Júlia Ojeda: “La ficció que som una societat lingüísticament normal és suïcida”

Júlia Ojeda Caba (Sant Celoni, 1994), graduada en Estudis Literaris i literòfaga empedreïda, s’estrena en el gènere de l’entrevista mostrant l’enteresa de qui té apamat al mil·límetre el contorn de les seves idees. De continent suau i discurs contundent, no pot evitar de fregar-se la barbeta amb els dits índex i polze quan s’endinsa en els viaranys de la reconcentració. S’inscriu, a nivell polític, en aquell corrent de l’Esquerra Independentista que ha transitat de la inviolabilitat dogmàtica al dubte metòdic per tal d’avançar en la consecució dels ideals. És membre del consell de redacció de Catarsi Magazín i especialista en crítica literària. Ha publicat a la revista La Lectora textos com L’independentisme dins la narrativa catalana: un país sense ficcions?, on lamentava la manca de ficcions ressenyables sobre la contemporaneïtat política. Gran detractora del règim autonòmic que va petrificar la Transició, vol contribuir a la reconflictivització de les lluites social i nacional. Actualment està ennavegada en l’escriptura de la seva tesi doctoral.

Et reivindiques del Baix Montseny. Per què?

La meva identitat baixmontsenyenca no va aflorar fins que vaig marxar a viure a l’Eixample. És allò tan fressat però tan cert que, per entendre d’on vens, de vegades et cal analitzar-te des d’un enfora. Els que som de la capital del Baix Montseny, Sant Celoni, sempre ens hem sentit un ni carn ni peix entre Barcelona i Girona. És la conseqüència d’haver crescut en un espai intersticial entre l’urbà i el rural. Adscripcions administratives a banda, sí que hi ha un sentiment de pertànyer a un entorn condicionat pel paisatge muntanyenc. La condició limítrofa entre dues demarcacions ens porta a fer vida en un lloc o a l’altre, amb una diferència: els qui han fet vida a Girona solen acabar tornant al poble; en canvi, molts dels qui s’han format a Barcelona noten la força centrípeta de la capitalitat. Ara bé, amb independència d’on visquis, quan ets al poble t’adones que no hi ha nexes d’assimilació entre Sant Celoni o Santa Maria de Palautordera i localitats del Vallès Oriental pròpiament dit com Granollers o Canovelles. No sé si un dia ens constituirem en comarca, però el pòsit identitari, amb tota la seva complexitat i fins i tot dualitat, existeix. A la festa major de Sant Celoni rivalitzen la colla dels senys i la dels negres, perquè vivim encapsulats entre el Montseny i el Montnegre, que és la serralada que limita amb el mar (un cop la travesses ja espetegues a Arenys). Per raons familiars i d’amistat jo sempre he estat de la facció marítima, la del Montnegre.

Tens vuit cognoms castellans.

En tinc vuit, deu, dotze i vint-i-cinc. Dels meus quatre avis, tres són estrictament castellans i una és andalusa. La meva àvia materna, que va arribar a Catalunya amb cinc mesos, és l’única dels quatre avis que ha parlat en català perquè és l’única que va veure clar que s’havia d’integrar al poble. A més de ser catequista, va sovintejar les associacions de cultura popular, el casal d’avis i els espais de socialització catalanoparlants que el seu marit mai va voler trepitjar. El meu avi matern sabia que allò que el podia fer català era parlar català, i per això mai va pronunciar un sol mot en la nostra llengua. A diferència de l’apropiacionisme de l’espanyolisme actual, es va alienar en tot moment de la catalanitat; discriminava entre “los catalanes y yo”. Segons la seva cosmovisió, els seus fills i nets tampoc podien esdevenir, sota cap concepte, catalans. Al capdavall, res insòlit en algú que habitava una casa plena d’estanqueres, que proclamava que “el cáncer de España son las autonomías” o que es nodria de la dieta mediàtica que li oferien La Gaceta i 13tv. Això no exclou que pogués ser, al mateix temps, un pater familias afectuós i carismàtic.

Tot i viure en aquest context, la meva àvia va prendre la decisió conscient de parlar sempre en català amb les netes, de manera que nosaltres vam viure una mena d’esquizofrènia lingüística, perquè sempre va planar sobre la família l’autoritat simbòlica de l’avi sobre què i com es podia discutir, i fins i tot què i com es podia ser. Tinc la teoria que l’àvia va decidir adoptar una catalanitat social per fer-li la punyeta i perquè l’embafava la unció ultracatòlica que l’avi va heretar de la seva mare, una rosegaaltars producte d’una nissaga de terratinents castellans.

Vaig abandonar la disciplina partidista quan vaig comprovar que destinava cabassos d’energia a unes bregues que no permetien avançar ni al moviment, ni al país ni a mi com a subjecte amb vocació intel·lectual.

Quin paper hi juguen, els teus pares?

Els pares, tot i procedir de sengles famílies castellanoparlants, es comuniquen entre ells i amb nosaltres en català. Si bé és cert que ens han transferit una catalanitat lingüístico-cultural soft, amansida, ha estat suficient perquè algun dia arrelés. Ha estat una catalanitat tan amarada de cultura popular -per no dir folklòrica-, tan desconnectada de les manifestacions de l’alta cultura, que m’ha abocat, com a tants catalanoparlants, a l’autodesdeny mecànic. No és fins que duc un temps a la universitat i començo a militar a l’Esquerra Independentista que m’adono que acumulo experiències d’autoodi. A casa, l’amàs de capital cultural era marcat o bé per l’avi o bé pels referents que em proveïen les lectures en castellà. No hi havia cap agafall que em revelés una tradició cultural catalana que m’ha estat escamotejada fins l’etapa postobligatòria. I això que, la d’Estudis Literaris, és una carrera en bona mesura descatalanitzada. El marc curricular era eminentment francòfil i anglosaxó, i les assignatures més catalanocèntriques es devien a la proactivitat d’alguns professors a l’hora d’aterrar-les. Pel que fa a mi, a tercer de carrera encara lliurava els treballs íntegrament en castellà, fins que un dia se’m va acostar un catalanista italià, en Francesco Ardolino, i em va engaltar: “Com pot ser que una tia amb aquestes idees polítiques, amb aquests plantejaments sistèmics i de conflicte, no tingui bemolls d’escriure en català?”. Aquell vespre vaig tornar a casa repetint-me, amb un punt d’obsessió: “Té raó. És que té raó”. De mica en mica em vaig anar autoesmenant.

Descrius unes dinàmiques subordinants que són comunes. D’on creus que plora, la criatura?

N’extrec la conclusió que un dels nostres forats negres és la inexistència d’un pensament complex i alhora desacomplexat que doti d’unes bases sòlides una societat híbrida com la catalana. Per exemple: per què de vegades m’autoqüestiono en termes de fermesa nacional pel fet de dir-me Ojeda? He arribat al punt d’avergonyir-me de no lluir cognoms catalans, o de no descendir d’una família d’origen catalanòfon, però no pas perquè ningú vinculat al catalanisme m’assenyalés, sinó per la manca d’un relat potent que trenqui les costures de l’etnicisme subjacent a la societat catalana. Ben mirat, per qui sí que m’he sentit estigmatitzada és pel xarneguisme progre i urbanita que branda la diversitat d’orígens en contra de tota aspiració nacional. Durant un temps, aquest xantatge discursiu em va inocular una inseguretat identitària que està emparentada amb l’autoodi a què al·ludia abans, i que no se m’ha fet palesa fins que m’he autoidentificat plenament com a catalana.

Has renunciat a la militància política, però no t’has despolititzat.

Vaig abandonar la disciplina partidista quan vaig comprovar que destinava cabassos d’energia a unes bregues que no permetien avançar ni al moviment, ni al país ni a mi com a subjecte amb vocació intel·lectual. L’any 2013 vaig començar a militar a Arran, les joventuts de l’Esquerra Independentista. De seguida vaig entrar a la dinàmica nacional i durant dos anys vaig ser delegada política de Barcelona. Malgrat viure a l’Eixample per qüestions circumstancials, mantenia els vincles amb la gent del Baix Montseny. Em va semblar profitós de participar als òrgans nacionals amb una visió tant interna com sobretot externa de la capital, perquè és un fet que les dinàmiques de Barcelona acostumen a invisibilitzar, per raons demogràfiques, les del rerepaís. Tot i així, una feixuga sensació d’extenuació personal i d’exhauriment polític em va aclaparar ja abans de l’octubre del 17. Vist a posteriori, resulta simptomàtic.

D’aquella època en recordo una dificultat gairebé estructural per plantejar debats conflictius que aboquessin l’organització a afrontar contradiccions que històricament s’havien defugit. És indubtable que de desajustaments n’hi ha a tot arreu, però el problema de l’Esquerra Independentista és que el creixement en representació i influència que comporta la institucionalització no es trasllada a la cultura política dels militants. Hi havia un abisme entre el que passava al carrer -al món exterior- i el que passava dins de la bombolla organitzativa, la qual cosa impedia que es bastissin anàlisis de la conjuntura política relacionades no només amb el que pensava el camarada que se sentia com peix a l’aigua a la festa major alternativa del barri, sinó també amb la força motriu de la tieta o el petit empresari que percebien amb una claredat cristal·lina que l’onze de setembre calia sortir al carrer. Era inexorable que aquest brou de cultiu acabés desencadenant un rebombori intern entre les dues línies històriques de l’Esquerra Independentista, que també coexistien a l’organització juvenil. Cal no oblidar que Arran va néixer de la confluència entre Maulets i la CAJEI, que semblava que havien pogut recosir les seves desavinences (la simplificació dictaminaria que uns són més patriotes i els altres més socialistes). El Procés va ser la pedra de toc que ho va desmentir.

Quan vas sentir els primers grinyols?

A la meva primera experiència en un espai nacional de participació, el 2013 o 2014, ja es va posar sobre la taula què calia fer davant de l’esclat del Procés. Tothom va poder palpar que l’engranatge no rutllava, i que poc després començarien les escissions. A mi, com a Júlia, m’incomodava sobre manera la reproducció per inèrcia de posicions que qüestionaven poc les línies oficials. Es personalitzava molt, i la discrepància es feia com a Júlia, i no com a companya amb la qual debatre internament. Més enllà de la crescuda, que el moviment no va saber assimilar perquè conservava tics d’un independentisme d’esquerres més residual, hi va haver un problema de cultura i d’identitat polítiques, i de com els militants es concebien a ells mateixos dins del col·lectiu. L’autoreferencialitat crea subjectes més grupals que polítics.

Recordo que les discussions que més em van socarrimar, abans del Mas o Març, eren sobre si ens afegíem -o no- a empènyer l’ariet que ha colpejat amb més intensitat els fonaments de la democràcia espanyola. Aleshores és quan et planteges per què has d’invertir tot un dissabte per assistir a una assemblea a la Seu d’Urgell, Palma o València en el marc d’una organització on no veus reconegut el teu dret, i el de les persones que representes, a divergir. Em sento hereva d’aquesta tradició, però sense renunciar a un àtom de la meva autonomia intel·lectual.

Dius que un corrent polític desancorat té tots els números per navegar a la deriva i acabar convertit en un derelicte.

No voldria ser avantatgista, però m’he adonat que hi havia un desconeixement tan supí de la història de l’independentisme radical i dels seus referents intel·lectuals que érem incapaços de focalitzar els debats importants. En canvi, ens crèiem que érem l’hòstia en patinet per llegir Kol·lontai i Fernández Liria o per embrancar-nos en disquisicions inacabables sobre veganisme o especisme. Vam viure a remolc de la piconadora que eren les identity politics, que ens immergien en una espiral d’alienació identitària. Per quins set sous gairebé no discutíem sobre conflicte lingüístic o sobre diglòssia? Per què no fèiem formacions sobre intel·lectuals vinculats al PSAN, ni aprofundíem en els textos polítics de la Marçal i la Clara Simó?

Necessitem investigadors que liderin una recerca autocentrada en tots els fronts; per detectar buits, però també per disputar l’hegemonia sobre la transmissió del coneixement a les nostres universitats.

Quin va ser, el punt d’inflexió?

A principis del 2016 vaig tenir un accident de cotxe quan tornava d’una mesa nacional a Valls. Estava molt disgustada després que els delegats diguem-ne heterodoxos perdéssim una votació que al meu parer era troncal. Recordo un vespre plujós i que, just quan m’incorporava a l’autopista a l’alçada de Sabadell, el cotxe va fer una virolla i va acabar contradirecció. Aquest ensurt -no vaig xocar frontalment amb cap altre vehicle de miracle- em va dur a aturar-me i preguntar-me: “Què redimonis estàs fent, Júlia?”. Paral·lelament, molts dels companys de la meva corda, alguns dels quals col·laboren a Catarsi Magazín, estaven en procés de desafiliar-se o ja ho havien fet. Vaig decidir plegar i enfilar la via acadèmica amb les vivències que havia amassat a la motxilla.

Cursaves el màster per a ser professora de secundària quan vas sentir els cants de sirena de la universitat.

Em vaig decantar per l’opció acadèmica amb l’ambició de contribuir a l’estudi i la recerca de la literatura catalana. Això sí, sabia que, si no obtenia finançament -i, per tant, temps- per a substanciar la tesi, ja no la faria mai. Vaig començar el màster per a ser professora com una vàlvula d’escapatòria, però poc després em van concedir la beca doctoral a la UOC i vaig interioritzar que mai posaria els peus a secundària perquè, entre d’altres coses, tenia la síndrome de la impostora: no tenia prou formació per a impartir la matèria de llengua catalana al Batxillerat o a l’ESO.

Quan començo a escriure la tesi, sé que comptaré amb un lapse de tres anys per dedicar a la recerca de la literatura catalana contemporània. Com a país, no ens hem preguntat prou qui ha controlat els departaments universitaris des que els pactes de la Transició van estendre una catifa de seda als satèl·lits del PSUC -i successives transformacions- a l’entorn acadèmic, i com els ha servit de palanca per a irradiar els seus principis ideològics, sovint desnacionalitzats o complaents amb el nacionalisme banal que ja sabem cap on s’arrenglera sempre. Necessitem investigadors que liderin una recerca autocentrada en tots els fronts; per detectar buits, però també per disputar l’hegemonia sobre la transmissió del coneixement a les nostres universitats. Si hi ha una educació i una recerca de cosmovisió espanyola, és inevitable que es reprodueixin uns marcs mentals, culturals, epistemològics i metodològics de legitimació espanyolista. És justament així com es configuren les tradicions doctrinals, les bibliografies de consulta per als estudiants, els cànons d’autors, etc. Posats a ser precaris, la meva aposta és per treballar des d’una perspectiva catalana, crítica i autocrítica, que viu en conflicte amb l’espanyolitat que imposa un estat concret.

Ets una persona amb caràcter.

La meva mare sempre fa la broma que, quan estava embarassada de mi, notava a còpia de contraccions que frisava per fer una ullada al món extrauterí, però que, un cop fet, en vaig voler marxar. Soc setmesona, i les complicacions neonatals em van provocar dificultats cardiorespiratòries que m’impedien menjar i respirar alhora. Vaig patir diverses morts sobtades que em van condemnar a passar el primer any de vida a l’hospital. Un cop instal·lada a casa, una màquina em va ajudar a respirar durant un bon temps perquè quan m’adormia tenia apnees. Com a prematura, vaig entrar en un assaig de l’hospital de Granollers en el qual em van administrar hormones de creixement. Totes aquestes vicissituds m’havien de marcar el caràcter tant sí com no. Sempre m’he autoconcebut com una supervivent, i sospito que emmagatzemo una apreciable capacitat de recomposició individual i de confrontació amb la realitat. Segurament és la llavor que m’ha permès polititzar-me i emancipar-me d’un entorn concret, i que ha enfortit la meva voluntat de no sentir-me envitrinada o homogeneïtzada. La pràctica del bàsquet, la cultura acadèmica i el compromís polític són el còctel que m’ha convertit en una dona forta i resolutiva.

Conceps la literatura com a mirall i alhora catalitzador dels conflictes històrico-socials. Elogies Julià de Jòdar i la seva trilogia “L’atzar i les ombres”, reeditada fa poc. Què més hi ha, de ressenyable?

Esdevinc lectora amb tota la completesa del mot quan dedico el meu treball de final de grau a Julià de Jòdar i la seva Pastoral catalana (escrita entre el 2007 i el 2008), que es pot interpretar com una profecia de la crisi nacional i econòmica que s’estava a punt de desencadenar. Els meus condeixebles aprenien a llegir amb Baudelaire, Rimbaud, Proust, Goethe, Bolaño o Vila-Matas, però jo en vaig aprendre amb Julià de Jòdar. També amb Miquel de Palol, autor d’una obra monumental que ha literaturitzat assumptes filosòfics i polítics de rellevància des d’una talaia catalanocèntrica.

Ara que detectem que ens juguem la supervivència de la catalanofonia en la fortalesa actitudinal, és imperatiu que aconseguim repolititzar la llengua com als anys 60 i 70.

Llegeixo la literatura catalana contemporània des d’un prisma sociopolític perquè parteixo de la premissa que la literatura ens explica el món en què vivim. No és tant que les novel·les que m’interessen siguin polítiques, sinó que soc jo, en tant que crítica a qui li voleien pel cervell els conflictes actuals, que les filtro políticament. Aquesta és una obligació ètico-moral que m’autoimposo i que en cap cas implica desatendre el vessant estètic o estilístic. Tot sovint hem tendit a catalogar tot allò que ens semblava polític de propagandístic, de literatura de baixa volada. En aquesta esfera és on alguns han pretès col·locar una icona polifacètica com Pedrolo. Avui dia, Francesc Serés, Núria Cadenes o Marta Rojals són exponents d’aquesta tendència a l’aterrament. Estic convençuda que un país que viu immers en un conflicte nacional s’ha d’esforçar a crear ficcions que no el defugin: per autoubicar-se, per narrar-se, per insuflar èpica, però també per donar sortida a veus autocrítiques com la de La mentida més bonica de Serés. El literari, igual que el musical o el fílmic, és un llenguatge que ens permet comprendre el món.

Les polèmiques que han protagonitzat Brigitte Vasallo o el productor musical Alizz han posat sobre la taula el concepte “xarneguisme”? Què penses, quan certifiques que la reivindicació etnicista és atiada no només per sectors de tendència espanyolista, sinó també per organitzacions “soi-disant” sobiranistes i fins i tot independentistes?

Em faig creus que la feina d’armament ideològic de l’independentisme contemporani estigui per fer. L’absorció d’aquest discurs per part dels sectors que comentaves és inercial, resultat d’una formació política incompleta. Qui coneix un xic d’història sap que la concepció del nacionalisme català pivota sobre una transversalitat més cultural que ètnica, i que els elements que el defineixen, com la llengua, són permeables i accessibles. L’autodenominat xarneguisme, en canvi, diferencia en funció del codi postal de naixement o de l’estirp ancestral, i a partir d’aquests elements sentencia si t’has d’adscriure en una o altra comunitat. A sobre, té la barra de confrontar un home de palla fantasmagòric que utilitza per a vincular la catalanitat a l’exclusió. En altres paraules: el xarneguisme projecta en l’altre els atributs que el caracteritzen. Que no s’hagi sabut combatre’l denota ignorància, però també por i depauperació discursiva. Amb associar el xarneguisme a la construcció d’una identitat ètnico-castellanoparlant alineada amb l’hegemonia espanyolista que es formula sempre com a identitat dominant sobre l’alteritat n’hi havia prou. 

Som, per tant, un sol poble, o es tracta d’un eslògan més del màrqueting polític, aliè a la fenomenologia quotidiana? Com delimitem la catalanitat?

Hi ha mantres o mites heretats del context autonòmic pujolista que havien de permetre l’assentament d’una normalitat aconflictiva amb l’estat. La mitologia unsolpoblista va tenir una funcionalitat durant els 70, 80 o 90, però amb el nou context globalitzador i el gir aznarista cap a la recentralització del tombant de segle es va evidenciar que l’oasi català era poc més que una mentida bonica. Aspiràvem a ser un sol poble i ens encantaria ser un sol poble, però no som un sol poble des del moment en què una part significativa de la població nega, amb una furibundesa sistemàtica, que com a catalans siguem dipositaris d’uns drets lingüístics i nacionals bàsics que consolidin el nostre present i les nostres possibilitats de pervivència en un futur. Quan, per si no fos poc, aquests drets són titllats d’excloents i racistes, es carrega tota la responsabilitat de construir un sol poble sobre els qui estan en una posició de feblesa. Quasi sempre que s’apel·la a l’unsolpoblisme es fa des de la sacralització del pacte, del diàleg i d’un bilingüisme teòricament pacífic que banalitza la subordinació i que facilita que els qui optem per posicions més radicals siguem acusats, mitjançant la perversió del llenguatge, de les malvestats més diverses.

L’adscripció a una identitat nacional té un caire voluntari i polític, no administratiu. Requereix gestos com els que ha fet molta gent en contextos poc propicis. Si jo vull ser partícip de la catalanitat i de la seva construcció -vingui d’on vingui, parli la llengua que parli a casa, siguin quins siguin els meus cognoms-, qui m’ho pot negar? Qui pretén impedir-m’ho és aquell amb qui no vull conformar aquesta comunitat, i qui, per tant, no pertany al meu poble.

Un dels errors més imperdonables del Procés va consistir a repetir constantment que Catalunya i Espanya mantenien una relació matrimonial trufada de desavinences.

Vivim en un marc de dues identitats en conflicte i no hem aconseguit relligar-nos com un sol poble. Ara que ha caigut el decorat de la immersió al sistema educatiu i s’ha evidenciat una gran segregació lingüística “de facto”, quina és la teva opinió sobre la immersió electiva o doble xarxa escolar? Ha de ser un trumfo que puguem jugar o l’hem de mantenir com un tabú per al món catalanista?

No soc professora i no em sento amb autoritat per prescriure res en aquest sentit, però sí que em sembla inqüestionable que, si no som capaços de garantir espais institucionals d’una centralitat sòlida per al català, l’espanyolisme i la globalització ens escombraran. Tot i haver crescut amb un bilingüisme interferit, jo soc una filla de la immersió lingüística que exerceix el monolingüisme militant. Ens trobem en una tessitura d’emergència que ens obliga a traslladar aquesta mentalitat als projectes educatius. També caldria explorar la viabilitat d’escoles populars catalanes lligades a associacions amb una tresoreria suficient, com els ateneus decimonònics. Que allà on no arribi el Consorci per la Normalització Lingüística, hi arribin les estructures autofinançades.

Dia sí dia també ens sermonegen que cal despolititzar la llengua.

La ficció que som una societat lingüísticament normal és tan anestesiant i suïcida que no ens la podem permetre més com a país. Ara que detectem que ens juguem la supervivència de la catalanofonia en la fortalesa actitudinal, és imperatiu que aconseguim repolititzar la llengua com als anys 60 i 70, en què es va erigir en un símbol de resistència contra el franquisme. Polititzar-la vol dir conflictivitzar-la, és a dir, no practicar la norma de convergència i assenyalar les dinàmiques de lingüicidi que patim en comptes d’empassar-nos la lletania desempoderadora que afirma que, si la polititzem, en reduïm la capacitat de seducció.

T’interessa l’anàlisi dels Països Catalans des d’una òptica decolonial. No pot derivar en actituds victimistes?

L’aproximació decolonial és funcional en la mesura que es pot aplicar a tots els eixos d’opressió i dominació contemporanis. Pel que fa al conflicte català, no ens ha de servir per equiparar-nos amb les ex-colònies espanyoles o els països colonitzats del sud global, sinó per a entendre que es reprodueixen unes lògiques de colonialisme intern dins de l’Estat Espanyol sobre els nacionalismes perifèrics que es poden abordar des de diverses òptiques. És possible que, si només atenem la dimensió política i economicista del pensament decolonial en termes d’extractivisme i explotació, Catalunya i els Països Catalans no hi acabarien d’encaixar (sí que ho farien des del punt de vista de l’espoliació fiscal, el deteriorament del territori o la massificació turística). Tot i això, la lògica del colonialisme intern sí que ens permet explicar la naturalització del bilingüisme social, la diglòssia, l’autoodi o determinades reaccions al Procés. Un dels errors més imperdonables del Procés va consistir a repetir constantment que Catalunya i Espanya mantenien una relació matrimonial trufada de desavinences. Però sí és ni més ni menys perquè no hi havia -ni hi ha- una relació horitzontal amb Espanya, que no van donar el vistiplau a una votació vinculant! Vull creure que les pallisses del Primer d’Octubre han servit per desterrar aquestes bajanades.

Un feminisme que no reconegui la meva opressió com a catalana i catalanoparlant m’és emocionalment tan llunyà com l’espanyolisme carpetovetònic

Ets feminista per la mateixa raó que ets independentista, i viceversa?

Com a feminista i independentista m’identifico amb tesis com les de la interseccionalitat situada de pensadores com Yuval-Davis per concloure que si ens entenem com a dones o com a classe treballadora, també ens hem d’entendre com a independentistes sota lògiques d’opressió nacional i com a catalanoparlants sota lògiques de subjugació lingüística. Ara, si féssim una ullada a la nostra tradició, en lloc d’enlluernar-nos amb tot el que ve de fora, ens adonaríem que aquest ja era el plantejament de la Maria-Mercè Marçal dels 70, o de les dones hereves de l’ideari de la Maria Aurèlia Capmany, que ja estaven com gat i gos amb les feministes espanyoles de torn que aspiraven a imposar una jerarquia de drets on el cultural i lingüístic mai és una prioritat, i on allò que et defineix com subjecte minoritzat pot ser el gènere, la raça o la classe social, però no la cultura i la llengua. Aquesta prestidigitació intel·lectual m’indigna profundament, perquè jo no soc una feminista desarrelada: ho soc en el context concret que em toca viure.

El dia 8 de març hi ha una majoria abassegadora de pancartes escrites en castellà, a la manifestació de Barcelona.

Un feminisme que no reconegui la meva opressió com a catalana i catalanoparlant m’és emocionalment tan llunyà com l’espanyolisme carpetovetònic, perquè reprodueix unes lògiques d’invisibilització que, ja sigui per voluntat de substitució, per inanició ideològica o per inèrcia ambiental, a mi m’afecten de la mateixa manera. Les feministes catalanes acabem desplaçades sota el xantatge permanent que és millor ser dones de manera homogènia i soterrar el vector de l’opressió nacional, sobretot si és pròxima i requereix un posicionament. És un cercle viciós que entrebanca el feminisme als Països Catalans des de sempre, cosa que demostra que, en aquest àmbit, també ens manca vigor argumental. Ens cal un feminisme nacionalista que conjumini la sensibilitat de les que van venir amb el llegat del Procés, i que se serveixi de la idea d’autodeterminació com a pal de paller.

Jugues al Virolai de bàsquet.

A banda de dur-me a molts indrets de Catalunya, l’esport (jugo a bàsquet des que era menuda) m’ha ajudat a esprémer la significació dels substantius competició i col·lectivitat. La competitivitat sana -però al remat competitivitat-, o l’anhel de guanyar i de celebrar victòries en grup en lloc de rabejar-me en la derrota i la victimització, han acabat formant part del meu temperament i, per osmosi, de la meva producció intel·lectual.

Tens tirada, així mateix, pel medi subaquàtic.

L’interès pel busseig se’m va despertar el 2007 gràcies a la pulsió per conèixer un medi sense acústica, sense llenguatge, amb una sensorialitat basada en la ingravidesa. No em considero mística ni meditativa, però el busseig té un punt de disrupció amb les lògiques frenètiques del món i t’endinsa en un hàbitat amb uns codis i regles diferents del terrestre. La perspectiva canvia des del moment que depens de la pressió aquàtica o de la contingència que no s’espatlli la bombona d’oxigen per sobreviure. El busseig, per així dir-ho, em situa en un punt zero de mi mateixa.

D’aquí poc t’instal·laràs durant dos mesos a Polònia.

Me’n vaig a Polònia per acabar la tesi doctoral, que provisionalment es titula La narrativa catalana de postcrisi: una radiografia de la dècada 2010-2020 en clau literària i sociopolítica, i a impartir classes de literatura catalana a universitaris d’allà. Fa temps que conferencio pel centre d’Europa, particularment a Alemanya. La meva relació amb aquest país és especial perquè hi tinc família, hi he viscut a temporades i perquè hi vaig culminar el meu màster a la universitat de Friburg amb un treball sobre Miquel de Palol. Una de les meves dèries és exportar el coneixement acadèmic català a l’estranger i conèixer la catalanística que s’hi fa. Escric perquè el meu país s’empoderi cap endins i es projecti cap enfora.

Com et veus, d’aquí a 20 anys?

Em visualitzo a casa, que vol dir en territori catalanoparlant, obsessionada -compromesa- amb les tribulacions del país, i de la seva llengua, cultura i literatura. Una mica com ara, però amb més bagatge i edat. Si puc, amb un peu dins de la universitat i un al carrer.

Aquesta entrevista està dedicada a la memòria d’Isabel Vela Mateo, l’àvia andalusocatalana de la Júlia, que va traspassar quan el text estava en procés de transcripció.

Si vols seguir les novetats i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç.