La vella anormalitat

Què vol dir 'nova normalitat'? Vet aquí l’eufemisme que ressona per tot arreu, tant a l’amfiteatre d’Europa com a les criptes autonòmiques

Llegeixo, en el document que acabo de rebre d’una centenària entitat barcelonina, la frase següent: “La pandèmia de la Covid-19 canviarà molts aspectes de les nostres vides.” Potser ha sigut veure la sentència en forma tipogràfica, o trobar-la en la circular de l’emblemàtica associació, el que m’ha dut, finalment, a redactar quatre ratlles sobre aquesta qüestió. Ja fa setmanes que m’inquieta, sobretot quan sento les afirmacions que, en aquest sentit, fan els filòsofs i els opinadors que colonitzen les tertúlies mediàtiques, o les arengues polítiques que s’esbomben des de tots els faristols del planeta. Afirmacions i discursos que giren al voltant del nou sintagma que, a manera de japa hipnòtic, s’escampa per tot el ventall social: la nova normalitat.

© Laia Serch

Com ho saben? És, realment, una previsió científica, que ens encaminem cap a aquesta “normalitat” diferent? O es tracta, més aviat, d’un tèrbol desig? Sí, ja sé que, tot plegat, s’argumenta a partir de les mesures profilàctiques que cal prendre per evitar rebrots pandèmics del SARS-CoV-2. Però d’aquí a insistir tant en una “nova” etapa en què s’instauraran noves relacions socials (menys “sensuals” i més telemàtiques, sembla) hi ha un salt considerable, que, sigui per beneiteria intel·lectual, sigui per interessos més inconfessables, transmet a la població una inevitable sensació d’incertesa, afegida a la ja prou incerta experiència vital d’aquests mesos.

Ara bé, la realitat més immediata ja ens indica que el pronòstic fracassarà. Només cal veure, per exemple, la congestió a les platges barcelonines de la setmana passada, o la frenètica activitat esportiva que, dins la prescrita franja horària, inunda d’expectoracions l’espai respirable circumdant. S’ha dit que el confinament ens ha enfortit humanament: aplaudiments als sanitaris que se la juguen per salvar-nos, actuacions culturals de tota mena difoses a través de YouTube o directament des dels balcons, increment del voluntariat per ajudar persones necessitades, i moltes altres iniciatives que han tret a la superfície el millor de les persones. I, sens dubte, hi ha molt de cert, en aquesta afirmació. Però aquell individualisme inclement que, en general, regia les nostres vides abans de l’aturada persisteix. No entraré a discernir si aquesta versió de l’individualisme és un tret consubstancial a l’espècie o una conducta estimulada pel sistema, però sembla prou clar, des d’una perspectiva estrictament selectiva, que no pot haver estat el comportament habitual des de la gestació africana.

La noció nova normalitat suposa l’acceptació inherent del marc de relacions econòmiques previ a la crisi de la Covid-19.

Sigui com sigui, la solidaritat, de casa estant, és relativament senzilla de manifestar. Al carrer, en canvi, és més complicat posar-la en pràctica. Requereix organització… i un ferm convenciment en idees que acostumen a anar més enllà del gaudi personal. Idees que, en temps de crisi, encara és més fàcil etiquetar d’utòpiques. Però, què faríem sense les utopies? Aquests constructes mentals no serveixen, com creuen alguns, per distreure’s amb especulacions evasives, sinó per mesurar l’angle de desviació respecte a un hipotètic objectiu de justícia social. I, un cop establertes les primeres i indecises mesures de desconfinament, constatem que la deriva respecte a aquest objectiu continua tan allunyada com al principi de la pandèmia. Era previsible. Poc després d’iniciar-se la reclusió sanitària, les cròniques dels drames humanitaris ja compartien el rànquing amb les del daltabaix econòmic a què ens precipitàvem. Se’ns preparava per al canvi de discurs (en algun lloc, algú ja havia fet el càlcul de la quantitat “assumible” de morts per poder salvar l’economia de mercat): el de la represa econòmica. Necessiten mantenir encesa la flama de la satisfacció individual en qualsevol de les seves formes competitives (esportiva, empresarial, salarial, lúdica…).

Un dels aspectes més menyspreables de la noció nova normalitat és, per tant, l’acceptació inherent del marc de relacions econòmiques previ a la crisi de la Covid-19; és a dir, el de l’atomització de les classes populars, convertides en una legió d’autònoms endeutats per a tota la vida, d’emprenedors de curta volada disposats al que calgui per aconseguir un raquític contracte laboral o una misèrrima ajuda assistencial. Per això, l’eufemisme en qüestió ressona per tot arreu, tant a l’amfiteatre d’Europa com a les criptes autonòmiques, i s’escampa a través de tots els mitjans com una tediosa lletania. Han d’evitar, a qualsevol preu, que la solidaritat, convenientment coordinada amb la indignació, torni als carrers i rebenti definitivament la maquinària…

El nivell d’hipocresia és tan alt que deu regirar els estómacs de moltes persones. A mi, concretament, cada vegada que sento o llegeixo la consigna no puc evitar de rememorar l’escena final de Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, aquella magnífica successió d’esclats termonuclears, embolcallats amb la veu de Vera Lynn i els melodiosos cors masculins que l’acompanyen mentre interpreta la inoblidable versió de We’ll Meet Again. No crec que existeixi un homenatge més encertat a l’estultícia humana que aquesta genialitat de Stanley Kubrick.

P.S. Acabo de descobrir que, el 8 de maig d’enguany, Carles Ribera va publicar a La República un article amb el mateix títol que el d’aquest escrit. Òbviament, es tracta d’una coincidència. Això m’ha fet adonar, però, que l’eufemisme amb què ens volen fer combregar (“la nova normalitat”) provoca la mateixa mena d’al·lèrgia a algunes persones, tant des d’una perspectiva social com política. Potser no és casual, per tant, que la reacció a aquesta “fal·làcia global” es pugui sintetitzar en un sintagma tan natural com el que encapçala els nostres textos respectius.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació