Maggie Nelson: “No vull que la gent creï art per a mi, sinó per al temps”

L'Altra Editorial publica 'Sobre la llibertat. Quatre cants de cura i restricció' de Maggie Nelson, amb traducció de Maria-Arboç Terrades i Ricard Vela

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodista cultural

Maggie Nelson pensa no-binàriament. Sense renunciar a posicionament polítics, els seus llibres sempre dialoguen amb les idees del pesent per trobar-hi les escletxes contraintuïtives. De llegir-la, doncs, no en sortireu amb una tesi concreta ni un problema solucionat, sinó amb idees contemplades des de tots els angles possibles. En català, ho vam veure a Els argonautes i Bluets amb un estil entre biogràfic i literari, i ara ho podem veure a l’assaig Sobre la llibertat. Quatre cants de cura i restricció, tots tres publicats a l’Altra Editorial. A partir de l’art, el sexe, les drogues i el clima, aquesta vegada Nelson reflexiona sobre un concepte tan buit i alhora ple d’associacions com la llibertat. En parlem amb l’autora.

Maggie Nelson. Foto: Laia Serch

Què et va moure a triar la llibertat com a tema?

Tots els meus llibres surten d’un llibre anterior, en els quals la idea havia començat a prendre forma, però encara no s’havia resolt. Vaig començar a pensar en aquest llibre quan vaig escriure The art of cruelty, perquè em va interessar molt la relació entre la llibertat, la crueltat i la cura. Em vaig adonar que la paraula cura i la paraula llibertat apareixen sovint juntes en diferents entorns, sobretot en el món de l’art i en converses sobre la llibertat sexual. A més, normalment quan acabo una obra estic cansada de la manera com l’escric, després d’ Els Argonautes tenia ganes de tornar a un format menys autobiogràfic.

En el procés d’escriptura, hi ha hagut una pandèmia i la conversa sobre el canvi climàtic ha canviat molt. En ambdós casos el tema de la llibertat s’ha posat al centre. Ha aparegut en debats com, per exemple, en el de les mascaretes quirúrgiques, en el qual els arguments que abans feia servir l’esquerra progressista han estat apropiats per una dreta individualista.

És veritat que l’entorn polític ha canviat molt. Jo crec que qualsevol llibre que aborda temes d’actualitat sent la tortura de quedar obsolet. Ara bé, estem massa convençuts de la importància del present, creiem que tot canvia a cada minut. En aquest sentit, els temes que tenen a veure amb el moment, continuaran més enllà i també es lliguen al passat. Per altra banda, és cert que hi ha hagut un desplaçament del terme llibertat, tot i que a Europa teniu una concepció lleugerament diferent sobre la llibertat que als Estats Units. Els dos partits que han tingut més pes als últims segles no tenen tanta relació amb l’esquerra o la dreta sinó amb l’esclavatge i el colonialisme i la resistència a través dels moviments antiesclavatge. En comptes de la llibertat-esquerra, als Estats Units la distinció és entre el somni de la democràcia, que ha estat només per a alguns, i la història de l’abolició que intenta que aquest somni sigui per a tothom. De totes maneres, sí que és cert que des dels anys seixanta fins al present, als Estats Units hi ha hagut un canvi més evident en la dreta, que s’ha associat amb un carnaval de la llibertat i ha utilitzat el concepte amb impunitat per fer el que vulguis. Però jo no em crec aquests discursos propagandístics.

Si realment fóssim lliures, s’acabaria el món

Quina és la definició de llibertat que travessa el teu llibre, doncs?

En tot el llibre hi ha una preocupació i és l’error d’oposar la llibertat a la cura o la responsabilitat, com hem fet durant l’època de la covid arreu del món: llibertat o cuidem-nos entre tots. Crec que això pot ser un error, perquè el llibre vol dedicar molt de temps a demostrar que aquesta crida envers la cura és complicada. Jo no nego la importància de la cura, però és un discurs que pot generar problemes si no es tenen en compte les dificultats de fer front a les nostres obligacions.

Al teu assaig associes una dimensió temporal a la llibertat. La llibertat ja no és una finalitat ideal sinó una pràctica quotidiana i subtil.  

