents i dels que encara hi som, de la relació amb ella, i amb els altres que l’estimen o la detesten, del teu propi pas del temps.

Al conte «El contracte» ja parlaves d’una precarietat laboral que en les últimes dues dècades s’ha accentuat dramàticament, sobretot entre els joves. Aquí la teva mirada ha estat profètica.

També a mi m’ha sorprès. Quan el vaig publicar el 2002, no hauria dit mai que un contracte laboral de denominació tan contradictòria com «fix-discontinu», hilarant, durés tant i que arribés a ser, com ho és ara, ‘sinònim’ de ‘contracte indefinit’. La memòria de les paraules m’atrapa sense remei… Com l’evolució de ‘llaurador’ fins a ‘empresari agrícola’ al Tríptic, que en aquest cas respon a realitats ben clares, no és gens contradictòria ni hipòcrita com ho són ‘fix-discontinu’ o treballador ‘autònom’, que ja em diràs de quina autonomia parla.

També m’ha fascinat la manera com la història dels personatges es troben lligades a artefactes culturals, referents literaris, pictòrics, arquitectònics etc. En aquest sentit el temps també t’ha anat a favor, perquè aquesta aproximació interdisciplinària ha anat guanyant força…

No en diria pas ’artefactes culturals’… Les obres de cultura són les nostres companyes de vida, sovint els millors amics, des de les pintures de les coves i les cançons immemorials fins al present de cadascú, de la nostra relació des de petits amb elles i les que adoptem en fer-nos grans. Podríem viure sense? De cap de les maneres, seria insuportable. No distingeixo entre alta i baixa cultura, val a dir. Tinc dues novel·les titulades amb cançons, No parlis de mi quan me’n vagi que cantava la Billie Holiday i Vine com estàs, de Nirvana. Una cançó, un llibre, una pel·li, un quadre, una fotografia (que cadascú hi sumi lo seu) per mi són personatges, un personatge més. Les seves biografies són captivadores. Ben sovint són retrats dels absents. Cada volta que veig «Casablanca», i per això hi torno, tinc al costat l’oncle Julio, que des que la va poder tenir sempre disponible en còpia de vídeo, la veia cada març, el mateix dia que l’havia vist per primer cop al cine de Saidí, fins que va morir als 84 anys. Quan el vam enterrar, el seu net i jo vam murmurar la inesborrable cançó al cementiri i a la nit a casa la vaig veure per amortir el dol i el dol es va endolcir. No hi veig només qui la va fer i quines peripècies va passar, que també, sinó per qui va ser decisiva. També hi torno per rellegir-me… Una obra de cultura és un retrat col·lectiu: de memòria dels absents i dels que encara hi som, de la relació amb ella, i amb els altres que l’estimen o la detesten, del teu propi pas del temps.

Al pare li va tocar l’exèrcit franquista i a son germà, més gran, el republicà. Entre l’una i l’altra lleva, en ben poc temps, Saidí havia caigut, en l’estela de la batalla de Lleida.

Ara que parles de l’oncle Julio, a mi m’ha emocionat especialment l’episodi de Rodoreda. Un mapa (Barcino) on parles del teu pare, Pepe, que havia estat a la batalla de l’Ebre, però en canvi ho amagava als fills. Si l’oncle Julio era un fan de Casablanca, el pare tenia devoció per la novel·la La pell de Curzio Malaparte, on potser trobava consol perquè descrivia molt bé aquella virilitat ferida inherent a la guerra…

