Junqueras i la literatura de presó

L’empresonament dels líders independentistes indultats –ma non troppo-ha estat una mostra més de la pulsió africanista que persisteix a la política espanyola, encara sota el patrocini espiritual de José Millán Astray i Francisco Franco, les seues figures polítiques més decisives del segle XX i les primeres dècades del XXI. Perquè, amb una formació ideològica entre els campaments de legionaris i les cabiles de beduïns, han inspirat la política de negació de la política que caracteritza tota la gestió del PP i bona part de la del PSOE. Mentrestant, atrinxerat a les altes instàncies judicials, el tardofranquisme  es complau a perseguir, expulsar, tancar i/o arruïnar la dissidència, molt especialment si és catalana, que, al capdavall, és l’única que es presenta com a tal, si tenim en compte que, a la torta o la volta, els bascos sempre acaben per passar per caixa.

L’experiència carcerària d’Oriol Junqueras l’ha dut a omplir les llargues hores de solitud amb l’escriptura i la reflexió, entre altres coses. Contes des de la presó (2018) -adreçat als seus fills Lluc i Joana- Tornarem a vèncer (i com ho farem) (2020) -escrit amb  Marta Rovira-,  Parlant amb tu d’amor i llibertat (2020) – sobre memòria, literatura i tendresa- i Contra l’adversitat, que presenta en aquests dies, constitueixen una aportació gens menyspreable a la literatura de presó que, si us plau per força, també han conreat notablement Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Dolors Bassas, Carles Mundó i Meritxell Borràs. Són la bona gent que tenia tantes coses a explicar i explicar-se, que s’afegeix a la nòmina dels escriptors engarjolats per raons diverses, des de Boeci i Bernat Metge a Gramsci i Jean Genet, passant per Maquiavel, Cervantes, Dostoievski, Oscar Wilde, Pere Coromines o Miguel Hernández. Deia Borges que la censura fomenta la bona literatura, perquè afavoreix l’ús de les metàfores. Això ens fa considerar que potser ens caldrà retre homenatge a les institucions penitenciàries, que tant han impulsat, darrerament, la nostra esquifida indústria editorial.

Contra l’adversitat (Ara llibres) consta de tres parts. La primera, “La vida a la presó”, és una petita miscel·lània de fets i gents que l’autor ha anat experimentant al seu pas per Estremera, Valdemoro, Soto del Real, Zuera i Lledoners. Un impressionant currículum –en sentit vital i en sentit pedagògic- que no sembla correspondre a un bon professor universitari, un bon dirigent polític i un home bo (en el bon sentit de la paraula), sinó que més aviat és propi d’assassins múltiples i atracadors amb violència. Però aquesta és una circumstància que s’explica pel particular sentit de la justícia que té el Regne d’Espanya que, en l’estricte terreny de la facticitat, és tan proper a l’Àfrica que fins i tot té territori africà, igual que Rússia i Turquia són, al mateix temps, europees i asiàtiques, la qual cosa ens evidencia que els principis de la geopolítica són simples.

Deia Borges que la censura fomenta la bona literatura, perquè afavoreix l’ús de les metàfores.

Si aquesta primera part parla bàsicament d’una mena de present continu on es barregen  el temps i la durée bergsoniana de l’experiència penal, les “Històries de família” de la segona part es refereixen al passat, a la infantesa de l’autor i a la memòria de les generacions que l’han precedit, pagesos i combatents de les carlinades, gent arrelada a la terra i a les tradicions i, més tard, revolucionaris oberts a la modernitat i els canvis, com els dos besavis empresonats el 1909 i el 1919, després de la Setmana Tràgica i la Vaga de la Canadenca, respectivament. Són dues figures del passat que obren pas a “Mirant al futur”, la tercera part. Se situa “entre la memòria i l’esperança” i comença amb el judici-escarni a la mateixa sala on  van jutjar Companys  i s’adreça al jovent, en defensa del seu dret de protesta. “Nosaltres rebutgem la violència tant com defensem la resistència pacífica i l’autoprotecció dels joves que us manifesteu aquests dies”, diu. Perquè la República ha de ser, abans que res, una república dels joves, del dret al futur digne que els nega la judicatura espanyola, després que el búnquer Constitucional hagi tombat successivament tot el corpus jurídic català lligat a la voluntat de transformació: la Llei d’igualtat efectiva de dones i homes, la Llei contra la pobresa energètica, la Llei d’impost sobre els habitatges buits o la Llei d’impost sobre els dipòsits bancaris.

El 1975, l’any de la llarga agonia i mort del dictador, Michel Foucault publicava a París Surveiller et punir, un estudi sobre el naixement de la presó a la societat moderna. Una relectura actual evidencia fins a quin punt Franco sobreviu al sistema punitiu que pateixen els presos polítics catalans, amb la seua inclinació pel càstig-espectacle que a França i Anglaterra va desaparèixer a mitjans del segle XIX. A la societat disciplinària espanyola el poder va més enllà del panoptisme de Bentham:  no sols vigila sense ser vigilat, sinó que  és amo i senyor d’amagar o ensenyar,  de retransmetre a les masses, en directe i en prime time, l’escarni i l’exemplaritat amb què cal tractar els dissidents, els manifestants,  els opositors i els esperits lliures, com s’entaforen a les furgonetes policials, com són transportats igual que el bestiar, com declaren enmig de la indiferència del tribunal, com es rebutgen evidències i s’accepten mentides manifestes, qui pot fer ús de la paraula i qui no, qui es Tarzan i qui és la mona Xita.

En el cas concret de Junqueras, el llarg i poderós braç de la llei ha abastat fins a la parella i els fills, tal com revela  el fet que hagi estat cridat a declarar a Madrid en dates tan assenyalades com els aniversaris o el dia de Reis. Perquè sembla que calia estroncar cada petita alegria familiar de bufar espelmes i/o desembolicar els regals, per tal que el càstig bíblic s’estengui a través del temps. Roma no paga a traïdors i Madrid, a més, els cobra de la peça i de la hisenda. Per això és rellevant que al llarg de l’obra apareguin una vintena d’escrits encapçalats per “Estimats Lluc i Joana”, perquè el pare ha de justificar la llarga absència que potser algun dia entendran (o no). Cap al final del llibre, l’autor cita unes paraules de Ielena Andréievna, la protagonista de L’oncle Vània, de Txékhov, que resumeix força bé la matèria que tracta: “Vostès no tenen llàstima ni dels boscos, ni de les aus, ni de les dones, ni els uns dels altres”.