A Catalunya, els antropòlegs i els assajos escrits en català escassegen, és per aquest motiu que Adrià Pujol Cruells ha de jugar tots els papers de l’auca, i així estalviar-nos la deriva d’un destí fatal. Aquesta vegada ens presenta I si: Especulacions sobre llenguatge i literatura (Arcàdia, 2022), un llibre on aprofita per aprofundir, jugar i pensar el sentit de l’escriptura, mentre dispara fletxes esmolades a noms i cognoms del nostre panorama literari.
Realitat i literatura són dues dimensions diferents i l’únic que els uneix és l’i si punyeter que provoca la lectura quan l’individu es troba ja immers dins la sòrdida mundanitat. És per això que “els escriptors tenen alguna cosa de terribles infants”, diu Pujol, perquè allò que produeixen ens altera i modifica, però sense colpejar-nos ni ferir-nos, adverteix, “com a molt, confirmen una estripamenta prèvia i vital del lector. Il·luminen una catacumba preexistent”. La literatura és un acte comunicatiu més, i com a tal, té les seves funcions, valors i normes. En definitiva, es tracta d’un pacte entre emissor i receptor on durant uns instants tot s’hi val.
Si la literatura tant pot confirmar com destruir la realitat, Adrià Pujol a I si no es queda a mitges. D’una banda, reflexiona l’essència de la literatura, la qual, després de despullar-la de tot revestiment, l’entén com un gest alliberador de mots que desterritorialitza, per ressituar-nos en un nou paradigma ad infinitum. Però, en l’intent –triomfal– de comprendre-la es fa inevitable destruir-la, és a dir, enderrocar els pilars que sembla que la sostenen. O si més no, assenyalar-los i posar-los d’entredit.
Escriptors paràsits, addiccions al reconeixement, concursos , convencions i consensos literaris, mecanismes de poder, columnistes reiteratius, filòsofs de pacotilla i reduccions ad Rodoredam són algunes de les denúncies que es despleguen a mesura que les pàgines se succeeixen. Perquè si bé no tot és culpa d’Espanya, tampoc és culpa del jovent, però Catalunya massa sovint s’enfonsa i trobar un cap de turc sempre permet agafar forces per tornar a començar.
Els raonaments d’Adrià Pujol, com és d’esperar, no es presenten en forma de tractat acadèmic, sinó que es filen en si mateixos com un repte literari. L’escriptura de l’antropòleg és rocambolesca, lúcida i irònicament esmolada, plena de neologismes que protagonitzen un relat que esdevé un divertimento d’aparença, però profundament rigorós i intel·ligent. “Les cues són un bon lloc perquè discutim tu i jo”, expressa a l’inici de l’assaig, ja que com finament apunta l’autor: al segle XXI només és possible meditar en l’espera de tanda. Un tu i un jo que mostren les contradiccions del protagonista, tot encavalcant-se i interrompent-se, alhora que notes (infra i supra)mentals i peus de pàgina interminables llancen dards a noms que ens són familiars.
L’assaig escrit en català a casa nostra manca i això en conseqüència dificulta el sorgiment d’un debat ric i intel·lectualment fructífer. La falta de debat ideològic i de contrarèplica ens converteix, com a societat pensant, en una massa d’individus que pot compartir sensacions, però que, tanmateix, les resguarda per evitar danys possibles. No obstant, en alguna ocasió, com ho ha estat el sonat cas Pigem, s’aconsegueix alçar una mica de polseguera, malgrat que de seguida acaba en no-res. Ara bé, seria possible fer un fenomen Pujol que desencadenés el naixement d’un moviment de reaccions i discussió fecunda i continuada? Carnerians, periodistes, arqueòlegs de la llengua, traductors, lletraferits, barrocs, romàntics, estructuralistes, músics i artistes varis al·ludits, “Envirez-vous!”, a l’estil d’en Bau, tal com Adrià Pujol amb confiança l’anomena. Sols així es defuig de ser “esclaus martiritzats del Temps”, per reinterpretar-lo, ja que com l’antropòleg sentencia: “sentir-se lliure no sé si és ser-ne, però deu ser un primer pas”. Per si de cas, posem-nos a prova abans la cua no s’acabi i les especulacions parin.