Al pare li va tocar l’exèrcit franquista i a son germà, més gran, el republicà. Entre l’una i l’altra lleva, en ben poc temps, Saidí havia caigut, en l’estela de la batalla de Lleida. A l’igual que els devia passar a tants dels soldats, el seu temor i pànic absolut a la  batalla de l’Ebre era que pogués disparar contra son germà, ho vaig comprendre en la seva agonia. Una guerra civil és això, no parlem ara de territoris com a la guerra entre el nord i el sud nord-americans del cine, la guerra entre soldats nascuts de la mateixa mare. I del preu que en paguen si sobreviuen. Els soldats tornen desfets de la guerra, de totes les guerres, s’hi pensa poc en ells, no els fa cas ningú. La novel·la de Malaparte retrata bé, i la pel·li de Liliana Cavani ho expressa fort, la ferida, potser la més grossa, del soldat supervivent, la por patida muda en una virilitat en suspens, quan no derrotada. Ve a continuació el trasbals neuròtic inexpressable d’haver de ser els amos de la casa quan tornen, que l’ordre social així els ho mana. Les dones ho pateixen, els homes no saben que ho pateixen… Quan vaig emprendre Rodoreda, un mapa, que du el subtítol Viatges, faules i lectures, no sabia que aniria a parar a la guerra del pare un cop més, que ja hi és a Vine com estàs (Proa, 2013). Però en el viatge que és fer un llibre hi vaig topar de nou, potser perquè el tema més essencial per mi de la Rodoreda és la guerra. La guerra i les seves conseqüències, la guerra ancestral, la guerra sense fi. Quanta, quanta guerra…, en efecte.

La memòria de la guerra també s’esquitlla en un dels teus contes urbans, «Dinar a la Boqueria». Concretament hi fas sortir l’estada de Rodoreda i altres autors a Roissy-en-Brie, que és un espai i un moment que condensa el trauma de tota una generació d’escriptors truncada per la guerra civil. En parles també a Retrat de Mercè Rodoreda, amb molt detall.

És una de les tantes fractures heretades de la guerra. Rodoreda va saber sortir-se’n a base de molt de treball i de metamorfosis, cito Domènec Guansé ja als 60, que també era a Roissy. Però els tres amics de Sabadell van partir peres de manera irreductible, una fractura potser clau en la literatura catalana moderna, una cicatriu sense tancar. És una llàstima que Trabal, Obiols i Oliver no se n’adonessin i es deixessin convertir en titelles del vodevil de Roissy.

Voldria tornar al conte «Dinar a la Boqueria», on dius coses molt interessants sobre l’art, que em sembla que els anys han confirmat. Hi afirmes que “les obres d’art ja no tenen l’aura que tenien al segle dinou, però han de tenir fama. La fama és el senyal primordial de la bondat artística. Per triomfar en el mercat actual l’obra ha de tenir un currículum impecable: biografia, passat, memòria, arqueologia, relat’. Creus que l’art ha estat devorat per les exigències del relat?

De vegades ho sembla, sí. Però l’art no es deixa devorar mai, passa per fases i moments, perquè en realitat depèn dels artistes. Com a cronista d’exposicions i de crítica cultural en exercici i durant anys professora d’art contemporani, tot això m’ho he hagut de plantejar. L’historiador Gombrich, que no era pas un contracultural, comença el seu reconegut llibre sobre la història de l’art dient que en veritat l’art no existeix, que hi ha artistes. Hi penso sovint, en això que diu. Sí que hi ha el mercat de l’art, el necessari mercat de l’art, no fotem. Per no allargar-nos, diguem que amb les obres d’art de la modernitat ençà, de Goya ençà, des que l’artista es va emancipar, de grat o per força, dels mecenes institucionals de l’església, la monarquia i la noblesa, i es va quedar sol davant el mercat, compta més i més, a partir de la societat de masses i els mitjans, allò que en l’edició de llibres en diem els paratextos, els textos que acompanyen els originals quan són editats (la contracoberta, pròlegs, epílegs, prefacis, postfacis i tota la pesca, més i més presents en els llibres), destinats a captar i a dirigir la lectura del lector i que en alguns casos semblen fets per encarir el preu del llibre. En les obres plàstiques, els paratextos corresponents són la vida i miracles de l’artista, els avatars de l’obra des que surt del taller de l’artista, la biografia en definitiva, tant de l’artista com de l’obra. Perquè tenen fama o perquè se la mereixen, cas dels artistes rescatats, tantes artistes entre ells, o perquè no se la mereixen tant com diuen els historiadors o perquè no la busquen o perquè la menyspreen, la fama. És apassionant, tot això. Un dels meus projectes literaris va per aquest cantó. A veure si un dia l’acabo.

Ara que parles de la vida i miracles de l’artista, justament l’exercici d’escriure una biografia (i tu t’hi has abocat amb la Rodoreda) et fa plantejar constantment aquesta tensió entre vida i obra. A Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries) fas una aproximació molt lliure a la vida de l’autora. Deslliurada de fer-ne una biografia estricta, més aviat omples buits de la vida de l’autora dotant-nos de context sense fer mai afirmacions rotundes, obrint l’espai de la conjectura sense caure mai en la psicologia barata ni en el sensacionalisme.

Retrat de Mercè Rodoreda és això, un retrat, a la manera si vols de l’artista i la model. Un retrat escrit, literari, es desenvolupa en el temps del llibre i la lectura mentre que un quadre condensa el temps en una sola imatge, però els elements de l’escriptura i de la pintura (del cine, de la foto) són del mateix rang: llum, color, prosa/estil, ritme. Dic que és un retrat novel·lat perquè hi faig servir tècniques de la novel·la i miro de crear una atmosfera de novel·la, no perquè ficcioni ni inventi res. Com el pintor, miro de fer sortir certes veritats substancials de la model. Vaig començar a escriure sobre Rodoreda fa trenta anys com a periodista cultural, ara ho faig com a escriptora jo mateixa i sempre, llavors i ara, com a lectora. El llibre surt arran d’una proposta de Josep Lluch, que me l’ha publicat a la col·lecció de narrativa d’Empúries i no en la d’assaig, i n’és un fan, del Retrat. El sensacionalisme em repugna, m’ha repugnat sempre, com a periodista també.

De la mateixa manera que la ciutat en els teus contes és un mapa susceptible de ser llegit, interpretat o fins i tot traït, aquí llegeixes la vida de la Rodoreda mentre ens passeges pels llocs on va viure: Roissy-en Brie, París, Bordeus, Ginebra, Romanyà, també Barcelona, una ciutat que Rodoreda no suportava perquè, després de la guerra, “de tan derrotada havia esdevingut invisible”.

Bordeus, París i Romanyà són els llocs de Rodoreda que més m’han obert vies de comprensió de la dona i de la seva obra. Cal estar davant de la base submarina de Bordeus per copsar com va ser la guerra en aquesta ciutat, la més col·laboracionista de França, la que encara calla. O recórrer el triangle de París, com en dic, que va de la mansarda de Cherche-Midi que ella ocupava fins a la presó de Cherche-Midi i l’hotel Lutetia on eren allotjats els supervivents dels camps d’extermini quan va es va instal·lar al barri, després de Bordeus. I Romanyà, el paisatge que va fer possible obres noves quan semblava que ho tenia tot fet, com Quanta, quanta guerra… i els “Viatges a uns quants pobles” de Viatges i flors (les “Flors” escrites entre París i Ginebra més de vint anys abans), unes proses magnífiques. Un paisatge que sembla fet a mida per escriure La mort i la primavera, que, però, s’havia inventat també vint anys abans, quan no podia imaginar per res del món que acabaria tenint per fi una casa pròpia a Romanyà i que hi seria enterrada. No em diguis que això no és ser visionària…

En el teu retrat ressegueixes els fils del que és històric, col·lectiu i íntim en l’obra de Rodoreda, i arribes a la conclusió que l’íntim pot ser l’expressió d’un dolor col·lectiu.

A la Rodoreda, les fractures de la seva vida íntima li dolen i li dolen molt, però més li dol encara, molt més, la pèrdua del país, la llengua, la cultura, la casa en definitiva. La casa vol dir moltes coses, totes essencials. En tots els exiliats, en tots els perdedors, en tots els que han de fugir del lloc on han nascut, en tots els expatriats, el dolor íntim és indestriable del dolor col·lectiu. Potser ho és per a tothom, segur, ho és per a tothom, però per als exiliats molt més. Perdre la casa, que és tantes coses i és d’un simbolisme màxim, és perdre-ho tot.

‘La plaça del diamant’ i ‘La mort i la primavera’ per a mi són una bessonada fraternal, germanes bessones no idèntiques però igual d’unides

Un dels aspectes més interessants del teu retrat és l’anàlisi que fas tant de la seva poesia com de la seva pintura, i dius que totes dues dedicacions acaben desembocant en una “narrativa poètica, sensitiva, sintètica i visionària”.

Sense la poesia i la pintura que va fer no hauria escrit igual, perquè en art tot suma si ets un creador com ella, que era una esponja. Cal llegir la seva poesia, cal veure la seva pintura. Amb les dues formes creatives va arribar a resultats notables, i tot i així, sent això molt, ens han d’importar encara més perquè les va practicar quan no podia afrontar l’escriptura d’una novel·la. Poesia i pintura són en Rodoreda ponts i portes i finestres cap a la novel·la. Un tipus de novel·la original, de resultats a l’altura de la literatura europea i americana del seu temps. No és poca cosa, doncs, tot el que va extreure de fer versos i de pintar. Rodoreda fa venir ganes de llegir Henri Michaux, l’inclassificable, prosista i pintor, que ella llegia i admirava, que va dir allò de “Escric per recórrer-me. Pintar, escriure: recórrer-me”. Ella també.

Has desmuntat, des de fa trenta anys, la idea, molt assentada, que la Rodoreda arriba a aquesta dimensió més visionària al final de la seva carrera, idea que rebles més encara en el Retrat.

És com la tornada d’una cançó de bressol, ho dic sempre que escric de la seva obra, des del primer llibre del 1991, que em va demanar Xavier Folch. Veig que cal repetir-ho i, ves, mira, ací em tens tornant-ho a dir. Quan ho vaig escriure per primer cop, en aparença no s’hi va fixar ningú. Llavors importava sobretot la vida privada de la Rodoreda, les Cartes a l’Anna Murià s’havien publicat a LaSal el 1985 i van causar rebombori. Després, la vida acadèmica s’hi va anar fixant. No cal remenar papers per advertir-ho, només saber que l’havia presentat al Sant Jordi després del fracàs de la novel·la de Colometa en aquell mateix premi, que tampoc va guanyar, com no l’havia guanyat amb la primera novel·la que hi va dur, Jardí vora el mar. En alguns dels seus contes, que són la primera cosa que va escriure a l’exili, Rodoreda ja treballava en clau del gènere fantàstic, o simbòlic, com en vulguem dir, i més ho continuaria fent en contes posteriors. També els contes s’han de llegir més, són  boníssims, ella mateixa deia que alguns són el que més la satisfeia de la seva obra. La Plaça conté pàgines al·lucinades, visionàries, i els seus soliloquis, els personatges que parlen sols, en contes i novel·les, van més enllà del realisme. Però el fet indiscutible és que La plaça el Diamant i La mort i la primavera estan engegades i escrites pràcticament alhora.

Per tant hi ha d’haver molts punts de contacte entre aquestes dues obres que alguns han volgut contraposar….

Per a mi són una bessonada fraternal, germanes bessones no idèntiques però igual d’unides. Com que a mi la lectura comparada sempre m’ajuda, deixa’m buscar i dir les primeres frases de cadascuna: «La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols», comença l’una. «…aleshores vaig deixar la roba damunt de l’herba i abans de ficar-me al riu vaig mirar el color que el sol hi posava i el color que el cel hi deixava i tota la llum que ja era diferent perquè havia començat la primavera després d’haver viscut amagada a dintre de la terra i a dintre de les branques», engega l’altra. D’on vénen aquests punts suspensius inicials de La mort i la primavera? Tot un món s’obre a la lectura. En la meva, crec que Rodoreda busca i conrea la imaginació com a identificació amb l’ànima del món, que diria Italo Calvino emparant-se en Jung, un dels referents intel·lectuals de la Rodoreda de postguerra. No fa novel·la psicològica, això també és ben qüestionable: quan escriu es fon amb el món per imaginar i donar vida als personatges procreats en aquesta fusió fonda. És introspecció extrema, sense límits. Rodoreda té lectors valents perquè llegir-la és de valents.

El llibre que et publica aquesta setmana Barcino, Rodoreda, un mapa té un títol enganyós, perquè és sobretot un autoretrat teu, i una indagació personal sobre com llegeixes i escrius tu mateixa.

Cert, és un autoretrat. El subtítol ho insinua: Viatges, faules i lectures, perquè Rodoreda és un dels meus mapes, m’ha orientat i orienta en lectures, història cultural i en la meva pròpia escriptura. El llibre és una memòria i un assaig molt personal, el que més fins ara dels meus. Així me’l va demanar Oriol Magrinyà, director de Barcino. Que fos més Ibarz que Rodoreda. Em fa francament contenta inaugurar aquesta nova col·lecció, Mirades. El llibre parla molt de mi, sí. Rodoreda és el fil conductor d’aquest viatge interior, però no l’únic, ella és el mapa.

Abans d’escriure hem de pensar en la història que volem escriure i aferrar-nos-hi, que així ella se’ns aferrarà i no ens deixarà

De fet el primer viatge que hi expliques no té res a veure amb la Rodoreda, sinó amb Italo Calvino, a qui vas anar a veure a Roma. Expliques amb una certa vergonya que quan vas ser davant seu, pràcticament no vas saber què dir-li i vas ser incapaç d’entrevistar-lo. Què va passar?

No l’anava a entrevistar, sinó a fer-li una proposició. No vaig aprofitar després la trobada per a res, ni per a transformar-la en una crònica. Rodoreda, un mapa és una memòria d’aprenentatges. Una de les coses que vaig confirmar a Roma, en aquella estranya visita, és que no m’agrada fer entrevistes, fer d’entrevistadora. Editar-les sí, fer-les no. Guardo memòria de Calvino aquell dia, i prou.

En canvi, hi ha un llibre pòstum seu, les Sis propostes per al proper mil·lenni que després ha estat molt important per a tu. I que t’ha marcat a l’hora d’enfrontar-te a la teva pròpia obra.

És un llibre colossal, de totes totes, d’una gran generositat en l’aspiració de compartir saviesa, de propostes molt meditades i argumentades. El recomano molt, com recomano, què dic,  exigeixo que es torni a editar d’immediat, que la traducció d’Anna Casassas està feta i ben feta. És un llibre introbable gairebé, fins en biblioteques públiques. Per mi va ser enlluernador. M’acompanya com un àngel de la guàrdia –un GPS intern, si ho vols dir més actualitzat— que et guia i, quan convé, t’alerta. Lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat, consistència. Un bon programa.

A Rodoreda, un mapa dius que els teus llibres parteixen de coses que venen de molt endins, però que a vegades ni tan sols et sembla que surtin de tu mateixa sinó d’abans de tu. I et defineixes com “una dipositària d’annals antics, de vivències anteriors a mi, una secretària de l’invisible”.

No crec ser l’única entre els escriptors que se senti així. Em penso que tots ho podem dir respecte de les fonts de la nostra imaginació i, ben en particular, de la mateixa escriptura quan has engegat el llibre. Tota obra d’art té raons que la raó no comprèn al complet, ens recorda una autora que rellegeixo, ara els assaigs, Ursula K. Le Guin, parafrasejant el bon filòsof Pascal i les raons del cor. Entesos, diu ella, abans d’escriure hem de pensar en la història que volem escriure i aferrar-nos-hi, que així ella se’ns aferrarà i no ens deixarà. “Després ve el treball semblant a un trànsit, desproveït d’ego, bastant aterridor i insaciable, de l’escriptura, una cosa de la qual és molt difícil parlar”. És això.

Un altre fil conductor d’aquest Mapa és la teva visita al MNAC, hi analitzes alguns quadres que també reprodueixes.

Vaig sovint al MNAC, potser per això un dia el museu em va proporcionar el desllorigador del llibre. Revisitar una col·lecció és també rellegir també, i rellegir-te… Sabia que volia incardinar Rodoreda i Calvino com a pals del paller i bigues mestres, però encara no hi sentia ni la prosa ni el ritme, només tenia l’estructura, set capítols de la mateixa extensió. Aquell dia no em vaig quedar a les exposicions temporals ni vaig anar a les col·leccions clàssiques ni a veure les pintures de Sixena sinó que  vaig enfilar amunt, fins a la col·lecció d’art modern. L’únic quadre d’Ángeles Santos que hi tenim –el retrat d’una nena, la Conxita— em va atrapar d’una manera més especial que altres cops, és del 1929 i aquell dia em va venir al cap la Rodoreda que aquell mateix any va ser mare…  Em va descabdellar el fil del llibre.  Les nenes de la Santos, que en va pintar unes quantes en el seu període jove, el més reconegut, tenen un paral·lel amb les de la Rodoreda, gens complaents, esquerpes, estranyament somiadores. Com el cine, la música i la foto, la pintura a mi em rega, té la capacitat i l’alè de despertar l’escriptura i en el meu cas és aigua i adob. M’hi vaig posar aquell  mateix dia. Un cop més constatava que l’art no reprodueix el visible, sinó que fa visible…

Això ho deia Paul Klee, recordes al llibre, en les seves notes de pedagogia. En la teva escriptura hi abunda la descripció, la mirada com a ull de la càmera. I t’adones que la lectura que vas fer de jove de La Jalousie de Robbe-Grillet havia deixat més pòsit que no et pensaves.

Me n’he adonat fa relativament poc, i així m’ho explico, pel pòsit que et pot aportar un llibre llegit de jove a fons, en aquest cas per a un treball d’estudis encomanat. El vaig posar com un drap brut i vaig ben contradir el professor Huerta. Em va posar bona nota, la nostra universitat era així, llavors, no estava mal vist dur la contrària al professor i que el professor ho entomés com una funció de la crítica i així ho valorés. No sé com ho havia escrit, no ho conservo, potser el professor hi va veure que i tant que m’havia calat, si les animadversions són tan fortes és que toquen alguna cosa que finalment agrairàs. Després, a l’Avui, el vaig entrevistar i m’ho vaig passar fatal… Sí, soc visual, molt visual escrivint. Un dia m’ho deia l’Imma Monsó per dir que ella, en canvi, escriu des del tacte.

I quan ets davant del quadre d’Ángeles Santos, davant d’aquesta mirada de la Conxita que no ens veu però que es deixa i es fa mirar, hi veus “les creadores de la generació Rodoreda i les mirades que van haver d’esquivar per existir”. De quines mirades parles?

Aquella generació de creadores, artistes i literates, van bregar per ampliar els límits del món de la misogínia ancestral i ens han deixat obres de primera, ara: s’ho van haver de pencar de valent. La Santos va ser internada en un psiquiàtric per un pare que l’havia encoratjat a pintar i es va espantar dels resultats. La mateixa Rodoreda va ser jutjada durant dècades per la seva vida privada i bescantada per col·legues a l’exili i per jurats de premis i administradors de la literatura de la resistència interior, que de resistent a la misogínia no n’era gens, ben al contrari. Per seguir només amb les republicanes, Carme Karr, Aurora Bertrana, Anna Murià, Carme Montoriol, Rosa M. Arquimbau, M. Teresa Vernet, Maruja Mallo, Rosa Chacel, María Zambrano i un llarg etcètera de creadores internacionals, unes més que altres van fer obra per sempre, ens han deixat obra, esquivant les mirades i els entrebancs misògins que van haver de suportar i, les que van poder, depassar petés qui petés. 

Els llibres surten dels llibres. Escriure és una labor inacabada, i el camí és més ample que llarg.

Totes elles es van haver d’obrir camí.

Home, tots els artistes s’han d’obrir camí, però el de les artistes és força específic…

Sant Joan de la Creu ens va deixar aquella màxima que es pot aplicar a la creació literària i que diu: “Para venir a lo que no sabes, has de ir por donde no sabes”. A Rodoreda, un mapa, dius una cosa semblant quan afirmes que per tu imaginar és una excavació, fins al moll de l’os de les paraules. No saps per on vas, quan escrius, tret que has de continuar cavant.

Sempre al costat de Joan de la Creu. Escriure és una qüestió de confiança, en la teva vocació, en allò que imagines abans d’escriure que escriuràs, en els lectors. És una confabulació, dic amb la Le Guin. No sabem ni els uns ni els altres on anem, ni l’escriptor quan engega el llibre ni el lector quan el comença, però sí que sabem si hem arribat a algun lloc que valgui la pena haver-lo escrit, haver-lo llegit. O no, esclar.

No tenim gaires escriptors com tu, que escriuen tan bé sobre el que llegeixen i que en certa manera també llegeixen quan escriuen.

Discrepo, d’això que dius primer, tracto i conec uns quants col·legues, de diferents generacions, que llegeixen molt i molt bé… No havia pensat en canvi en això de llegir quan escrius, ben trobat. És d’aquelles coses que veu un lector, un bon lector, no pas el mateix autor… S’ha dit moltes vegades i és ben cert que un escriptor és necessàriament un lector, i sovint ens agrada més llegir que  escriure. No sols ha estat un lector abans de saber que voldrà escriure, ho ha de ser i ho és constantment, l’ofici obliga. Els llibres surten dels llibres. Escriure és una labor inacabada, i el camí és més ample que llarg.