Mamar tradició

 La literatura és autotròfica (només que hi ha qui se’n nodreix a gratcient —el coneixedor de la tradició— i qui, en canvi, la regurgita a la insabuda –aquell que la desconeix).
Josep Murgades

Hay una fuente, niña, que le llaman del amor, donde bailan los luceros y la luna con el sol.
Triana

La màgia d’un bon poema, el duende, és un misteri clos. Podem trencà’ns-hi les banyes tant com vulguem. És com la música: Robert Johnson es va vendre l’ànima al diable, diuen, i Syd Barret, a l’LSD. És cert, tanmateix, que hi ha una constant gairebé ineludible, ja se sap: la tradició.

Miles Davis, per revolucionar dues vegades la història del jazz, primer va tocar hores i hores un munt d’estàndards i va escoltar hores i hores de bebop. Per això, penso, Foix deia a la jovenalla que fessin sonets (i que trobessin feina). Jo en diria decasíl·labs, perquè em tenen enamorat. Però és només una manera de parlar.

Passa que absolutament tots els poetes que ens fan embadalir, com Pandara amb les maduixes, dominen —i com!— la forma. D’exemple, els grans i vius: Dolors Miquel, Perejaume i Enric Casasses. Els tres han mamat molta tradició, i la gràcia (la del do) no és que s’hagin cenyit a regles o hàbits, sinó que han pogut pouar, perquè saben comptar síl·labes però no només, de la mateixa deu que pouaren tots, que no sabem on és, i per’xò ens són pàtria.

No caurem en refregits romàntics ni ignorarem els constructes, que són a la base. Però bandejar l’enamoramenta de l’equació literària? Ni de conya: tot i tots els raonaments haguts i per haver, hi ha una força interna de la llengua, una combinació atzarosa de l’energia lingüística, que ens fa caure de cul o ens duu, embruixats, a prats ignots. I només uns pocs —el temps ho posa tot a lloc— són capaços de copsar-la. De fons, però amb forma.

No dic re que no se sàpigui, esclar, però és que vaig ‘nar a ciutat i uns quants poetes em van emborratxar. Ebris –i contents– vam debatre a fons sobre si cal fer sonets o no, o què fer si des de petit no s’han mamat versos i no es té l’orella entrenada, o si cal haver llegit molt de March abans de publicar. Per poc no ens trenquem —contents— les cares, i jo en vaig treure aquesta conclusió:

Qui d’antuvi ja ha caigut a la marmita té mitja feina feta, per gojar, i ja és això. La resta de mortals, diria, s’ho han de treballar més, i ens és igual com —cal fer-ho. Els enigmes, certament, més val fruir-los que abastar-los. Ara bé, qui no tingui orella, ignori els clàssics i no garbelli el geni amb mètrica i ritme, fins que no se’ns demostri el contrari, serà peix fora l’aiga. Dit altrament: ho tindrà cardat. No trobeu?