La cultura com a àncora, les lletres com a guia

No és difícil representar en paraules una setmana d’exàmens en una universitat politècnica. A grans trets, no es veu gaire gent voltant pel campus però la biblioteca sol estar plena des del moment en què s’obren les portes. No és estrany sentir el moviment de cadires, el clic d’un bolígraf de quatre colors, els botons de la calculadora… O un regle que cau per culpa d’un gest brusc o les tecles dels portàtils que a vegades inclús semblen sincronitzar-se en un repicar incessant, prou poc subtil com per ser reconegut. El que és la simple representació física de decidir que “per avui ja n’hi ha prou”, d’escollir el color verd per marcar un resultat correcte o comprovar-ne un a la calculadora que et fa dubtar; saber exactament on és la fórmula que busques o que un codi no funciona i s’ha de retocar. Tot allò que s’amaga rere el silenci imposat com a norma primordial d’una biblioteca, però que no és capaç d’emmascarar del tot el contrast brusc i estrident del ‘sí’ i ‘no’ que dicta la racionalitat acadèmica.

En aquesta època que la carrera sembla pesar molt més que la resta de l’any recordo el moment en què vaig triar què volia estudiar a la universitat. La culminació d’un itinerari de Batxillerat Científic-Tecnològic; o, en altres paraules, el que em portaria fins el moment exacte que estic vivint quan ho penso. Perquè quan tinc el cap inundat de números, fórmules i càlculs, la idea de trobar un racó acollidor per posar-me a llegir un bon llibre s’obre camí tan fàcilment entre l’angoixa que no puc evitar tornar a la dualitat d’aquella tria. Una professora que vaig tenir a Batxillerat, en un d’aquests dies en que la Selectivitat estava més a prop que lluny i que escollir semblava imminent, ens va dir una frase que encara no he oblidat: “Sembla que la majoria de qui es decanta per una disciplina social o humanística, ho fa més perquè vol escapar de les matemàtiques que per com li agrada allò que està triant”. I és cert que a vegades el que no ens agrada pesa més que el que sí, però tampoc podem oblidar que la generalització no és sempre realista. Aquell percentatge molt d’estudiants que van prendre la seva decisió guiats per la vocació i orientats a escollir allò que els agradava més, no pretenien necessàriament abandonar la part que van deixar de prioritzar amb la seva tria.

Com a estudiants de graus i disciplines tècniques i enginyeries, tenim menys contacte amb la cultura, perquè no està representada directament en allò que estudiem. Però de la mateixa manera que passa a l’altre extrem de l’espectre, no tothom qui s’ha endinsat en un itinerari científic ve d’una tria condicionada pel fet de “voler escapar de les lletres”. Fa temps que no llegeixo, i me n’he adonat que ho trobo a faltar. Poques sensacions es comparen al plaer de no entendre un sentiment perquè no està pensat per ser explicat. El què hauràs experimentat amb els personatges punyents de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, amb les reflexions de George Orwell a 1984 que fan encongir l’estómac, o les descripcions carregades d’essència a La sombra del viento de Carlos Ruiz Zafón no es poden explicar perquè no estan fetes per satisfer l’intel·lecte sinó l’ànima. La cultura, i la lectura com a deixeble seva són disciplines que necessitem per formar el nostre esperit humà.

És per això que tot i prioritzant altres disciplines en la nostra formació acadèmica, la cultura és una essència humana que sempre anhelarem i sortirem a buscar. De fet, inclús més enllà del nodriment individual. UPCArts és l’organització de referència per als estudiants de la UPC que busquen incorporar la cultura en la nostra experiència universitària, però encara es poden ampliar més els horitzons. Juntament amb la Universitat d’Aalto (Finlàndia) i la Universitat de Grenoble INP (França), jo i dos altres estudiants més hem impulsat el primer club de lectura interuniversitari Europeu. Perquè al cap i a la fi, la cultura és un llenguatge universal i està pensada per ser compartida. I en aquestes setmanes d’exàmens en què la biblioteca està plena i cadascú està combatent la seva pròpia angoixa, els llibres romanen exposats als prestatges. Muts i aliens a la racionalitat que omple l’atmosfera, però esperant el moment en què la inevitable temptació ens hi atraurà.