Marta Tafalla: “El desastre del Delta ens diu que hauríem d’enretirar-nos terra endins”

Filosofia contra l'ecocidi

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

La filosofia ens pot salvar del col·lapse ecològic? Marta Tafalla és doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Escriu habitualment als mitjans, és autora de diversos llibres -acaba de publicar Ecoanimal (Plaza y Valdés, 2019)- i aquest febrer impartirà un curs de l’Institut d’Humanitats de Barcelona “Filosofia enfront de l’ecocidi”, al CCCB. Parlem amb ella sobre com pensar la nostra relació amb la natura i amb el col·lapse que, segons ens diu, ja és inevitable. Malgrat que llegida pugui semblar pessimista, en directe la Marta somriu, desperta consciències i contagia ganes d’actuar. I molts conceptes importants: cal vigilar amb l’ecofeixisme, aprendre a pensar-nos com ecoanimals i sobretot, l’única esperança: decreixement i rewilding

Marta Tafalla © Laia Serch
Marta Tafalla © Laia Serch

Què ha posat l’ecologisme al centre de l’agenda?

Als anys 70 ja hi havia molta filosofia ecologista: va emergir conjuntament amb el moviment dels drets civils, l’animalisme, l’antiracisme, etc. Però la societat no va reaccionar. De fet, va fer tot el contrari: als anys 80 va començar a fer-se fort el capitalisme neoliberal embogit i es va anar perdent i reprimint tot el treball i el coneixement filosòfic i científic, fent exactament el contrari del que sabíem que havíem de fer. 

D’on ve la revifalla actual?

La gent entén que el problema ja és molt urgent. Durant anys s’ha fomentat el negacionisme i s’ha venut un relat de progrés, de solucionisme tecnològic, que la tecnologia ho arreglaria tot. Ara ja entenem que el problema és més greu, que potser no tenim solucions al problema i que les coses es posaran terrorífiques en poc temps.

Si la tecnologia no ens salvarà, per què hauria de fer-ho la filosofia?

El que ens està portant a l’ecocidi és un projecte ideològic de domini de la natura. No és qüestió de substituir tecnologies contaminants per d’altres menys contaminants. El que hem de canviar és aquest paradigma mental i filosòfic. Mentre el projecte continui sent el domini, anirem mes o menys de pressa cap a la destrucció.

Escrius molt sobre la necessitat de canviar l’estil de vida, però això genera una pressió individual que pot semblar injusta i angoixant. Els canvis no haurien de ser polítics, burocràtics i col·lectius?

Hi ha una dialèctica entre individu i societat. Un sistema que cap de nosaltres ha creat ens imposa uns comportaments dels quals és difícil sortir. Per exemple: en el món universitari, la gent ha d’anar a congressos per prosperar, i són congressos en altres països als quals cal anar amb avió. Individualment, sortir-se’n és impossible. Trencar la dialèctica és molt difícil, però hauríem de fer les dues coses: exercir el canvi individual i alhora provocar canvis sistèmics. És molt difícil, però si no aconseguim canviar, el que ve és el col·lapse.

Sobre el col·lapse, ens arriben missatges contradictoris constantment: que si amb prou feines ens queden uns anys i ja no hi ha res a fer, que si, vist a escala temporal geològica, no en tenim ni idea per afirmar aquestes coses

No sé de qui t’estàs refiant. TV3, per exemple, és negacionista (durant quant temps El temps va estar patrocinat per Repsol?). Dins del món científic, el consens de la gravetat del problema és absolut. El que passa és que alguns periodistes i intel·lectuals donen veu al negacionisme perquè hi ha molts diners i interessos. El coneixement científic a vegades ens arriba tenyit de negacionisme, però, si vas a la ciència, no trobes inputs contradictoris. Recomano un llibre que explica tot l’entramat negacionista: Mercaderes de la duda (Capitan Swing). El caos climàtic és real, és gravíssim, i ens ho juguem tot en les pròximes dècades

D’entre la torrentada de dades rellevants: quina és la que més et preocupa?

Hi ha un informe de l’ONU sobre l’àrtic, del 2019, que diu que des d’avui fins al 2050 la temperatura a l’àrtic podria pujar entre 3 i 5 graus, i fins al 2080, entre 5 i 9  graus. Això vol dir que l’àrtic col·lapsa. Si l’àrtic col·lapsa, molts ecosistemes col·lapsen i nosaltres col·lapsem.

