Les fake news eren una fake new

Ni la desinformació és un fenomen nou ni Internet n’és el culpable

Carlota Rubio

Carlota Rubio

Periodista cultural

Si en algun Nadal futur a algú se li acudís fer una versió actualitzada dels Pastorets, probablement caldria transformar la Luxúria, la Ira i la resta de les Fúries de l’Infern en allò que és veritablement temut en els nostres dies. I de bracet amb el Patriarcat, el Feixisme i el Canvi Climàtic, el nostre hipotètic espectador s’hi trobaria les Fake News (mal que ens pesi, aquest concepte en català perd tot el seu impacte de pecat capital). Tot i que sembla que el seu punt àlgid ja ens ha quedat una mica enrere, les fake news s’han convertit en una mena de mem, un ens temut i de certes connotacions bèl·liques, però del qual, en general, no se’n coneix gaire la definició o l’abast. Una fake new ha de ser intencionadament falsa? Ens hauríem de refiar d’una definició que prové de qui les genera? #FakeYou (Raig Verd), un llibre-projecte de Simona Levi i la plataforma Xnet, aborda aquestes qüestions de manera divulgativa però detallada amb un objectiu clar: evitar que la definició del fenomen s’instrumentalitzi per retallar llibertats.

L’expressió ‘fake new’ es va popularitzar arran de la campanya electoral de Trump als Estats Units

Des de l’auge del l’expressió fake news arran de la campanya electoral de Trump als Estats Units, diferents institucions han volgut delimitar-la conceptualment. Sovint, s’ha definit el terme com el conjunt de notícies amb contingut deliberadament fals que es distribueixen amb finalitats polítiques o econòmiques concretes: el fals cartell de Tsunami Democràtic mostrat al programa Al Rojo Vivo seria fake news de manual. Tot i que una intenció o una negligència molt evidents són fets característics de les fake news, Levi alerta que acotar la definició a això no només limita i simplifica l’abast del problema sinó que pot arribar fins i tot ser utilitzat per retallar llibertats als usuaris de la xarxa: la gran majoria de vegades és impossible demostrar el rèdit polític o econòmic que treu algú d’una fake new concreta. En conseqüència, o bé la culpa queda dissolta, o bé es pot utilitzar aquest criteri subjectiu per aplicar la censura.

Sabent això, ampliem la perspectiva: podem englobar en el terme fake news (tot i que seria més correcte anomenar-ho “desinformació”) errades, negligències, fotografies incoherents amb el contingut de la peça, usuaris falsos i tots aquells elements que siguin utilitzats per donar una veritat parcial, és a dir, creïn percepcions esbiaixades de la realitat a través de la metàfora i l’emoció: una notícia falsa en si mateixa no té cap impacte si no té al darrere tota una xarxa de hooligans que la comparteixen i la comenten esverats, aconseguint així augmentar-ne l’audiència. I aquesta xarxa està en part formada per persones que cobren una misèria a canvi de comentar o compartir cert contingut o, directament, per bots gestionats per programes informàtics que imiten el comportament humà i fan tasques com ara exagerar la popularitat d’un contingut a partir de reaccions, descarrilar converses o distreure l’atenció cap a qüestions irrellevants –actualment, el PSOE és el partit polític amb més seguidors falsos a Twitter, un 45%–.

A partir de tota mena d’estratègies digitals, doncs, s’aconsegueix que el lector quedi tancat en una mena de gàbia informativa, en la qual només li arriba la informació que reforça la seva opinió i, per tant, la polaritza. Però alerta, encara que aquesta situació pugui semblar orwel·liana, Levi explica que internet només ha fet canviar les vies per les quals el poder es reforça, però el concepte és més antic que les piràmides. El concepte fake new, doncs, és també una fake new perquè s’ha simplificat i convertit en notícia monstruosa un fet que és, en realitat, una nova materialització d’una sèrie d’estratègies de propaganda. Aquest discurs de la novetat, quan va de bracet amb la tecnofòbia (que situa internet en el focus del problema), és el que empara accions polítiques que retallen llibertat retallant internet: poc després de la publicació de #FakeYou, el BOE publicava un decret que permet al govern intervenir xarxes de comunicació si considera que amenacen l’ordre públic.

Levi proposa un canvi de direcció a l’hora de buscar solucions. Si el focus a l’hora d’afrontar el problema han de ser les institucions i els grans grups mediàtics, en primer lloc és important crear mesures per garantir la seva transparència (mai censura). I l’encarregat de posar això en pràctica hauria de ser un poder legal que apliqués totes aquelles normes deontològiques que els estudiants de periodisme llegeixen en un seminari i no tornen a recordar mai més. En segon lloc, és necessària la creació i distribució de plataformes de verificació independents (és a dir, que no siguin creades pels mitjans com a rentat d’imatge). I en tercer lloc, l’autora proposa una sèrie d’estratègies digitals que permetin analitzar un contingut online en funció de la seva veracitat, aplicant anàlisis més qualitatius que quantitatius a l’hora de, per exemple, situar una notícia més amunt que una altra a Google. Mentre tot això no es consolida, el poder de l’usuari no va gaire més enllà de la bona tria dels mitjans –ehem, disculpeu que escombri cap a casa–, en la cura de qui segueix i en quins debats participa a les xarxes i en la seva curiositat per verificar les dades d’allò que llegeix als mitjans.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació