Una lectora s’asseu a calcular el temps que li queda de vida i els llibres que hauria de llegir abans que arribi el seu moment. Aquest és el punt de partida de Llegir mata (La Caja Books, 2023), el darrer assaig narratiu de Luna Miguel, que aquest abril ens ha arribat en traducció al català d’Unai Velasco; un llibre on Luna Miguel es despulla en centenars de capes lectores. Coneixem l’autora madrilenya arran de la multitud d’articles, poemaris, novel·les i treballs que escriu i publica des dels dinou anys. La Luna escriptora, per tant, que explora com pocs autors la relació intrínseca que existeix entre l’exercici de la lectura i el de l’escriptura, travessant-los fins a aconseguir fer-los indestriables, l’un de l’altre i els dos plegats a favor o en contra de la vida. Ens reunim amb ella al seu apartament de Barcelona, on viu des de fa tres anys, envoltada de piles de llibres que creixen en paral·lel a les fases de la Luna. A la pregunta de com vol que se la recordi, Luna Miguel respon: “com una dona que llegia molt”.
Amor
Existeixen tantes formes de llegir com formes d’estimar?
Sí. Justament llegint Anna Karènina vaig trobar una frase que em va quedar rondant pel cap: “Si entenem que hi ha tantes maneres de pensar, per què no entenem que existeixen moltes formes d’estimar?”. També de llegir. I d’esgarrapar un sofà, de destrossar els mobles [referint-se al gat, que grimpa pel menjador de casa]. Sembla que se’ns inculqui que només existeix un sol procediment per encarar la lectura i l’amor, però el divertit a la vida és poder experimentar, fugir de quedar-nos estancats, tastar-ho tot.
A Llegir mata ens presentes diferents tipus de lectora: la Bulímica, la Malaltissa, la Submisa, la Somàtica, l’Amorosa… totes en una! Perquè existeixen cicles diferents de lectura, que caminen al costat dels cicles que travessem a la vida.
Pot ser que un llibre et canviï la vida, o que un cicle vital et condicioni la manera que tens de llegir cert tipus de llibre. Tinc un club de lectura des de fa uns anys, i el que més observo és com un mateix producte cultural, sigui el que sigui, pot significar coses molt diferents depenent de quan, on i qui el llegeixi. Caben mil lectores dins de nosaltres.
A Llegir mata et desdobles en una tercera persona similar al que adopta Alan Pauls a Trance (Ampersand, 2018), un glossari de “la lectura viscuda fins al fanatisme”.
Sempre he practicat una escriptura del jo; en aquest cas em venia de gust injectar molta ficció a l’autobiografia, i ho vaig fer analitzant la Luna Lectora -sempre escric de la Luna Escriptora- des d’una tercera persona que em proporcionés una major distància. Molta gent em pregunta el perquè de les notes a peu de pàgina a Llegir mata. En el text de la ficció, és la lectora qui escriu sobre ella mateixa; en les notes al peu és l’escriptora qui analitza la Luna Lectora. Me n’he adonat que sofreixo una espècie de bipolaritat literària. Encara no sé si soc escriptora o si soc lectora. Sé que totes dues coses poden i han de conviure, però em penso diferent quan m’imagino a mi mateixa a la llum de tan sols una d’aquestes facetes.
Bulímia
Què et semblaria fer un glossari de la lectora Luna Miguel? Hem deixat enrere la A d’Amor. Ara podem parlar de la B de Bulímia.
Amb el temps això de la bulímia m’ha deixat de convèncer. Per cert, ahir vaig signar els papers del divorci, després de tres anys estant separada. De fet, ha coincidit amb la signatura del contracte de publicació de Llegir mata a l’Argentina. Dues grans firmes.
Enhorabona!
Gràcies. Ho dic perquè d’això de la Lectora Bulímica en parlava molt quan em vaig mudar a viure sola a Barcelona. Veia molts buits al pis. Sobretot buits bibliogràfics. Com podia ser que no tingués cap llibre d’Antonio Machado? Ni de les poetes llatinoamericanes del segle XIX? Em vaig obsessionar. Jo mateixa m’anomenava ‘lectora bulímica’ perquè m’alimentava d’aquesta necessitat malaltissa d’omplir l’apartament de llibres nous.
Al llibre ho vincules amb una actitud davant la lectura que s’allunya del close reading més propi de l’acadèmia, de la lectura al detall, atenta d’un text, i que presentes com a voraç, hiperenèrgica, desfermada, del ‘més és més’. Una lectura consumista en grau extrem?
Crec que té més a veure amb l’ànsia que produeix pensar que hi ha massa llibres al món i massa poc temps en la vida d’una per a llegir-los. Podria dir que estic una mica malalta a l’hora de consumir llibres. Inverteixo més diners en llibres que en menjar. El meu primer sou me’l vaig gastar en llibres! Vaig començar a treballar com a periodista, però no hi havia forma d’independitzar-me. Tot anava per a llibres! Esclar que després una aprèn trucs i comença a descarregar il·legalment les lectures, a passar-se més temps a les biblioteques. Ara mateix el concepte de la ‘lectora bulímica’ el vinculo a una ansietat mortal, la d’agradar-me tant alguna cosa i voler conèixer-la tota, tot i que se m’acabi el temps. Ben mirat, els símptomes que hi havia en aquella possible lectura bulímica avui en dia em recorden més a l’experiència de les escriptores místiques, les quals últimament llegeixo amb passió. Si hagués d’escriure un epíleg a Llegir mata, ho matisaria d’aquesta forma, parlant d’una mena de misticisme a l’hora de voler-me endinsar completament en la lectura que implica aconseguir que els llibres em traspassin per dins.
El cos està present en tot procés lector.
Cos
Lectura mística que té a veure amb la passió, la voluptuositat; una lectura que es practica, citant a Umberto Eco, “amb tot el cos”.
Quan analitzem la lectura, moltes vegades tan sols ho fem en termes intel·lectuals, però mai com un procés corporal. De fet, un pot emmalaltir, llegint. Només cal veure les lectures que enganxen, que deixen en nosaltres danys físics; d’haver anat a la feina sense haver dormit perquè hem estat enganxats llegint. Això també pot passar, aquesta marca també queda allà. Aquell dolor de mans, de coll. Tot queda imprès. Quan Sylvia Plath escrivia sobre Ted Hughes, el seu marit maltractador, deia que un dels signes que tenia del fet que a ell li havia agradat un llibre era veure que li feia mal el coll, perquè en Ted llegia inclinat. Que el signe que quelcom t’estigui emocionant sigui l’entrega absoluta i el dolor corporal em sembla molt potent. Sí, llegim amb tot el cos. Llegim fent gestos, fent sorolls. A la biblioteca aquest fet es fa palpable. Quan llegim al costat d’algú, la lectura sona, el paper sembla respondre als gestos dels dits. Tots aquests detalls conformen també la nostra manera d’assumir el text. Si el llegim amb tapa dura o amb una edició que se’ns trenca; la cura que posem quan llegim un llibre antic o quan algú ens el deixa. Tota aquesta tendresa. O a l’inrevés, tot allò que es desprèn del text i ens acaba, literalment, tacant o esquitxant al damunt. Quantes vegades ens hem tallat amb les fulles d’un llibre? El cos està present en tot procés lector.
Això fa que rellegir també ens obligui a recordar-nos en un cos canviant.
M’agrada separar la lectura voraç de les relectures, que executo amb més calma. Mira: ara estic rellegint Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño. Normalment en quatre dies me l’hauria acabat, però fa setmanes que m’entretinc amb les primeres quaranta pàgines de la novel·la. Hi trobo tantes coses! Hi ha lectures que m’agrada convertir-les en inacabables. De sobte el temps s’atura i m’adono que val més la pena perdre setmanes rellegint una vegada i una altra la mateixa pàgina o el mateix poema que atipar-me salvatgement de llibres, com sovint també faig. Ara veig que Bolaño s’avançava a moltes coses, també en qüestions de feminisme. Totes les dones que apareixen a Los detectives salvajes es basen en poetes reals, molt poc reivindicades al llarg del temps. Parlant de mística, Cesárea Tinajero, la poeta resseguida en la novel·la, està basada en Concha Urquiza, una poeta mística del segle XX de la qual és impossible aconseguir-ne els llibres. I el xilè la reivindica com a una deessa. Em fa tanta il·lusió poder dir que Bolaño era feminista!
Kaput
Arribem a la Lectora Somàtica. Parles de ser llegida pels llibres -no de llegir-los nosaltres- fins al punt de causar-nos efectes físics, de transformar-nos. T’has proposat molts reptes lectors: la lectura de l’Ulisses de Joyce en tres dies, per exemple, que narres a Llegir mata.
Si em proposo aquests reptes, no és per a dir “mireu quant llegeixo, mireu que bé ho faig”. L’exposició pública me la sua. El meu treball com a lectora exigeix posar-me a prova i veure com reacciona el meu cos a la lectura al límit. Aviat donaré una xerrada a la Universidad Desconocida sobre la gelosia i la forma en què Anna Karènina va obligar-me a fer que em replantegés les meves relacions amoroses. Estic a favor de la gelosia, és un procés que s’ha de viure per adonar-nos de la posició en què estem, i Tolstoi em va fer sentir malaltissament gelosa. Em sembla màgic que un autor aconsegueixi això. Em proposo aquests reptes, simplement per poder dedicar l’espai, el temps i el treball físic que cada llibre mereix. Si no ho fes em perdria moltes coses. Com que, al cap i a la fi, llegir és la meva feina i tinc el temps i el privilegi de poder-ho fer, ho faig.
Aquest passat mes d’abril vas dur la teva Lectora Somàtica al límit amb la performance ‘La muerte de la lectora’, en la que et vas tancar a llegir ininterrompudament durant 48 hores, davant d’un públic que t’observava.
Amb aquesta performance vaig aconseguir accedir a un espai que desconeixia del meu cos, i que em va interessar molt: l’espai dels somnis en relació amb la lectura. En els instants de petitíssimes migdiades durant el procés em venien malsons bogíssims. Somiava que estava allà al teatre, en pijama, llegint, i que venia Jane Eyre a llançar-me coses amb la voluntat d’assassinar-me. Vaig comprendre que la lectura segueix en el somni. El llibre es continua escrivint dins d’una. Si bé un llibre el pots tancar, el somni no es pot interrompre. Pròximament, m’agradaria escriure sobre com afecta el que llegim als nostres somnis, però llavors m’hauria de llegir Freud i mil coses que no em venen de gust ara mateix.
Llegir és com somiar perquè implica deixar-se endur. Dormir, en part, s’assembla a morir, i això reforça la meva impressió del fet que llegir mata.
A Llegir mata cites a Piglia quan parla de Joyce: “El insomnio define el lector, ya que se trata del cruce entre la lectura y el sueño”. Luna Miguel afegeix: “Llegir és el més semblant a somiar”.
Fa poc vaig escriure el pròleg a la darrera edició de La tentación de existir, d’Emil Cioran. Ell era insomne, així com Alejandra Pizarnik. Aquesta condició els duia a portar una mena de doble vida: mentre tothom dormia, ells continuaven vivint, imaginant i escrivint per vèncer la solitud de la lectura i l’insomni que només pot omplir-se amb l’escriptura. Llegir és com somiar perquè implica deixar-se endur. Dormir, en part, s’assembla a morir, i això reforça la meva impressió del fet que llegir mata. En deixar-nos portar per la lectura desapareix la nostra voluntat i ens entreguem al que l’escriptor ha imaginat per a nosaltres. I en aquest procés d’esvair-nos ens fusionem amb una altra cosa que només existeix en la imaginació, així com passa en els somnis.
D’entre tots els moments per llegir, prefereixes la nit?
La nit és un gran moment per la lectura en silenci. La lectura en solitari, que reivindico tot i agradar-me la lectura plural, quan més la gaudeixo és de nit. Crec que té molt a veure amb l’esgotament. Hi ha gent que diu que llegeix per a dormir. Em ve la imatge del meu fill: ell obre els llibres quan s’acosta la nit. Com tem la foscor, sap que obrir un llibre abans d’anar a dormir li farà de barrera contra la por. Com quan vaig fer la performance, el meu fill confon el que llegeix amb el món dels somnis. Això em sembla preciós. Ara que està aprenent a llegir me n’adono de moltes coses que els adults donem per fet. Sabem llegir, ho tenim tot controlat, fins que veiem algú que està aprenent a fer-ho. Aleshores es revelen tots aquests processos inconscients tan macos que mai em cansaria d’observar.
Si efectivament ‘llegir mata’, ara que arran de la teva performance estàs morta, què pots explicar-nos de l’altre costat?
A l’altre costat hi ha somnis. A l’altre costat no acaben les coses, hi ha quelcom bonic, que et fa adonar-te com de valuós és el teu treball com a lectora, de què significa llegir. Ens obsessionem amb això de l’eternitat: “els escriptors escriuen perquè se’ls recordi”, diem sovint. Entre la segona nit i el darrer dia de la performance vaig llegir Trilogia de Copenhaguen, on Tove Ditlevsen explica que, de jove, estant drogada, se sentia eterna. Crec que la lectura, en aquest sentit, també ens eternitza. Si estem d’acord amb que ens conforma, que la lectura passa a formar part de nosaltres i nosaltres de la lectura, vull creure que mentre la novel·la Los detectives salvajes existeixi, nosaltres existirem amb ella. Llegir mata, però com que hem estat dedicant-nos a aquest llibre, gràcies a ell ens eternitzem també. Els escriptors, tot i ser la majoria uns cabrons, són molt generosos amb la seva escriptura: ens estan deixant quelcom del que formarem part, que participarà dels nostres somnis, del nostre cos, del nostre dia a dia i de la nostra manera de pensar, d’estimar, de comunicar-nos. Al final, els escriptors, a base de voler ser eterns, fan que els lectors també ho siguem amb ells. Aquest va ser el meu descobriment a partir de ‘La muerte de la lectora’: que del que he llegit, tot i que al final ningú em recordi, ja sempre en formaré part.
Protagonista
Sovint s’ha parlat de parelles d’escriptors. A Llegir mata et preguntes, en canvi, sobre les parelles de lectors i de la manera en què la lectura pot arribar a formar part de la nostra rutina. Parles de quant t’excita veure la teva parella, l’Ernesto, llegint, fins al punt d’esdevenir una ‘Lectora Amorosa’, que llegeix “disposada sempre, amb tendresa, a convertir el seu acte més íntim i solitari en un treball d’erudició compartida”.
Així com ens oblidem de les parelles de lectors, moltes vegades tornem invisibles els grups de lectors i el fet que la lectura és un acte social. Llegim sols, però per després córrer a explicar-li a algú. El meu fill té 7 anys, està aprenent a llegir, i parla amb altres nens dels contes que li agraden. Aquesta cosa classista de la imatge del lector com un home solitari a casa seva, embotit en la seva butaca i amb el seu gran cervell funcionant tota l’estona, no m’interessa gens. Em fa la sensació que ara, gràcies a les xarxes socials, s’han recuperat molts clubs de lectura d’antany. Cada vegada se celebren més festivals literaris, més trobades, en què el protagonista no és l’escriptor, sinó els lectors.
De fet, ets molt activa a Goodreads, una comunitat de lectors que participem de la idea de l’acte de lectura com a àgora i lloc de trobada. També ets influencer, per dir-ho d’alguna manera. Has contribuït a crear una imatge cool de la lectora en temps d’Instagram.
Vaig tenir molta sort a l’institut. Formava part d’un grup d’amigues que els agradava molt llegir. Mai vaig sofrir bullying per mostrar el meu gust per la lectura en un context on socialment fa vergonya existir, en general. Em considero molt afortunada quan penso en el bon rotllo que tenia d’adolescent amb les amigues, aleshores que dissenyàvem els nostres propis fanzines literaris. El fet d’haver viscut això, després, a l’hora d’entrar a internet, m’ha ajudat a no sentir cap mena de vergonya de mostrar un hobby que potser en aparença no és tan guai. En temps de Zapatero va sortir una campanya en la qual es deia: “Yo soy el leeder”. Vaig escriure una columna en contra a El Público titulada “Que lea otro”, que s’acabaria convertint en el tret de sortida de Llegir mata. Les campanyes de la lectura, aquests “llegir et fa collonut, et fa increïble, mola un munt llegir”, etcètera, són sempre contraproduents. Llegir et posa molt trista, també. Fa que no tinguis diners per anar de vacances. Ja hem vist que pots caure malalta llegint l’Ulisses. No es tracta de dir a la gent què ha de fer, sinó que et vegin llegir, ho vegin atractiu i vulguin després imitar-ho. Penso en el dibuix de Flavita Banana d’una mare que mira el mòbil i una altra amb un llibre, cadascuna amb un nen petit que imita els seus gestos. La mare del mòbil li pregunta a l’altra: “i tu com fas que el teu fill llegeixi?”. Aquesta vinyeta em sembla fascinant i l’intento aplicar a l’hora d’educar el meu fill. Entro a la seva habitació i està mirant els seus contes abans d’anar a dormir. Ell, que encara no sap llegir. Ho fa perquè veu que ho faig jo. En definitiva, totes aquestes campanyes que ens intenten vendre que la nostra vida serà millor si llegim em semblen una estafa.
Salvatge
Existeix un lloc per als qui encara volen viure ‘literàriament’? Aquesta vida febril dels poetes xilens de Zambra, que és també la dels infrarrealistes del Mèxic de Bolaño, la dels beatniks que es llencen A la carretera…
Efectivament, trobo a faltar, rellegint Bolaño, el temps en que “teníamos veinte años y estábamos locos”. Aquella vida desenfrenada dels poetes i els literats són coses que escrivim d’adults quan tot això ha acabat, en part perquè enyorem el moment en què tot semblava possible. Em sembla d’allò més bonic. Al cap i a la fi t’adones que el temps passa i has de decidir si viure intensament o llegir intensament. O al final llegir fora mida també és viure intensament? No ho sé. Tots aquests llibres sobre grups literaris i gent que fa bogeries durant la seva joventut em semblen novel·les nostàlgiques, les aprecio molt, tot i que no cal seguir-les al peu de la lletra. Per a ser poeta no fa falta estar tot el dia fumant porros, ni anant-te’n al llit amb vint mil prostitutes, ni fent no sé quantes coses. Crec que per ser escriptor fa falta viure, en general, i després veure com aprofites totes aquestes vivències en la teva literatura, o imaginant-te d’altres. Però sí que és veritat que existeix una enyorança de la joventut, necessàriament, i tots aquests llibres ho són, una enyorança pura de quan tot semblava estar al nostre abast. Quan fas tantes coses, tanmateix, no tens temps per a escriure-les i per reflexionar-les. Existeix aquesta incompatibilitat. Per a mi Los detectives salvajes és aquesta contradicció portada a l’extrem.
Traducció
De la primera frase de L’hora de l’estrella de Clarice Lispector -“Tot en el món va començar amb un sí”- fins la darrera de l’Ulisses –“ i sí vaig dir sí que vull Sí”-, tot comença i acaba amb un sí. També l’acte de la lectura. A Llegir mata acabes assegurant, després de llegir el monòleg de la Molly Bloom: “Soc la Darrera Lectora!”.
De fet, Llegir mata també comença amb un sí. Forma part, aquesta, d’una de les moltes picades d’ullet a altres llibres que deixo amagades dins l’assaig. És més: aquests jocs s’incrementen en les traduccions, fent que cadascuna acabi sent una visió canviada de Llegir mata. Cada traductor en fa la seva versió. En la catalana hi ha notes al peu que no apareixen a la versió en castellà, així com frases que he canviat al complet. En la versió mexicana hi trobaràs una altra cosa. Ja que és un llibre sobre jugar amb la lectura, volia que cada interpretació, depenent del país on s’edités, també fos diferent. No volia que el llibre fos sempre el mateix.
La traducció al català l’ha fet el poeta barceloní Unai Velasco.
L’Unai és un gran amic, així com un gran traductor i editor. L’estimo des de fa molt temps. Si hagués d’escriure un Los detectives salvajes del que va ser la meva joventut ell seria un dels personatges tant sí com no. També el vaig incloure en l’antologia de poetes joves que vaig titular -guiada novament per Bolaño- Tenían veinte años y estaban locos (La Bella Varsovia, 2011), juntament amb Ernesto Castro, Berta García Faet… El que m’interessava en la traducció al català de Llegir mata era, novament, que l’Unai fes el que volgués. Hi ha coses que no soc conscient que estan canviades, i està bé que sigui així. A partir de les múltiples traduccions que s’estan fent de Llegir mata m’agradaria que es multipliquessin les interpretacions possibles del meu text.
Zzzzzz
Ara sí, arribem, com Molly, al son. Pauls acaba el seu glossari amb la Z de ‘zzzzzzz’, el rumor del lector que s’adorm bressolat per la lectura. En què pensa Luna Miguel abans d’anar-se’n a dormir?
Uf! En els pocs diners que hi ha al compte, en quin esmorzar li prepararé al meu fill per l’escola… si estic borratxa no penso en res, simplement arribo, em trec la roba i em fico al llit, tot desitjant que no soni el despertador l’endemà. Depenent de si aquella nit estic amb el meu fill o amb la meva parella, de si estic a Madrid o a Barcelona, penso en una cosa o en una altra. Si soc a Barcelona em quedo enganxada, o bé a sèries o bé a la mateixa escriptura, però sempre em costa refer el camí fins al llit. Després se’m fa molt difícil despertar! Quan soc a Madrid descanso molt, això sí. Em quedo a casa l’Ernesto, però ell és somnàmbul, em desperta constantment. Sempre penso que s’aixecarà en qualsevol moment i començarà a parlar, a llançar-me coses. És un somnàmbul terrorífic, fa molta por dormir amb ell. Moltes vegades crida: “Qui ets tu? Què has fet amb la Luna?!”. Realment està posseït per una ficció estranya i el meu desig més íntim és poder arribar a conèixer el seu jo dorment i manipular-lo. Però no, no em fa cas, ni despert ni adormit.