La cursa per la vacuna

El viròleg del CSIC Luis Ejuanes parla de la vacuna del COVID19 dins del cicle #ConversesNat del Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Amb l’arribada d’aquest període d’excepcionalitat que ens ha portat la crisi sanitària, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha engegat un cicle de conferències en línia, sota el hashtag #ConversesNat. El passat dijous dia 4 de juny, dintre d’aquest nou format, es va portar a terme una entrevista debat amb el viròleg Luis Enjuanes, titulada La cursa per la vacuna. Llums i ombres d’una investigació contra rellotge. Enjuanes és professor d’Investigació del CSIC i director del Laboratori de Coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia des de 1989. Ha desenvolupat vacunes basades en virus atenuats per als dos últims coronavrius mortals en humans, els SARS i els MERS, i actualment treballa en una de les línies d’investigació, impulsades des del CSIC, per desenvolupar una vacuna contra el nou SARS-CoV-2. Durant aquesta conversa, d’una hora de duració, el doctor Enjuanes tracta d’apropar-nos al que és un vacuna, i sobretot al procés de recerca que s’està portant a terme en aquest àmbit en relació amb el SARS-CoV-2.

Luis Enjuanes

En primer lloc, tal com ell comenta, el més bàsic, i que és fonamental conèixer en entrar a parlar de vacunes, és que “la vacunació és el principi curador més barat que existeix al món, perquè la relació cost benefici és la més alta que hi ha”. Existeixen molts tipus de vacuna, però com Enjuanes apunta, tots tenen uns punts en comú: “són artefactes biològics que es creen perquè produeixin una proteïna que normalment pertany a un virus, un bacteri o un paràsit que causa infeccions, per alertar al sistema immune i originar una resposta immune dels limfòcits B, que donen anticossos, i dels limfòcits C, que reconeixen i maten les cèl·lules infectades”. A més, totes les vacunes, siguin com siguin, han de reunir tres característiques bàsiques per ser considerades apropiades: han d’induir una resposta immune forta i duradora, no han de produir símptomes secundaris adversos, i han de ser estables genèticament, per garantir que no evolucionaran cap a coses indesitjables.

Actualment, com apunta Enjuanes, hi ha un mínim de 160 línies de treball en vacunes contra el SARS-CoV-2 al món. N’hi ha 8 que ja han portat el seu model de vacuna a experimentació en models animals, i 3 vacunes amb possibilitats d’arribar aviat, fins i tot a finals d’any. Aquestes tres són: La vacuna de la companyia Moderna als Estats Units, basada en un RNA que no s’autoamplifica. La que s’està desenvolupant a la Xina a partir de l’adenovirus humà 5, al qual li han llevat tots els gens que el poden fer maligne, i els han reemplaçat pel gen del SARS2 que codifica la proteïna que garanteix la protecció. I la que porten a terme a Oxford, amb el mateix model general que la xinesa, però basada en un adenovirus del ximpanzé.

La rèplica del virus que estan creant té una virulència atenuada i sols es replica a la cèl·lula on l’infecten, però no en les que la rodegen.

D’altra banda, pel que fa a les vacunes que s’estan desenvolupant al centre on treballa el doctor Enjuanes, hi ha dos projectes en investigació que s’estan portant a terme, el del seu equip i el de l’equip de Mariano Esteban i Juan Garcia. Els segons manipulen el virus de la verola, que han atenuat llevant-li el 30% del genoma, per tal de carregar aquest virus atenuat amb la proteïna dels SARS2 que indueix protecció. Van força avançats, i pel que comenta Enjuanes podrien començar assajos clínics en humans després de l’estiu. El seu equip encara està en fases més preliminars, i espera poder començar els assajos clínics amb humans, si tot va bé, al final d’aquest any. La seva vacuna està pensada per ser administrada per via nasal, amb un esprai, com ja ho han fet anteriorment, amb les vacunes que han desenvolupat per als altres dos coronavirus. El SARS-CoV-2 entra preferentment per l’aparell respiratori, la immunitat en aquesta zona no s’aconsegueix de la forma més satisfactòria per mitjà d’una punxada en una zona muscular. Aquesta indueix una immunitat que va per la sang però no va bé pels espais oberts a l’exterior com les mucoses, en aquest cas és millor focalitzar l’antigen en aquesta zona, i per tant la vacuna del seu equip busca una immunitat local als pulmons, la principal via d’entrada d’aquest virus respiratori. Per portar-ho a terme van aconseguir fer una còpia del virus que va aparèixer a Wuhan, on poder aplicar l’enginyeria genètica. Ara es dediquen a llevar els gens del virus un a un i veure la conseqüència que tenen en la virulència d’aquest. Identificar els gens que inhibeixen el sistema immune per treure’ls i convertir aquest nou virus atenuat en un candidat a vacuna en potència. Ara bé, per fer més segura la seva vacuna, no es conformen amb això, sinó que també li han llevat el gen que fa que puga passar d’una cèl·lula a una altra, perquè no es puga expandir fora de la cèl·lula on ha entrat. Per tant la rèplica del virus que estan creant té una virulència atenuada i sols es replica a la cèl·lula on l’infecten, però no en les que la rodegen.

El procés de creació de qualsevol vacuna és complex, ja que ha de passar un llarg desenvolupament amb distintes fases, remarca Enjuanes. Una vegada han realitzat al laboratori la vacuna candidata, idealment, aquesta s’ha de provar en primer lloc en ratolins humanitzats, després en furons, i finalment en micos macacos, molt més propers als éssers humans, abans de fer-ho en persones. Si en aquestes fases preclíniques tot va normal, es pot passar llavors als assajos en humans. Aquests assajos també es divideixen en diverses fases que es coneixen com a nivells 1, 2 i 3. Enjuanes ens explica que en el primer nivell no es busca l’efecte de protecció, sinó que el model de vacuna que s’ha creat no presenti problemes. Es fan les proves en un nombre petit de persones sanes i joves, pràcticament en una seqüència individual i sota un estricte control i seguiment mèdic dels pacients. A la fase 2 també és prioritària la seguretat, però després de veure que no presenta problemes en aquests primers pacients, es comença a treballar en grups més grans, d’uns 20 en 20, i més diversos, amb una major varietat de població. Finalment, a la fase 3, sí que s’estudia ja la protecció que dona la vacuna. Enjuanes comenta que “una vacuna sol demanar etre 4 i 5 anys de producció, però quan hi ha una emergència greu i global com aquesta, que afecta a més de 200 països i que està matant molta gent, els terminis es retallen, les autoritats sanitàries agilitzen els permisos tant com poden”. Ara bé, com més ràpid treus una vacuna més riscos corres, ja que pots donar menys temps de confiança respecte als seus possibles efectes.

A l’estat espanyol existeixen grans empreses dedicades a la producció de vacunes veterinàries, però no passa igual en el cas de les vacunes per a humans.

El mercat de les vacunes és lliure, totes les vacunes que es produeixen estan a la venda i els governs compren les que volen per portar-les als respectius països, i solen elegir les que han comprovat que són eficaces, segures i tenen millor preu. A l’estat espanyol existeixen grans empreses dedicades a la producció de vacunes veterinàries, però no passa igual en el cas de les vacunes per a humans. El doctor Enjuanes diu que l’estat vol crear una estructura governamental perquè les investigacions que es porten a terme al territori espanyol puguen trobar després un suport per tirar endavant. Es tractaria d’una estructura on participaria el Consell Superior d’Investigació Científica (CSIC), companyies nacionals i estrangeres del món de la biomedicina, i inversors. El gran objectiu és que aquesta institució quedi per a sempre, per tindre uns fonaments més sòlids per combatre els possibles rebrots d’aquesta epidèmia que hem viscut, i també les que puguin venir en el futur. Enjuanes apunta la gran importància d’aquest projecte, sense voler ser alarmista, perquè “periòdicament venen epidèmies, cada tres anys apareixen un o diversos coronavirus que infecten els animals domèstics, que serveixen per l’alimentació, i els humans”.

Per tal de combatre l’envestida del SARS-Cov-2, a més de vacunes també s’estan investigants antivírics, amb els quals s’espera igualment que si ve una segona onada puga ser molt menys intensa. A petició del públic d’Instagram, el doctor Enjuanes parla també de l’Aplidina. Es tracta una substància d’un organisme del mar que reacciona amb una proteïna cel·lular, que reacciona al seu torn amb les proteïnes del nucli dels virus. Aquesta pot interferir així la unió que és necessària perquè els virus es repliquen. Han fet assajos amb un coronavirus que no mata persones i després amb un altre que sí que mata, i han vist als cultius de cèl·lules, que redueix fins a més de 10.000 vegades la seva reproducció. De moment sols s’ha experimentat amb garanties en cultius de cèl·lules i en models animals. Segons el doctor Enjuanes l’aplidina podria protegir molt bé també en humans, i ja s’està començant a estudiar en alguns casos, però estadísticament encara no són suficients.

L’objectiu final de totes aquestes accions i vacunes és aconseguir la desitjada immunitat de grup, que segons el doctor Enjuanes s’aconseguirà a mitjà termini, per bé que no és fàcil dir quan serà. no està clar. Segons les estadístiques, les xifres d’infectats reals són unes 10 vegades majors que les xifres oficials, i si a l’hivern ve una nova onada, el nombre s’incrementarà encara més. D’aquesta forma es va creant també de manera natural una immunització de masses. Si el 70% de la població està immunitzada es crea la famosa immunitat de ramat, ja que el virus té moltes més possibilitats de fracàs que d’èxit i es va extingint. A més, encara que no s’arribi al 70%, també apunta que com més gran sigui la proporció de persones immunes, més lenta serà la disseminació del virus. Així destaca que quan irrompen, tots els virus són molt virulents, però després es va reduint la seva força amb el temps.

En definitiva, Enjuanes conclou que, tal com afirma el mateix director general de l’OMS, l’objectiu principal a curt termini és sobretot desenvolupar els tractaments més eficaços possibles. Fomentar que com a mínim en un primer moment hi haja vacunes que paren el pitjor del virus, per donar més temps per arribar a les més perfectes. O sigui, aconseguir fabricar una vacuna que si no és la millor possible, sí que protegeixi prou perquè el pacient no haja d’anar a l’UCI i que no es mori. En efinitiva, es tracta de convertir així en un primer moment un virus mortal en un de més fluix, del qual ens recuperem en uns dies. Aquest és el primer pas fonamental, per després aconseguir amb més temps les vacunes que no permeten al virus replicar-se, en tenir el sistema immune alertat i els anticossos i leucòcits preparats.

Si voleu escoltar tota la conversa sencera amb el doctor Luis Enjuanes, està disponible de forma permanent en aquest link de l’Instagram del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació