L’assaig, l’últim bastió del patriarcat

Vivim temps moguts i, en conseqüència, s’imposa més que mai l’exercici de la reflexió. El sector editorial ha sabut recollir aquesta inquietud creixent i, en els darrers anys, l’assaig ha agafat una embranzida que no tenia abans i que ens fan pensar en els millors anys 70, quan tot estava encara per pensar. Ens deien que era amb l’edat que bescanviàvem les novel·les per l’hàbit de furgar en la comprensió del món i resulta que no, que ara tothom sembla interessar-se pel gènere assagístic tingui l’edat que tingui. És normal, davant preguntes noves urgeixen noves respostes, perquè hem de repensar-ho tot.

Paral·lelament, la recent incorporació de la veu de les dones a la divulgació del coneixement ha abocat a donar-los espai sigui a les tribunes públiques -diaris, ràdios, televisions- sigui a les programacions editorials. No només hi ha veus valuoses sinó que aquestes són demandades. Les lectores -i alguns lectors poc androcèntrics- volen beure també de les experiències i les mirades femenines, no només dels senyors de sempre i dels seus fills putatius. Ha estat així com, darrerament, aquí s’han convertit en referents autores com Mary Beard, Eva Illouz o Naomi Klein, i d’altres com Rebecca Solnit o Siri Hustvedt.

Que no condeixi però, el pànic; perquè aquí les possibilitats que les nostres Illouz, Solnit o Hustvedt locals brollin i brillin és tan remota com la possibilitat que indepes i no indepes es posin d’acord, cosa que no succeirà mai. Les equivalents locals de les citades -i d’altres escriptores que esdevenen autores de capçalera- ho tenen infinitament més difícil per fer-se sentir perquè aquest és un país que va de modern, però encara no ho és. Tal com passa en el periodisme d’opinió, on a tots els mitjans -a tots- la majoria masculina és aclaparadora (amb casos extrems com El País Catalunya, que és de jutjat de guàrdia) aquí, a l’assaig, la veu que més se sent encara és la d’ells, i això de modern no en té res.

Han deixat entrar les dones a la narrativa, les han deixat entrar a la poesia i, fins i tot, recentment els han fet un forat a la dramatúrgia. Però el prestigi de l’assaig el volen ells i no estan disposats a cedir-lo fàcilment. És el seu darrer bastió, el més preuat. La realitat és que, tot i la quarta onada feminista i una creixent feminització d’alguns sectors abans vetats a les dones, com ara el futbol, les assagistes de casa -entre les quals modestament m’incloc- ens les veiem i ens les desitgem per dir-hi la nostra i publicar les nostres aportacions, sigui en forma d’articles o de llibres. Feia poc un article de Vicenç Pagès demostrava que les heroïnes tenien poc a dir. I un altre d’Àngels Gregori, actual presidenta del PEN Català, es dolia d’aquesta minsa presència al panorama cultural llevantí.

Qui talla el bacallà -i no em diguin ara que el sector editorial està copat per les dones, perquè no és veritat- compra el prestigi femení sempre que vingui de fora, i poc importa que els llibres de les citades autores estrangeres estiguin plens de referències a les seves respectives terres, que aquí ens queden molt lluny. Abans explorar la salut mental dels novaiorquesos amb l’estilitzada Hustvedt o l’erotisme amb l’exòtica Illouz que escoltar veus amb accent del gironès o les Terres de Ponent. Em diran que hi ha excepcions que confirmen la regla, i tenen raó; sempre hi ha excepcions, de Marina Garcés a Brigitte Vasallo o Ingrid Guardiola. De fet, en tenim moltes més, però viuen a l’ombra. Això no és França, on es defensa el producte propi. Som en un país acomplexat i que va sempre amb retard, també a l’hora de valorar els nostres talents.

M’agradaria molt poder-los oferir les xifres d’assaigs publicats anualment a Catalunya desagregades per gèneres, però no hi són.

L’esclat de la quarta onada feminista ens va donar esperances. Alguna cosa començava a canviar i donar visibilitat a les dones semblava haver-se posat fins i tot de moda. Havíem plantat una fèrria resistència de segles a la desigualtat de gènere i començàvem a recollir-ne els fruits (Rebecca Solnit parla a Esperança dins la foscor d’aquest activisme que no dorm). Ho recorden? Parlo d’abans-d’ahir. De sobte als mitjans semblava que les dones deien finalment la seva i la llista de col·laboradores creixia exponencialment, però no prou per a consolidar la seva veu plural. Pel que fa al món literari, després de tota una vida veient com els homes guanyaven sempre la partida, semblava que la capelleta homocèntrica es regirava inquieta (no van veure pas aquells articles on exemplars històrics del faloegocentrisme ens defensaven com si no haguessin estat ells els culpables del nostre silenci?). Es diria que l’hegemonia masculina trontollava i la cosa es redreçava. Falsa alarma!

Va ser anunciar-se la galopant pandèmia, va ser veure a la televisió els militars engalonats, el despentinat Fernando Simón, la titubejant Alba Vergés i els de sempre es van llençar a reconquerir el castell. Es fregaven les mans com Shylock abans de cobrar, disposats a tornar a ocupar l’espai públic, el cànon i el que calgui sense por a ser assenyalats com els darrers vestigis del patriarcat cultural, que és el seu hàbitat natural, en siguin o no conscients. Les dones estaven ara massa ocupades intentant conservar les seves feines precàries, intentant conciliar el teletreball amb la cura de fills, gent gran i persones dependents. Havien abaixat la guàrdia per pura supervivència i ells estaven disposats a aprofitar-lo.

Hannah Arendt afirmava que si t’ataquen com a un jueu, has de defensar-te com un jueu. Jo, com que soc una dona, em defenso com una dona i ja estic farta que els homes aprofitin qualsevol excusa per perpetuar-se en el poder i en el control de qui parla i qui no, qui publica i qui no. I no, no crido des de la meva subjectivitat ferida sinó des de la més flagrant constatació dels fets. Dit això, m’agradaria molt poder-los oferir les xifres d’assaigs publicats anualment a Catalunya desagregades per gèneres, però evidentment no hi són, com tampoc tenim les xifres desagregades per gèneres de les exposicions als museus, les programacions teatrals o musicals, etc. Només les feministes les considerem importants, es veu, mentre als països civilitzats no hi ha sector on aquesta dada no hi sigui perquè és rellevant.

O sigui que em serviré dels premis literaris d’assaig com a exemple de la clara infrarepresentació femenina. L’any 2015 a l’Observatori Cultural de Gènere vam fer un informe sobre els premis literaris als Països Catalans, amb la col·laboració de I’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). En el camp de l’assaig, el resultat va ser que només un 7’4% de dones guanyava premis. Posem que des de llavors les coses hagin millorat una mica i estem en un 10%. Què en fem, d’un 10% de dones assagistes i un 90% d’homes assagistes? Un país masclista, això fem.

La pandèmia potser s’acabarà -tant de bo-, però l’androcentrisme em temo que no.

I anem a l’avui. La collita dels premis d’assaig del 2020 als Països Catalans és molt decebedora. Deixem de banda aquesta beneiteria que les dones no es presenten als premis d’assaig perquè no tenen res per a presentar, perquè quan no ens presentem és o bé perquè no hi ha prou dones al jurat o bé perquè hi ha algun home el masclisme del qual ha quedat àmpliament demostrat i que sabem del cert menysprearà la nostra feina. Veritat que darrerament s’imposa la presència de dones al jurat, però sempre en inferioritat numèrica, no fos cas. Deixin-me posar dos exemples flagrants altament anòmals.

Així, a la darrera edició del Premi Carles Rahola es va premiar l’assaig número 1.365 -aproximadament- sobre l’ínclit Josep Pla. Des d’aquí felicito el seu autor, el periodista Xavier Fabrés, que de ben segur ha escrit un llibre de bon llegir. Però li dono el condol al nostre sistema literari, que podent fer un pas endavant ha fet un pas enrere. Al Regne Unit tenen a Shakespeare i aquí tenim a Pla, que quatre dècades després de ser enterrat ocupa tot l’espai que els seus acòlits i fans incondicionals li deixen ocupar. Al jurat hi havia tres homes i dues dones solvents. Van guanyar ells, evidentment, perquè la paritat quan les dones són minoria no serveix per canviar res. Fa falta un altre assaig sobre Pla o fan falta els molts assajos sobre els molts temes que encara no s’han tocat, inclosos els mons d’algunes escriptores sobre les quals queda tant per dir?

Poc després es van atorgar els Premis Octubre, que tenen el seu prestigi: de quatre premis, quatre homes premiats, com cal fer quan s’obeeixen les normes de l’homosociabilitat. Casualment el premi d’assaig el va guanyar un company de departament universitari d’un dels membres del jurat. Sí, ho sé, aquest món és petit. Però tant? Preguntat al respecte via Twitter, aquest membre del jurat company del guardonat va insistir en allò tan socorregut de què el que es premia és la qualitat, no el gènere de qui escriu. Perquè evidentment, el que les dones escrivim és porqueria, oi? Mentre ells, casualment, caguen or. I davant del meu oferiment per fer un cafè per explicar-li com funciona l’homosociabilitat inconscient, va contestar-me que ell només prenia cafès amb gent “educada i intel·ligent”. Em va recordar molt a Jacinto Benavente, quan als anys trenta va negar-se a donar una conferència a les dones del Lyceum Club de Madrid al·legant que ell no donava conferències “a tontas y a locas”. Ha quedat com una de les frases més misògines de la nostra història cultural, per cert abastament citada pel feminisme cultural.

Potser el 2021 ens portarà millors notícies, es diran. I van errats. La pandèmia potser s’acabarà -tant de bo-, però l’androcentrisme em temo que no. És de lamentar que el 2021 tampoc ha començat en qüestió de premis d’assaig massa galdós. Als amics de l’editorial Libros del Asteroide se’ls ha acudit estrenar un guardó amb una sola dona al jurat i evidentment han premiat un home, com si no. Potser s’inspiren en el Premi Anagrama d’assaig, que fins fa quatre dies no tenia ni una sola dona al jurat, tot i que per sort s’ha sabut redreçar. No he llegit cap comentari a la premsa sobre aquesta falla grossa del Premi Asteroide, ni n’hi haurà cap.

Vist el panorama, toca preguntar-se perquè els homes no deixen entrar les dones al camp de l’assaig. Deixant de banda el seu lleig costum de donar-nos lliçons (el mansplaning de Rebecca Solnit tan ben explicat al seu llibre Els homes ens expliquen coses), hi veig dues raons principals. D’una banda no els interessa ni gota ni mica el que diem les dones i d’altra banda tenen por a perdre els privilegis adquirits. En la seva ambiciosa ceguesa, ni veient com els seus col·legues estrangers cedeixes terreny a les dones per pura dignitat són capaços d’entendre que hi ha lloc per a tots i que la pluralitat de mirades beneficia tothom. La conclusió, lamentablement, és que si no sortim d’aquesta pandèmia amb el xip canviat i la vacuna antipatriarcal posada, ens espera un llarg desert. També en el camp de l’assaig a casa nostra, que ja prou desèrtic era abans. O saben vostès d’alguna Joana Fuster?

I com jo no sóc una d’aquelles feministes que tira la pedra i amaga la mà, se m’acut oferir a l’editorial que la vulgui una col·lecció d’assaig fet per dones que porti per nom “La mirada bòrnia”, en homenatge a aquella idea que tan bé va explicar Montserrat Roig de què les dones tenim la capacitat de mirar al mateix temps, per imperatiu històric, cap a dins i cap a fora. Tinc una llarga llista d’assagistes locals amb ganes de publicar llibres realment interessants i que estem desaprofitant.