Contra el col·lapse proposes una estratègia poc coneguda: el rewilding.

No hi ha cap altra alternativa. Fa milers d’anys que degradem la biosfera. No va començar fa 4 dies, sinó que fa 50 mil anys que extingim espècies. El que expliquen el científics és que nosaltres no tenim cap tecnologia per resoldre això, sinó que l’única que es pot curar a ella mateixa és la natura. Ho explica Edward Wilson, el biòleg, a un llibre titulat Medio Planeta (errata naturae): hauríem de deixar la meitat del planeta en estat salvatge perquè la biosfera es regeneri ella mateixa, freni l’extinció d’espècies i recuperi poblacions, de manera que això pugui intentar aturar el canvi climàtic. Només la biosfera pot revertir el canvi climàtic, no nosaltres. Per fer això ens caldria enfortir la natura i, en canvi, no la deixem de cap manera: cultivem tot el territori, fem extraccions mineres, ramaderia…

Tens alguna esperança que canvis de paradigma com aquest o la lògica del decreixement que també defensen es puguin implementar a temps?

No tinc cap esperança: crec que col·lapsarem. No crec que tinguem la valentia, les forces o la capacitat organitzativa de fer això. Crec que anem directes al desastre.

Has perdut l’esperança en la racionalitat, però treballes l’estètica com un pont possible que pugui arribar on no arriba la raó.

Hem oblidat que la natura és fascinant. La majoria viu tan d’esquena al món natural que no coneix els ocells, les papallones, els boscos, el comportament de les espècies… s’ha trencat aquesta relació. Si fem un exercici de sortir de la ciutat i anar aquí mateix a Collserola i ens parem a observar, veurem que la natura dona tants plaers físics i intel·lectuals, que crec que això podria ser prou convincent per entendre que una natura sana ens permet ser més feliços, mentre que el sistema que hem construït, pel fet de destruir la natura ens destrueix a nosaltres. La majoria de la gent no és feliç: a Espanya la majoria de medicaments que es consumeixen són antidepressius i ansiolítics. Com és que la gent és tan desgraciada? Cada cop hi ha més estudis que mostren que el contacte amb la natura ajuda a alleugerir l’estrès i fomenta el benestar. Potser hi ha un vincle entre haver-nos separat de la natura i tenir vides tan desgraciades. Al final som animals i necessitem el contacte amb la natura. Crec que hem de buscar aquest retrobament, aprendre a gaudir de contemplar la natura. Això ens podria ajudar a entendre que l’important està allà fora i ens convenceria per emprendre projectes de decreixement i rewilding, de viure amb menys coses materialment però tenir una vida millor.

Marta Tafalla © Laia Serch
Marta Tafalla © Laia Serch

A Sillicon Valley van cap al transhumanisme: no hi ha naturalesa humana, l’objectiu és transcendir-la, barrejar-nos amb la màquina, reprogramar la genètica o digitalitzar les nostres consciències.

La gent que diu que ho tenim tot controlat són els mateixos que construeixen granges de porcs i després tenen un nou virus cada dos per tres. Dir que tenim la natura dominada o que podem dominar-la és mentida. El que passa és que els humans tenim una capacitat impressionant per inventar-nos mentides i viure en mons de mentida. Que ningú s’enfadi ara, però la idea que existeix en un altre món un altre déu que ens ha creat i ens esperarà després de la mort, és una mentida que ajuda a molta gent a fer la vida més fàcil. Es la mateixa mentida del transhumanisme. Igual que els creients que creuen en el paradís, els embogits de Sillicon Valley somien en un món sense dolor, sense mort, on no serem animals sinó alguna cosa més que cossos i ho tindrem tot controlat. Acceptar que no hi ha Déu, que no hi ha vida després de la mort, que som vulnerables i que potser ens podríem extingir en tant que espècie, pot ser molt dolorós. Però per molt que et tanquis en un mon de mentida, els problemes segueixen sent allà. La resta és una fugida endavant.

L’ecologisme no sempre és progressista: hi ha un fort moviment ecofeixista

L’ecologia s’ha de practicar lligant la justícia amb la natura i la justícia amb les persones. L’ecofeixisme és un perill real i molt greu: prioritzar l’estil de vida d’un petit grup d’humans a costa de perjudicar la resta. A mesura que el canvi climàtic avanci i se’ns esgotin el petroli i molts minerals, hi haurà conflictes bèl·lics i pot passar que les elits econòmiques, per preservar la seva forma de vida, puguin augmentar encara més la desigualtat social o acceptar l’extermini de la majoria. Aquest feixisme, malgrat que li posem el prefix eco, no és ecologista de debò: no busquen una convivència seriosa amb la natura, la volen només com un instrument per preservar el seu estil de vida. El perill d’ecofeixisme serà molt greu.

Alguna mesura de la política convencional que estigui ajudant?

Tenim molt poc marge. Les cimeres no aporten res. Des que hi ha cimeres pel clima les emissions de gasos segueixen augmentant. El que em sap més greu és que, des dels anys 70, tot aquest coneixement ja el teníem i, en canvi, hem empitjorat moltíssim. La població s’ha multiplicat per dos, s’ha popularitzat el vehicle privat, el turisme low cost, han aparegut els ordinadors i els smartphones, les dietes són mes càrniques. Hem empitjorat molt malgrat que ja sabíem tots els riscos. Per això no tinc esperances que racionalment ens organitzem per evitar el col·lapse. 

Creus que la tendència al domini és una maledicció antropològica, que està en la nostra naturalesa i no es pot reeducar?

És una pregunta filosòfica molt difícil. L’estudi de l’ecologia no m’ha fet misantropa, però si pessimista respecte de la possibilitat de gestionar la nostra intel·ligència. Som com un nen petit al qual li han donat una eina molt poderosa i ens disparem al peu. Som molt autodestructius. Si tu has de matar algú amb les pròpies mans, la majoria no ho fa: s’activen reaccions d’empatia i compassió. En canvi, matar algú a distància, algú a qui no veus, decidir en un despatx la mort d’algú.. això és molt més fàcil. Hem generat una capacitat de destrucció que desborda la nostra capacitat d’entendre el que fem, la nostra compassió, i ara no la sabem controlar.

Ara que parles de compassió… l’ecologisme necessita l’animalisme?

La gràcia del moviment animalista és que contacta amb l’animal individual i supera el discurs teòric. El moviment ecologista, de vegades té un discurs molt abstracte o molt tècnic que a la gent li costa d’entendre. En canvi, la via animalista és la d’empatitzar amb una guineu que han caçat, amb un porc en una granja. Connectar amb el patiment concret ajuda, i alhora és important no quedar-se aquí i arribar a veure tota la qüestió sistèmica.

Què ens ensenya el que ha passat al Delta de l’Ebre? 

Som un país que té molt de litoral, amb molts quilòmetres de costa. Aquest quilòmetres són una de les línies de batalla que tindrem. Les previsions diuen que el nivell del mar podria pujar un metre en els propers 80 anys, i això, en nivell horitzontal, equival a perdre els primers 100 metres de costa, fet que es menjaria la primera línia de costa amb hotels, cases, restaurants, etc. Ara veia alguns alcaldes que comencen a proposar no reconstruir el que el mar ha destruït. Nosaltres ens hem de moure, som nosaltres els que hem d’anar cap endins. Tot això serà difícil, car i ens farà patir. Però el mar reclamarà aquest territori, i contra el mar no hi ha res a fer. Pensàvem que la natura la teníem dominada i… [riu].

Greta Thunberg, què?

M’alegra que la gent molt jove estigui demanant justícia climàtica i els ho agraeixo moltíssim. Per ells, això és la seva vida. Em sembla perfecte que s’enfadin, que ens diguin el que han de dir i plantin cara als polítics. La Greta en concret em sap greu per la pressió mediàtica que rep. Però crec que estan fent tot el que han de fer.

Què podem fer?

Hem d’intentar entendre que les altres espècies són els nostres veïns. No són instruments ni objectes a eliminar. Cal mirar-te els animals i les plantes com els veïns amb els quals comparteixes una comunitat. El més important en l’evolució no és la competència, sinó la simbiosi. El nostre cos mateix, és el conjunt de moltes cèl·lules que cooperen. Pensem-nos en relació amb les altres espècies com una relació de cooperació, de comunitat, de veïnatge. Això intento explicar amb el concepte d’ecoanimal: d’aprendre a veure’ns com un animal en xarxa i no com un cos aïllat, veure la xarxa i a tu mateix com a part d’aquesta xarxa.

Marta Tafalla © Laia Serch
Marta Tafalla © Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació