La Suïssa catalana

A l’Empordà, els estiuejants barcelonins són els de Can Fanga. A la Cerdanya això no s’ha dit mai, perquè els primers a passar-hi els estius, des de finals del segle XIX i fins ben entrat el segle XX, van ser els mateixos cerdans, comerciants i industrials que van instal·lar-se a Barcelona per fer negocis i que pujaven a passar els estius a casa. M’ho explica la Sandra Adam Auger, que acaba de publicar L’estiueig a la Cerdanya (Efadós), un volum magníficament documentat i amb unes fotos esplèndides que ha recollit, després d’una llarga recerca, de fons familiars particulars, col·leccionistes de postals, l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, i l’arxiu del Centre Excursionista de Catalunya, entre d’altres.

Els primers estiuejants eren doncs els mateixos cerdans, tot sovint hereus, que havent deixat la cura de les terres i els ramats en mans dels masovers, tornaven a l’estiu a passar comptes i a respirar l’aire de la Cerdanya. Sovint deixaven la casa pairal, incòmoda i freda, als masovers i ells es feien la torreta per passar els mesos d’estiu. En aquest sentit, l’estany de Puigcerdà va ser un dels espais preferits d’aquesta onada d’estiuejants, que van anar encerclant el llac amb torres construïdes amb el mateix estil que les que poblaven Sant Gervasi. Un d’ells va ser el doctor Andreu, que sense tenir arrels cerdanes, va passar la lluna de mel a Puigcerdà i en va tan quedar enamorat que el 1884 va inaugurar la seva torre d’estiueig davant de l’estany. Avui algunes d’aquestes torres s’han convertit en hotels o apartaments turístics. El conegut Hotel el Lago, per exemple, es va construir a les antigues cavallerisses del doctor Andreu.

Segons es documenta en un testament, el llac de Puigcerdà ja existia l’any 1260. En temps remots era una bassa d’autoabastiment, també s’hi pescava i se n’extreia llot per fertilitzar els camps i es feia servir per fer gel a l’hivern. L’estiueig va canviar l’ús de l’estany al segle XIX, que passa a ser un lloc d’esbarjo, amb barques per navegar-hi. L’any 1885 diferents prohoms de Puigcerdà funden la Recreativa, una empresa per fomentar activitats lúdiques per als estiuejants.

La cultura arribava amb les famílies benestants, que pujaven a Puigcerdà amb els professors de música i francès. El Casino Ceretà, fundat el 1879, va arribar a tenir una programació estable de teatre i sarsuela. La Cerdanya també atreia artistes: pintors, escultors, arquitectes o escriptors com Joan Maragall o Narcís Oller. Narcís Oller era cunyat de Miquel Salvadó, un industrial del tèxtil d’origen puigcerdanès. La dimensió industrial de la Cerdanya no és prou coneguda. Als segle XIX s’hi va desenvolupar una indústria tèxtil important. Impressiona la foto de grup dels treballadors de la fàbrica tèxtil de Miquel Salvadó, feta l’any 1899, on es pot apreciar a primera fila una colla de nens que hi treballaven.

Turisme sanitari

Un dels motius principals per estiuejar a la Cerdanya era el turisme de salut. Els metges higienistes de finals del segle XIX recomanaven a persones afectades d’asma i altres malalties respiratòries, com la tuberculosi, que fessin estades a la muntanya. L’altitud, l’aire sec de la muntanya, les aigües termals de Les Escaldes o Dorres i els banys de sol resultaven molt saludables en una època en què els tractaments mèdics encara eren insuficents. “Aquells que no es podien permetre d’anar a Suïssa, pujaven a La Cerdanya, que era també coneguda com la Suïssa catalana”, explica Adam.

La necessitat d’escurçar el viatge des de Barcelona es va anar veient satisfeta gradualment, gràcies al tren que el 1854 ja arribava a Granollers, a Vic el 1875 i a Ripoll el 1880. Des de Ripoll encara calia fer un llarg trajecte per la collada amb mules o en diligències, com molt bé descriu Narcís Oller a la novel·la Pilar Prim, escrita el 1906, i després en automòbils. Va caldre construir un túnel per poder enllaçar ferroviàriament el Ripollès amb la Cerdanya. El tren arriba finalment a Puigcerdà l’any 1922.

Adam rastreja i documenta l’impacte de l’estiueig en la proliferació d’hotels, la transformació urbanística, palesa tant en l’Eixample de Puigcerdà com el de pobles més petits, com Das, on es va produir una curiosa competència entre dos campanars, el que va fer construir el maçó Rossend Arús a la Casa del Comú i el que per contraatacar va fer aixecar Antònia Bertrand a la nova església de Das. 

L’estiueig a la Cerdanya també recull tota l’activitat esportiva que es feia a la comarca: des de l’esquí i el hoquei sobre gel a l’hivern a la pilota basca, el tenis, el ciclisme o el golf o el polo a l’estiu. El lleure va ser un dels camps definitoris del tipus d’estiueig que es va anar desenvolupant a la Cerdanya.

La Guerra Civil va marcar un abans i un després en l’estiueig. Les famílies benestants es van haver d’amagar i moltes torres van ser requisades o ocupades. Sandra Adam recull l’anècdota emblemàtica de la Torre Junoy de Queixans, propietat de la família Clot-Junoy. Durant la guerra la torre Junoy es va utilitzar com a polvorí, que finalment es va fer esclatar per evitar-hi l’entrada dels nacionals. Com explica Adam, “quan la família recuperà la casa, Monsterrat Clot Macià va fer escriure uns versos a l’entrada: ‘I es tanquin aquestes portes deixant la pau inclosa, i s’obrin com uns braços als tristos que vindran’”.

Si sou per Cerdanya aquest estiu, podeu assistir a la presentació del llibre aquest divendres 27 d’agost a les 19h al Bibliollac de Puigcerdà.