La cultura després de la Covid19

Tot apunta que la crisi del coronavirus alterarà els equilibris geopolítics i de retruc els mecanismes que hauran de regular la governança mundial. “Juntament amb la lluita per superar el desastre, hi ha una lluita per definir què significa. Aquestes dues lluites són inseparables i faran sorgir un nou ordre”, ha escrit l’escriptora americana Rebecca Solnit a The New York Times.

L’impacte del SARS-CoV-2 ens obligarà a repensar-ho tot, també la manera com produïm, gestionem i consumim cultura. Aquests dies, artistes i agents culturals ens han brindat la seva creativitat a les xarxes. Només cal seguir el hashtag #ConfinamentCultural, que ha impulsat la Fundació Carulla a Instagram des del compte @laculturatransforma per adonar-se que alguns d’eaquests creadors són tan joves, que no saben encara que són artistes o productors o gestors culturals en potència. D’altres, s’han afanyat tant a vessar al món les seves creacions que en tres setmanes de confinament encara no han tingut temps d’avorrir-se, que és la millor condició per a crear de veritat. Sí, el coronavirus és una gran convalescència col·lectiva, amb moltes baixes al front i alhora amb una quietud indesitjada a les llars que sovint, en lloc de portar-nos a la mansuetud, ens aboca al neguit.

El coronavirus ha posat al descobert l’entramat social que ens relliga i ens ha fet adonar que tots, països i persones, estem interconnectats. L’aparició de noves apps per generar dades col·lectivament és un dels signes del temps, però no ens ha de fer oblidar que abans de la pandèmia ja coneixíem aplicacions de ciència ciutadana que permetien col·leccionar i compartir informació de manera mancomunada. Les apps de geocaching o l’eina del Tsunami democràtic han estat també prefiguracions de les apps que necessitarem en el futur per facilitar reclutaments de voluntaris, consignes de salvament o d’evacuació sense que es produeixin estampides, però també micromecenatges culturals, i totes les (des)obediències que vulgueu imaginar.

La decisió col·lectiva de confinar-nos potser és el primer assaig d’una sèrie futura d’accions massives coordinades. Tal vegada amb el coronavirus inaugurem una nova praxis de cooperació ciutadana. Ens estem preparant per als grans reptes del futur, que seran comunitaris, perquè ens afectaran a tots.

Així doncs el covid-19 és probablement l’auguri d’una onada futura de crisis a escala planetària, que ja ens han anticipat greus desastres naturals més localitzats. L’exposició Dust Bowl, que vam poder visitar al Museu de la Vida Rural, ja ens parlava dels refugiats climàtics dels anys trenta del segle passat als Estats Units. Tempestes de pols, huracans, incendis que arrasen territoris, l’holocaust marí causat pel plàstic són només alguns exemples de la rebel·lió de la natura. El covid-19 ens ha fet adonar de la dimensió global d’aquest desafiament, que es va estenent sense pietat per països i continents, d’Orient a Occident.

Són molts els que clamen que aquesta crisi hauria de propiciar un canvi sistèmic global. Un nou ethos ha d’emergir d’aquesta pandèmia, “basat en a resiliència, la prosperitat compartida, el benestar i la salut planetària”, com ha dit Sandrine Dixson-Decleve, copresidenta del Club de Roma.

El virus ens ha fet adonar que no està en joc només la viabilitat ecològica del planeta, sinó sobretot la supervivència de la nostra espècie. S’inverteix així aquella profecia apocalíptica que donava per fet que l’home posava en risc el planeta, una visió que semblava donar marge a la humanitat per reaccionar i corregir els seus errors. Ara hem entès que l’amenaça no consisteix només en el perjudici que l’acció humana pugui comportar pel planeta Terra, sinó que la humanitat no té garantida la seva pròpia supervivència si no s’enfronta col·lectivament a desastres i plagues que el podrien aniquilar. Sempre havíem fantasiejat amb la idea que un eventual atac extraterrestre podria unir la humanitat en un únic front comú. Bé, no ha calgut esperar als marcians perquè aquesta fantasia s’hagi convertit en una exigència. La distopia és aquí desafiant la nostra enyorada normalitat.

En aquest nou escenari, la cultura ha de jugar un paper essencial, ja que pot ajudar a vertebrar i donar sentit a accions col·lectives que seran imprescindibles per crear un nou relat de formes de vida més sostenibles i que no s’haurien d’imposar només des dels governs amb mesures autoritàries que anul·len el dret a la privacitat. Cal que la cultura es posi al servei de la vida. 

Vivim en una economia de l’atenció. El confinament ha multiplicat i concentrat l’atenció. Les audiències dels mitjans de comunicació i les subscripcions a les plataformes digitals s’han disparat. És com si la concentració i l’energia que normalment esmercem a l’hora de treballar l’haguéssim abocat de sobte en propostes d’oci i cultura. Anem entenent el paper primordial que té la cultura en les nostres vides, una font d’alimentació que ens sosté i que entre tots hem de preservar, però no en podem gaudir sense tenir present que el cost que la pandèmia tindrà pel teixit cultural és ara per ara incalculable i serà devastador.

Ningú pot qüestionar ara mateix la urgència i la necessitat de rescatar la cultura amb fons públics, però també em pregunto quin serà el preu que pagaran els artistes per aquest rescat. Una cultura subvencionada corre el risc de tornar-se submisa, un art controlat o salvat per l’estat no és art.  Ens haurem de fer preguntes radicals. Quina és la funció de l’art? De què serveix la cultura?

D’altra banda, el consol que aporta l’art aquests dies de confinament també ens obre els ulls a la dimensió terapèutica i socialitzadora de la cultura, que sempre s’ha encasellat en  l’economia de l’oci i potser hauria d’integrar-se també en l’economia de les cures.

Ara el desig de qualsevol treballador o empresari cultural és tornar a a normalitat al més aviat possible, però tal vegada ja no és possible ni desitjable tornar-hi, perquè la normalitat que teníem no serà viable, ni tan sols normal. És més, la missió de l’artista consistirà a desafiar la noció de normalitat i qüestionar-la.

Com sempre, la creació cultural haurà de ser radicalment gratuïta per ser lliure. Gratuïta no vol dir que no s’hagi de cobrar, sinó que ha de ser un acte de gratuïtat que no estigui al servei de cap tinglado. Constatarem que l’argot neoliberal ja no serveix de res. L’emprenendor que es pensi que es podrà reinventar amb una subvencioneta s’equivocarà. No començarem de zero, però ens haurem de desprendre de superfluïtats. Per fer viable qualsevol producció cultural, caldrà unir forces, compartir recursos, mancomunar projectes en lloc d’esperar que una subvenció ens garanteixi la salvació individual, que serà momentània i de poc recorregut. Ara més que mai necessitarem gent que sàpiga de números i que s’estimin l’art i la cultura, no per retallar sinó per aixecar projectes amb solvència i rigor metodològic. El decàleg Mutare sigui dit de passada, pot ser un punt de partida.

Pronostico que creixeran els marges i la contracultura. L’art no es pot conformar amb la caritat del govern de torn. La ballarem magra. El sector cultural patirà, hi haurà baixes i desercions. Sobreviuran els que sàpiguen adaptar-se, obrint un diàleg entre l’art i l’educació per una banda i la cultura i les cures per una altra. Necessitarem noves lleis de mecenatge, mans generoses i també micromecenatges, perquè la cultura s’ha de sostenir col·lectivament.  I per damunt de tot preservar el principi que la gratuïtat és una condició indispensable de l’art. I que aquesta gratuïtat l’hem de pagar entre tots si volem creadors lliures.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.