Crec que tots els capítols s’interessen pel temps. Tots fem coses que en un moment concret ens fan sentir lliures i, més tard, no pensem que hagin comportat un alliberament. Per aquest motiu vaig dedicar un capítol a les drogues, que són un bon exemple. Hi ha persones que, des d’un punt de vista moral, consideren la llibertat d’emborratxar-se com a falsa. Jo no ho veig així. Crec que és molt difícil definir què et farà sentir lliure i què et farà sentir atrapat. Per tant, associo llibertat i temps perquè les coses i les percepcions canvien, i està bé que sigui així. En l’art, per exemple, tots podem pensar en obres que vam llegir quan érem joves que ens van fer sentir canviats o ens van donar permís per alguna cosa. Les llegim al cap d’un temps i ja no produeixen el mateix efecte. A mi m’agrada més parar atenció a nosaltres mateixos que a la cultura. T’ho dic d’una altra manera: crec que, sovint, l’esquerra comet un error de plantejament en la llibertat. Per exemple, el moviment Occupy partia de la base que encara no ens hem alliberat i, per tant, va generar un cicle de decepció quan no s’aconseguia aquest objectiu, en comptes de fixar-se en les noves maneres de pensar que estava generant. No té sentit, mirar la llibertat així, perquè si realment fóssim lliures, s’acabaria el món. Vivim al món, als cossos, a les relacions íntimes… tot forma part d’una xarxa. Algunes d’aquestes relacions són lliures i d’altres claustrofòbiques. Jo trobo claustrofòbic el fet de viure en un cos, perquè fa mal, sagna… però l’única alternativa és no estar dins d’un cos i morir. Per tant, conservar-ho és la part difícil.

Al llarg del llibre, problematitzes la cura com a resposta. Al principi del capítol sobre l’art, la reflexió sobre aquest tema parteix d’un sentiment de fàstic.

No me’n sento gaire orgullosa, d’això. Sovint parlo de reaccions que tinc i aquestes m’ajuden a intentar entendre el que passa. El cas és que em vaig adonar que en un mateix dia puc rebre tres o quatre invitacions per parlar sobre “l’estètica de la cura” o “l’art i la reparació” en taules rodones i conferències. Des del punt de vista polític, estic a favor de tots aquests projectes i per això em conviden als actes, però no vaig a tots i em generen incomoditat. Vaig començar el capítol pensant si el problema era jo, o si ho era el fet de ser blanca o dona. Em preguntava: si m’hi conviden sempre, vol dir que, com a dona, la cura és sempre la teva obligació? És això el que em preocupava tant? O era la meva pròpia experiència de l’art? I en aquest capítol vaig començar a pensar en això. Quan era petita, sempre em feia la sensació que a mi em podia preocupar l’art perquè a ell no li preocupava jo. És a dir, que em donava espai. A mi em sembla claustrofòbic imaginar un art que té cura de mi, jo vull mirar-lo i tenir la meva pròpia reacció. No vull que la gent faci art per mi, vull que el faci pel temps.

Maggie Nelson. Foto: Laia Serch

El que aborda aquest capítol és un excés de moralisme en el món de l’art i també la relació de compromís entre l’autor i la seva obra. 

És impossible parlar en abstracte, i és per aquest motiu que en aquest capítol exposo dos casos diferents en què, als Estats Units, el debat sobre l’art i el dany que va produir va ser bastant acalorat. Per exemple, en el cas de Scaffold, [una escultura exterior que reproduïa fragments de set forques històriques], Sam Durant va voler fer alguna cosa que fos informadora, però també reparadora. El que busca tota la seva obra és superar la supremacia blanca, però alhora l’obra no es va interpretar així. A mi em va interessar que pogués haver-hi una distància tan clara entre intenció i recepció o efecte, fins i tot quan l’artista té tan clar el que vol expressar. I aquesta distància depèn de les circumstàncies. L’obra de Durant es va exposar arreu del món sense problema, fins que en un lloc on hi havia una relació històrica particular amb la temàtica sí que es va convertir en un tema molt polèmic, i per això crec que és impossible parlar en abstracte. Perquè l’artista mai no pot controlar realment tots els aspectes de la seva obra. 

Quan qüestiones l’ús que es fa del concepte de cura en el món de l’art, també el relaciones amb la part més artesanal del creador. Allà és on trobes la cura?

Hi ha una tendència no necessàriament negativa en el món de l’art, que és la de mostrar la cura prestant un servei públic. Però també hi ha pintors que quan estan a l’estudi, l’única cura que tenen és la de fer una obra nova. Aquest èmfasi és molt important, si jo escric aquest llibre intentant pensar què és el que vull fer al món, m’equivocaré, perquè jo això no ho puc controlar. El control que sí que tinc és el de, durant el procés de creació, incloure les millors paraules. 

L’artista mai no pot controlar realment tots els aspectes de la seva obra. 

Abans has dit que una de les preguntes que et sorgien a reacció de les invitacions a xerrar sobre l’estètica de les cures és si, com a dona, se t’associa aquesta obligació. Quan reflexiones sobre això al llibre, ho relaciones amb la maternitat: “l’esclat d’aquesta problemàtica en el terreny de l’art en forma de valoració acrítica de les cures va contribuir sens dubte al meu “ecs”, perquè pot donar entendre que l’art (…) s’hauria de convertir en un altre espai (un altre espai encara) on les dones hauran de bregar amb l’obligació moral de cuidar i reparar, que ja està feminitzada i maternalitzada”. 

El subtext de tot això és la irritació. Em sentia enfadada contra aquest discurs de l’home blanc d’esquerra que a vegades actua com si de sobte se li hagués acudit la cura com la novetat que hem d’estar practicant tots. I jo dic que no és així, ni per a les dones ni per a la gent negra a qui li ha tocat ocupar-se de les altres persones des de l’esclavatge, de manera obligatòria i durant 2000 anys. Per tant, hi ha molt a reflexionar sobre el fet de venerar les cures. Per això m’interessa molt Saidiya Hartman, que parla de les dones negres i diu que la cura és coaccionada i alhora donada lliurement. A ella li interessa l’excés: continuen donant aquesta cura tot i que s’ha utilitzat tant en contra seva. Cal connectar-se amb la història per entendre la complexitat d’aquest concepte i entendre que, per a alguns artistes, no mostrar aquesta cura o no preocupar-se pel que la gent pensa és necessari, perquè per primera vegada a la seva vida no els importa. Moltes dones encara han estat socialitzades per lubricar les relacions socials, garantir que tot funciona bé, i alliberar-se’n pot ser un ritu de trànsit important. Evidentment, tothom continua sent responsable del que diu i del que fa, no estic reclamant un passi lliure. Però la cura funciona millor quan la gent vol participar d’aquella relació, no quan s’obliga o no es remunera prou. Si la gent no actua oferint aquesta cura pels altres, jo m’estimaria més no fer servir aquest discurs moralista, que et converteix en una persona horrible si no et preocupes per ningú. Jo el que vull és esbrinar què és el que ha fallat en aquest contracte social. Què ha fallat perquè tu no tinguis la sensació que tens una responsabilitat respecte als altres? Perquè, si no es té, la crida a les cures es viu només com una crida a alguna mena de sistema opressiu.

Pel que fa a la recepció de l’art, en aquest capítol et bases en els conceptes de psicoanàlisi d’Eve Kosofsky Sedgwick, que parla de la dicotomia entre la lectura reparadora i la lectura paranoica (“la primera és una manera de buscar plaer, nodriment i benestar, mentre que la segona busca impedir el dolor i mantenir a ratlla les amenaces”) . Creus que abunda més la primera?

Sí, jo crec que actualment estem més entrenats per fer lectures paranoiques, per diferents motius. És més senzill habitar una sensació d’ofensa que no pas parar atenció a les maneres com aquestes ens alimenten o nodreixen per sobreviure. Tot i que tampoc no és necessari reprimir el dany que sentim. El cas és que ningú vol semblar ingenu, és un llegat de l’hermenèutica de la sospita, que diu que cal buscar sempre sota la superfície, saber què està passant al fons. Aquesta tradició ens ha llegat una idea de falsa consciència, perquè ningú vol quedar en ridícul si no busca aquests significats. Tothom es protegeix contra les amenaces i per això la gent comença a buscar-les a tot arreu. Però el que passa és que buscar amenaces constantment a tot arreu pot ser debilitant. A mi m’encanta la distinció de Sedgwick, perquè l’autora ens diu que sempre hi ha una relació entre la paranoia i la reparació. Encara que diguis que vols fer una lectura reparadora, mai no desapareixerà la paranoia, però sí que pots entrenar-te per buscar la proporció. Jo soc professora i crec que la major part de la formació acadèmica va pel camí de la lectura paranoica, i això em preocupa molt. Crec que té una bona funció, però no ho explica tot. 

Maggie Nelson. Foto: Laia Serch

El segon tema del llibre és el de l’alliberament sexual i tot el que això ha implicat. 

Aquest matí he llegit en castellà El País i es deia que l’alliberament sexual no ha fet felices les dones. Jo no estic gens d’acord amb aquesta mena d’argument i el veig a tot arreu. Té una pulsió absolutament conservadora i puritana, no apunta en el sentit d’un futur que crec que hem de tenir. 

I quin és aquest?

Sempre és bo per a la gent, les dones incloses, parlar obertament i sense embuts sobre el que no funciona prou bé i allò que ens fa sentir malament. No tinc cap problema amb això. Ara bé, si només aprenem a parlar del sexe fent servir el llenguatge de la violació, la por i tots els horrors que no podem viure o entendre, sense voler-ho estem cosificant aquesta idea que diu que les dones que desitgen, o bé són promíscues o bé inexistents. Ara la gent parla d’heteropessimisme sexual. És per això que el títol d’aquest capítol, ‘La balada de l’optimisme sexual’ és una picada d’ullet a l’artista Nan Goldin i la seva sèrie ‘La balada de la dependència sexual’. Jo soc optimista sexual i això no vol dir que pensi que el sexe sempre serà bo. És per això que li dic balada, perquè no sempre serà una cançó feliç. Però així i tot, cal que busquem aquest alliberament. Si no, correm el risc que les forces contràries adoptin el discurs. Ho veiem en temes com l’avortament o la transició de gènere: es fan servir emocions naturals de les persones, com ara el penediment, com a motius per fer il·legal o impossibles aquestes vies d’expressió i d’alliberament a les quals hauríem d’estar oberts. Als Estats Units post Roe, es considera l’excepcionalitat de les víctimes de violació o incest. Això és una bogeria! No només les víctimes han de poder controlar els seus futurs reproductius. Hem de continuar sent valents i fent servir les paraules que ens permetin parlar d’un futur sexual alliberat que volem. 

Acabes el llibre parlant sobre el canvi climàtic, sobretot de la relació que té amb la nostra noció de futur. Pensar si hi haurà un futur o no té a veure amb la llibertat?

Mentre escrivia el llibre va començar el moment àlgid de reflexió sobre el canvi climàtic. Va ser quan un fet que vèiem com a futur es va traslladar al present. Això és bo i dolent alhora. Bo, perquè en comptes de filosofar sobre el futur i el temps que tenim per fer les coses, ara ho concebem com un present lent. Els canvis, doncs, poden ajudar-nos a pensar el futur d’una manera diferent. Fins ara, la nostra relació amb el futur tenia una relació amb l’energia que utilitzàvem: es crema i desapareix. Sempre hem sabut que els combustibles fòssils eren limitats, per tant, hi ha hagut un benefici a curt termini extraordinari causat per l’avarícia de gent que és tèrbola moralment. Passar a les energies renovables pot canviar això. Hi haurà gent enriquint-se igualment, però el nihilisme i el cinisme que prové de l’ús dels combustibles fòssils pot canviar amb les noves tecnologies. 

Creus que aquesta conversa sobre el canvi climàtic ens pot portar a redefinir el concepte de llibertat?

Sí, intento resistir-me a l’ús de termes morals, perquè no m’agrada relacionar la infantesa amb una cosa dolenta, però, vaja, ho diré així: el canvi climàtic ens pot servir per adoptar una versió més adulta de la llibertat. La idea que som capaços de prendre una decisió i que l’actualitat no sigui tan grisa i ens porti un benefici futur es pot aprendre. Ens podem animar els uns als altres a pensar d’aquesta manera i a buscar noves maneres de sentir-nos lliures. Perquè el futur no és només obligació, també pot haver-hi llibertat en prendre decisions que creguis que presten un servei als altres. Estem atrapats, no podem evitar fer mal al planeta: tu has comprat aquesta ampolla d’aigua encara que sàpigues que està feta amb petroli, perquè tenies set. No vols fer mal però en fas. Hi haurà una llibertat formal quan no ens sentim tan restringits en el procés de geocidi. Mira, he acabat amb un titular! Allibereu-vos del geocidi! (riu)

Maggie Nelson. Foto: Laia Serch

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació