La novel·la de les 30.000 pàgines

Hi ha diverses raons per recomanar aquest llibre de Xavier Febrés, siguem més o menys afectes a l’obra de Josep Pla. La primera és que es fa molt llegidor, cosa que no sempre passa amb exemples d’aquest gènere. L’estil és assagístic, no el propi d’un estudi acadèmic (les notes a peu de plana, posem per cas, són comptades, les imprescindibles). La segona: l’autor ens dona no una biografia de l’escriptor, sinó una biografia literària. L’existència de l’homenot té molt menys interès que les vicissituds de la seva experiència com a creador literari. I encara una tercera raó: l’obra no és un panegíric. Febrés ja havia escrit sobre el de Palafrugell, i és considerat un planià convençut. Això, però, no és obstacle perquè pugui destacar algunes màcules en la singladura com a escriptor vocacional del retratat. En aquest sentit, l’últim paràgraf del llibre, abans de l’epígraf, és contundent: “Josep Pla va tenir al llarg de la seva vida dos grans errors i un encert de mèrit”. Trobo que, aquí, Febrés pontifica. Els errors, segons ell, són el fet d’haver-se venut la llibertat creativa a Cambó i la seva incontinent grafomania. L’encert: renéixer de les cendres en la postguerra, amb “una fe militant en la llengua catalana”.

El paràgraf ve després de resseguir per menut les diverses etapes creatives del literat. Els dos errors semblen, en efecte, indiscutibles. Però a l’encert consignat n’hi podríem afegir força més. No debades la prosa de Pla continua sent perfectament vàlida, potser la més imitada. Sempre defensà l’“estil natural”, com en va dir ell mateix, en oposició al de Xènius, per exemple; forjat, des dels inicis, en l’escola de l’articulisme periodístic, que no va abandonar mai. Pla comença a escriure assumint “el debat intern entre la idealització del paisatge i la visió antiromàntica”. Febrés insisteix en la coneguda idea del seu reaprofitament constant de materials, que, al meu entendre, dona compte (i fins la mesura) de la concepció planiana de l’escriptor professional: tot el que feia, tot el que pensava, tot el que llegia (vegeu, per a això, la pràctica ocasional del plagi, que també tracta aquest llibre), era susceptible de convertir-se en literatura. En literatura pròpia.

En els primers capítols, trobem clarícies de caràcter estilístic, més o menys acceptades pel comú dels crítics: Pla aspirava a una llengua que interessés al poble, “més viva, directa i clara, desentumida de les cotilles i els filferros vuitcentistes”. La reforma fabriana el va ajudar en aquest lloable propòsit. Febrés remarca la importància del primer llibre, Coses vistes, que “es va convertir en un motllo literari personal”. Anem avançant i trobem algun episodi que ens fa dubtar sobre la presumpta poca afecció a la glòria que solia manifestar l’autor de La vida amarga: ambiciós com era, tenia fred de peus, com tothom (potser Sagarra fou qui més li’n feu agafar). L’obra també descriu molt bé la incapacitat de Pla per compondre una novel·la (ell mateix va reconèixer la seva “falta d’imaginació”). Hi ha “dos temes crucials de la seva vida” sobre els quals “no va voler escriure mai clarament”: les dones amb qui va conviure i la Guerra Civil.

Entre els diversos fragments citats per l’autor, una pertinent valoració de Dolors Oller sobre la “capacitat lírica” de Pla. ¿Per què l’amaga tant, es pregunta la teòrica? Les pàgines finals, ben sucoses, aborden la controvertida elaboració de l’obra completa (30.000 pàgines). Aquí Febrés tampoc no es mostra gaire complaent amb l’autor: “Pla cauria en el pendent sense vores de l’aiguabarreig irrestricte de textos”. No sé què vol dir irrestricte, però sona com un cop de puny. El darrer capítol, sobre el “corruptor” Bartomeu Bardagí, tot i ser un fet prou conegut, resulta també molt interessant.

Josep Pla o la vitalitat. Una biografia literària, de Xavier Febrés. Premi Carles Rahola d’assaig 2020. Pòrtic. 202 pàgines. Barcelona, 2020.