Lacan-ampolla-al-mar

Fa una eternitat, vaig buidar la multitud d’exemples del Fèlix o Llibre de meravelles. Devia fer quart o cinquè de Filologia Catalana i tenia la Lola Badia com a professora. En algun racó de casa encara guardo la ingent quantitat de fitxes que vaig omplir desades en uns calaixets de cartró. Un, dos, quatre, sis exemples, de vegades no eren suficients perquè Fèlix es quedés satisfet amb la resposta rebuda als seus neguits vitals i intel·lectuals. Llull sabia, com també sabia Lacan, que és millor “no escriure fàcil”, que és potser a la tercera o a la quarta lectura que comencen a passar coses, que podem començar a desxifrar el que portem a l’esquena, el que ens amaga el bosc, “el forat i l’opacitat de l’inconscient” que cal ordenar perquè “es faci la llum i no ens ho encegui tot”. I Llull també sabia que sense el llenguatge “fora natura vàcua”.

Deixeu-me confessar primer que no soc experta ni en psicoanàlisi ni en Lacan, però que m’he endinsat amb un plaer immens en Lituraterra, de Jaques Lacan, editat per Días Contados. El plaer de llegir i no entendre gaire res també implica a vegades plaer de lectura, el gaudi de què també parla Lacan. Segur que molts m’enteneu. Però deixeu-me dir també que m’ha semblat sentir una felicitat ben real llegint la segona part del volum, Lecturaterra, de Miquel Bassols, psicoanalista i doctor en psicoanàlisi per la Universitat de París. Ell és el traductor i llegidor del text lacanià publicat per primer cop el 1971.

Bassols s’endinsa en el text francès i ens en teixeix un altre per on naveguem expectants a l’espera de trobar l’ampolla meravellosa surant al mar que ens ofereix al pròleg. O dues. O tres. I és en aquesta navegació que intuïm que l’inconscient escriu els somnis amb “la lletra de  lallengua”, que ens acostem al misteri d’on ens adormim i on ens despertem, que confirmem que els sabers més sovint del que ens pensem són no sabuts; és navegant amb Bassols que apreciem la lectura de través (en paraules també de Gabriel Ferrater), que  contemplen núvols reals i virtuals, que viatgem els viatges que mai ens arriben a allunyar gaire del nostre cos, i que ens preguntem si en les identitats sexuals amb què dansem al “ball de màscares de la condició humana” no s’hi amaga que realment només hi ha un sexe, el femení. I la lectura de tot plegat se’ns fa àgil i amena, i fins i tot ens sembla que entenem Lacan, el llenguatge i l’escriptura, mentre llegim Bassols dialogant amb Riba, March, Joyce i Beckett, i sempre amb nosaltres, lectors, demanant-nos de tant en tant si encara el seguim acompanyant en el seu viatge.

És el llenguatge el que ens estructura la realitat, una realitat en què som alhora un o qualsevol altre, com també poetitzen Rimbaud i Casasses en alguns dels seus versos

I com que el seguim acompanyant, llegim com Lacan ens parla de cal·ligrafia, de la pedra de Rosetta “singular de cadascú” i ens ratifiquem en la idea que és el llenguatge el que ens estructura la realitat, una realitat en què som alhora un o qualsevol altre, com també poetitzen Rimbaud i Casasses en alguns dels seus versos. I en aquest camí cal·ligràfic volem lluny, fins al Japó i la seva cal·ligrafia, tot un món on “es fa palès el vincle entre la natura i la lletra”, on “pintura i lletra atrapa la nostra mirada”, i tot per arrodonir-ho exclamant que la vida és feta d’això, de la lletra que s’hi escriu. Llull una altra vegada.

I és aquí que ho enllacem tot amb un altre regal que ens ofereix Lituraterra: les il·lustracions de Perejaume que ocupen les quinze últimes pàgines del llibre. I si amb l’obra de Perejaume ja hem après que la terra, els rius, els arbres i les muntanyes també ens són cal·ligrafia i tatuatge, ara aprenem també amb ell, amb Lacan i amb Bassols, que no hi ha cap línia recta a la natura i “que l’escriptura de la recta –obliqua com és, de fet – és la primera manera que tenim de simbolitzar el pas de la natura al llenguatge simbòlic.”   

No sé quantes lectures ha fet Bassols de Lituraterra, però he de confessar que jo, com a lectora de Lecturaterra, he après, com un Fèlix lul·lià renascut al segle XXI, que per entre les deixalles i els xaragalls de la nostra vida, sovint s’hi troben tresors meravellosos. I que “el més real de la vida i de la mort no té sentit, només aquell que tu li dones amb els semblants del llenguatge.”