KULT, cultura, comunitat, revolució

KULT és una comunitat àmplia i diversa de pensament crític i acció transformadora, creadora de l’editorial Tigre de Paper, coorganitzadora de la Literal, fira d’idees i llibres radicals, impulsora de Catarsi Magazín i ara també del cicle de debats: Kult, una comunitat oberta de pensament, cultura i acció.

Quan a l’escola o a la universitat un professor pregunta obertament què és *inserir qualsevol terme més o menys abstracte*?, aleshores, s’inicia un silenci sepulcral a sala. La suor freda regalima pel front dels alumnes, mentre intenten trobar la fórmula màgica que revelarà la resposta correcta que solucionarà aquest batibull mental. Malauradament, aquest sentiment no desapareix quan se surt de les aules, les preguntes complexes continuen paralitzant-nos justament pel seu caràcter eminentment no-simple. No hi ha respostes úniques i ràpides.  

Precisament, a causa d’aquesta manca d’explicacions senzilles, el cicle Kult, una comunitat oberta de pensament, cultura i acció va iniciar el seu primer debat tot preguntant-se sobre què és la cultura? Una taula rodona, que va celebrar-se el passat 16 de setembre a l’Ateneu l’Harmonia, moderada per la periodista Sandra Vicente, amb els següents ponents: Adrià Pujol, antropòleg, escriptor i traductor, Xisca Homar, professora de filosofia, Helios F. Garcés, escriptor, poeta i articulista, Míriam Cano, poeta, escriptora, articulista i llicenciada en Humanitats.

“La cultura ho és tot”, indicava per començar la moderadora del debat. Ara bé, tots sabem que el discurs hegemònic no ho ha defensat sempre així. Les convencions occidentals han elaborat prejudicis culturals que col·locaven les seves expressions per sobre de la resta, considerant-les menors o excloent-les del paraigua del que s’entén per cultura. En aquest sentit, Helios F. Garcés va fer incisió en l’orgull característic de l’estat liberal europeu respecte a la seva història colonial i la manera com des d’aquí s’ha desplegat un fort component elitista. Missatge que ha arrelat i del qual sovint costa sortir. No obstant, ja fa temps que s’elaboren nous discursos que abracen altres expressions i que s’escapen d’allò que originàriament s’havia acordat.  

Però, quan parlem de creació de nous discursos, cal anar amb compte. La cultura són el conjunt de valors que configuren el nostre imaginari col·lectiu. Un imaginari que pot ser alliberador o alienador. Si el món canvia i avança és precisament perquè aquest imaginari va transformant-se, i el motor d’aquest canvi va acompanyat d’una modificació dels seus valors culturals. Però, qui els modifica? Què o qui hi ha al darrere? Hi ha molts factors que caldria analitzar, però és inevitable pensar en l’inversor de la cultura imperant, també en la gratuïtat de la cultura. “Si la cultura és gratuïta, el producte ets tu”, apuntava Sandra Vicente. Qui paga mana, això està clar, i malgrat la idea noble que entén la cultura com la responsable de dotar de sentit la vida, aquest sentit és fàcilment manipulable. No obstant, els diners fan falta, però cal veure com administrar-los adequadament. “Tenim grans equipaments deserts perquè no s’ha estudiat prèviament les necessitats del context on s’edificaven”, expressava Míriam Cano i afegia “són diners invertits sense retorn social”. “No tothom vol anar al Liceu, tot i que en tingui la possibilitat”, advertia també Adrià Pujol i en la mateixa direcció deia “encara que la cultura hagi d’arribar a tot el territori, no ens fa falta un Liceu a Begur. Si en tenim un a Girona és més que suficient”. Reflexió que passa per gestions que no busquin resultats amb lògiques legislatives, sinó amb un pensament de futur a llarg termini.

“És possible fer cultura des d’altres espais i no sempre amb relació a productes culturals. Una paella popular és fer cultura? Sí, perquè genera vincles i això és cultura”

Míriam Cano

Tanmateix, com vèncer la idea d’elitisme cultural? Míriam Cano va reiterar en diverses ocasions la idea de retorn social, “el retorn social que s’espera d’un escriptor és una publicació, però això no retorna res. Cal un projecte de retorn social. L’obra és només el producte. El retorn, en canvi, seria explicar-la i fer-la arribar a la societat”. Les paraules de Cano van fer a Xisca Homar pensar en Judith Butler i en la importància de les assemblees per crear comunitat, que justament es crearien gràcies a la possible comunicació entre creador i consumidor.

I políticament, com fem accessible la cultura en els ambients més hostils? “Cal fer que la gent tingui temps”, responia Pujol i afegia: “La cultura no és cap eina d’emancipació per a aquesta gent més maltractada”. D’altra banda, Cano assenyalava que “cal fer un exercici per entendre que la cultura és més que un llibre, una exposició al museu o un concert. És possible fer cultura des d’altres espais i no sempre amb relació a productes culturals. Una paella popular és fer cultura? Sí, perquè genera vincles i això és cultura”.

Si la cultura és una manera de veure el món, la cultura és compartir un llenguatge comú. Un llenguatge comú que varia segons el context i la gent que el conforma. “La cultura per si sola no transforma”, afirmava Pujol i afegia que “cal que vagi a cavall dels moviments transformadors”. D’altra banda Cano apuntava que “perquè la cultura sigui transformadora cal que sigui conscient de si”. Homar parlava de la necessitat contracultural i Garcés de la comunitat que la conforma. Sense dubte, definir cultura no és fàcil, possiblement el sentiment de confusió era encara més present a la sortida que a l’entrada, però, de fet, KULT pretén justament això, compartir reflexions i experiències que contribueixin en el debat sobre el model cultural i les noves formes de la participació de les comunitats en la creació i difusió de continguts culturals.

Aquí podeu consultar els debats programats dins d’aquest mateix cicle.