La mesura dels nostres dies

L'horror nazi no té cap sentit, però sí que en té la vida de les persones que van sobreviure a aquell horror

Anna Rossell

Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural.

Tots els testimonis de supervivents de genocidis són imprescindibles. La història ha mostrat de què és capaç la raça humana, de quina mena és la nostra naturalesa per produir les obres d’art més exquisides i perpetrar els crims més abominables. Tanmateix, ambdós facetes són les dues cares de la mateixa moneda, i hem d’estar alerta, vigilants, per tal que el monstre no es torni a despertar.

Cahrlotte Delbro © Eric Schwab

Si existeix alguna possibilitat que així sigui, és ben segur que hi ha de contribuir el coneixement de la història que relata fets que han posat al descobert la cara més fosca dels humans. Mai no serà prou el que puguem llegir o sentir d’aquells que van viure en primera persona les tortures, la fam, les morts dels familiars i amics, els experiments amb els seus cossos, la depravació d’aquells que infringien dolor per infringir-lo, la humiliació i denigració pel fet d’anihilar l’altre, la certesa de la pròpia mort amb l’única incertesa de no saber exactament quina…

Les veus dels qui, sorprenentment, han pogut sobreviure a aquest horror són per això tan preuades, de presència i lectura obligatòria. No valen sensibleries com a excusa per a no mirar-nos al mirall i no haver-nos de preguntar: i jo? Per sort el llegat escrit de les víctimes ens acompanya i ens alerta, el seu relat queda per a les generacions que han vingut després i romandrà per a les que han de venir, quan ja ens hauran deixat les darreres víctimes.

Són, però, malauradament encara molt escassos els textos que han abordat el tema del retorn: com viure després? Això fa doblement valuós el llibre de Charlotte Delbo (Vigneux-sur-Seine, 1913 – París, 1985), autora força estudiada als EEUU. Sortosament. L’any passat Club Editor va editar en català la seva obra més cabdal i enguany publica Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament dels camps nazis.

La mesura dels nostres dies és el tercer volum d’una trilogia intitulada Auschwitz i després (Cap de nosaltres tornarà, 1965; Un coneixement inútil, 1970; La mesura dels nostres dies, 1971). Amb bon criteri Club Editor va publicar en primer lloc el darrer títol, ja que l’autora l’havia escrit primer, a Lausanne l’any 1946, relativament poc després de l’alliberament dels camps nazis.

El volum que Club Editor publica ara és el relat de la tornada de les exdeportades als llocs on abans havien viscut, descrita des del record i la perspectiva de vint anys després. Delbo va confegir-lo a partir de trobades amb les seves companyes de sofriment, gairebé totes elles deportades primer a Auschwitz-Birkenau, després a Raisko (en polonès Rajsko, subcamp d’Auschwitz) i, finalment, a Ravensbrück. Els llaços que va forjar entre elles la terrible experiència —per bé que moltes van morir al camp— van ajudar-les a resistir allà i a seguir vivint després: «La meva autèntica germana ets tu. La meva autèntica família sou vosaltres, les que éreu allà amb mi», diu una de les expreses.

La mesura dels nostres dies és una obra coral i, per bé que la majoria de les veus que hi intervenen són femenines, Delbo, que formava part de la resistència quan fou detinguda, no hi vol deixar fora les experiències d’alguns companys masculins —Loulou i Jacques— que completen l’ample espectre de les dificultats que els presentava la vida després d’Auschwitz. Elles, que allà somiaven en la llibertat i la felicitat si un dia se’n sortien, hauran de viure el desencís que res no és com esperaven. Comú a totes les veus protagonistes és el sentiment que mai no han tornat, que no saben com viure. S’acompleixen les paraules de Bertolt Brecht quan, en acabar la guerra, escrigué: «Die Mühen der Gebirge liegen hinter uns. Vor uns liegen die Mühen der Ebenen» («Rere nostre queden els perills de les muntanyes. Per davant nostre s’estenen els perills de les planures». Una de les protagonistes ho expressa així: «Tornar, després tot seria fàcil. ¿Què eren les dificultats de la vida comparades amb el que havíem suportat i superat? I aquí ens equivocàvem de ple».

La presència de Charlotte Delbo en les visites que ret a les seves companyes de calvari es fa notar poc; conscientment, ella es manté discretament en segon terme i deixa parlar en primera persona les distintes veus en capítols successius. Delbo es manifesta al primer capítol, La tornada, i en els poemes que intercala entre cadascuna de les veus. Gilberte, Mado, Poupette, Marie-Louise, Ida, Denise, Gaby, Louise, Marceline i Françoise narraran, a més dels dos testimonis masculins esmentats d’en Loulou i d’en Jacques, la seva penosa trajectòria des que van emprendre el camí de tornada fins el moment actual, mitjans dels anys seixanta del segle passat. Però, de fet, elles s’han quedat «allà». En el seu discurs és recurrent l’esment de les que van morir «allà», una presència omnipresent en la vida de totes elles: Viva, Mounette, Claudine, Dédée… De les dues-centes trenta dones del comboi de deportades en sobreviuen quaranta-nou.

Dos dels capítols del llibre trenquen l’estructura de la visita per esdevenir trobada de vàries de les ex-deportades: La mort de la Germaine, en què, assabentades de la greu malaltia d’aquesta, volen fer-li costat, i L’enterrament, en què se citen algunes per acompanyar el sepeli.

Com Ruth Klüger, que també va passar per Auschwitz amb la seva mare quan ella encara era una nena i no va poder afrontar el record d’aquell horror fins molts anys després, les companyes de Delbo es confronten amb els seus records passat el temps. Si Klüger escriu Weiter leben (Seguir vivint, publicat en espanyol per Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores amb el títol Seguir viviendo amb pròleg de Jorge Semprún») el 1991, les expreses ens fan arribar el seu testimoni vint anys després de l’alliberament. Comú a totes elles és l’insospitat suplici que representa precisament seguir vivint, l’absoluta desorientació, el sentiment de no ser compreses, de no veure cap sentit a la seva existència, el desencís en percebre que res ha canviat i que la seva experiència és inútil, la impotència davant el fet que no poden transmetre la seva experiència per la buidor de les paraules —«És gairebé impossible explicar després amb paraules el que va passar a l’època en què no hi havia paraules»—, diu una d’elles; la impressió d’estar immerses en una no-realitat, de no viure realment, la de no haver tornat mai, el sentiment de culpa d’haver sobreviscut. Totes elles experimenten un desdoblament del jo (el d’«allà», que senten com a vertader, i el jo «fals», que les permet suportar seguir vivint com autòmates). Han perdut la capacitat de plorar, de fer projectes, elles que havien tingut la fèrria voluntat de persistir «per ser la veu que tornaria i explicaria». I, malgrat que algunes s’han casat i han tingut fills o, si, amb sort, han retrobat la família que van deixar, cap ha sortit indemne d’Auschwitz: els malsons recurrents, les llargues hospitalitzacions, els atacs d’ansietat, l’ofec, l’angoixa, el fred constant… i fins i tot, en el cas dels dos ex-deportats masculins, el rebuig dels antics camarades de la resistència per infundada sospita de traïció (Loulou) o l’internament voluntari en un psiquiàtric per la impossibilitat de retrobar el seu lloc fora (Jacques).

La seva existència ha romàs a Auschwitz, allà van morir realment, i acabem la lectura amb la convicció que és només la relació que han conservat entre elles el que les ha mantingut amb vida: «No sentia res, no em sentia existir, no existia», llegim que diu la Charlotte, tot recordant els primers moments de la tornada. «Tu comprens el que vull dir, el que sento. La gent no. ¿Com podrien comprendre-ho? No han vist el que nosaltres hem vist», diu la Mado.

El terror nazi no té cap sentit, però sí que en té la vida de les persones que van sobreviure a aquell horror. De la lectura de llibres com aquest depèn que aquest sentit sigui ple, de nosaltres depèn el reconeixement que devem a les víctimes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació