Sempre he percebut que Bruno Latour era un filòsof important perquè el seu nom ha aparegut els últims anys prou vegades, en espais prou diferents, i en temes prou urgents. Però fins ara havia escapat dels seus llibres grossos, amb títols de filòsof difícil i, sobretot, francès. La raó és que me l’havia trobat preponderantment en el món de l’art, en textos de catàlegs i intervencions audiovisuals, envernissant amb conceptes exòtics la típica exposició híperpolítica, i sempre associat al posthumanisme, una etiqueta en la qual no puc evitar desconfiar, perquè s’ha convertit en un paraigua acceptat massa fàcilment i massa de pressa per les institucions públiques per destriar el gra honest de la palla greenwasher. En aquests fragments semiartístics, Latour sonava poètic i misteriós, sempre a punt de dir alguna cosa nova, però mai volent-la dir del tot.

Habitar la Terra (Arcàdia, traducció d’Adrià Pujol Cruells) era l’assistència que necessitava. Amb poc més de cent pàgines, el llibret recull les converses que Latour i el periodista Nicolas Truong van mantenir per al Canal Arte el maig passat, que guanyen pes i un sentit arran de la mort de Latour a finals del mateix 2022. Confegides amb una clara voluntat de llegat, les entrevistes havien de proporcionar el que gent com jo feia temps que necessitàvem per entrar en Latour: una coherència temàtica i tonal per a una obra tan vasta i variada que fa por i, si pot ser, el plus emocional de conèixer l’artista darrere l’obra. Com sol passar en aquestes empreses per a la posteritat, s’hi suma l’expectativa de produir un manual per viure, filosofar i solucionar tots els problemes de la humanitat.
Estranyíssimament, el llibre no acaba de complir els propòsits més prosaics, mentre que proporciona pessigolles d’esperança en els impossibles. De seguida es veu que no hi haurà manera de resumir la subtilitat de tots els pals que ha tocat Latour en càpsules senzilles i, diria que deliberadament, el filòsof opta per donar respostes evocatives i inspiradores en comptes de sistematitzar el seu pensament. I funciona perquè aquesta és la gràcia del seu pensament. Etiquetat com a “sociòleg iconoclasta”, els estudis de Latour sobre ciència, dret, religió, art, ecologia, etcètera; es fonamenten en la idea que “l’objecte de la sociologia no és el social, sinó les associacions”, i que la filosofia consisteix a trobar “el mitjà de mantenir els diferents modes d’existència en paral·lel”. El pensmanet de Latour és que que tots els modes de pensament tenen un cert grau d’incommensurabilitat entre ells i alhora depenen els uns dels altres, i la filosofia ha de fer que cohabitin respectant la seva estranyesa mútua sense devorar-se. És la idea heideggeriana del pastor de l’ésser, que Latour accepta, però és un pastor que només acompanya sense guiar el ramat cap a cap lloc imposat.
Si tot això sona ecologista és perquè aquest és el gran tema de Latour. Havent-se fet famós gràcies a llibres divulgatius sobre la nostra relació amb el món en temps de crisi climàtica, tots els textos de Latour van a parar a la hipòtesi de Gaia, que diu que el clima, la vida i la geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri, com si la terra fos un superorganisme. Per Latour, el sol fet que la idea ens desperti un escepticisme antihippy és un dels grans problemes de la Modernitat. Mentre els moderns hem estat educats en una evidència que deia que al món hi ha objectes sense agència (animals, plantes, virus, màquines) i subjectes responsables (nosaltres), l’evidència del canvi climàtic diu tot el contrari, que és que a la nau espacial Terra tothom té agència i tothom depèn de tothom. En Latour, la dicotomia fonamental és entre modernització i ecologització: “No arribarem tan lluny per modernitzar el planeta. Si el modernitzem, desapareix”.
Naturalment, amb quatre conceptes i aforismes filosòfics, Latour no pot elaborar un receptari polític perquè la humanitat superi el sentiment de bloqueig davant del repte ecològic. No obstant això, en aquestes converses vaig entendre perquè me l’havia topat sovint en el món de l’art. En l’entremig insubornable entre tots els modes de pensar i dir les coses, Latour és capaç de fer el gest inconfusiblement contemporani, que no prediu ni garanteix un futur, però demostra la transitorietat del present i la contingència de les nostres conviccions per obrir un camí per a formes noves de ser i de viure. Preguntat per què diria al seu net d’un any si en poguessin parlar quan en tingués quaranta, Latour respon: “Llavors mirarem enrere i veurem el període de negació, d’ignorància, d’incomprensió de la situació ecològica en la qual ens vam submergir, al llarg del que jo en dic el parèntesi modern. Ens ho mirarem plegats com una extravagància, com avui mirem l’Església romanopapista del segle XII, una mena de forma estranya que va ser molt important en la seva època, que va crear coses magnífiques, però que està completament acabada”.