Jordi Solà Coll, un místic en acció contemplativa

Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963) és escriptor i fotògraf, i això vol dir que està interessat en el concepte de fragment. Potser per això a La mirada periférica (Editorial Afers) presenta una escriptura poètica alhora que fragmentària per expressar uns pensaments i unes emocions que trien aquest gènere literari tan antic per tal de comunicar-se sota una mirada concreta. Jordi Solà Coll ja s’havia endinsat anteriorment en les formes de la literatura fragmentària: l’article, el poema, l’epístola, el dietari i l’aforisme. Com a poeta es va donar a conèixer amb Ulls de glaç (2017), 32è Premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter. Dos anys després va publicar el seu segon recull de poesia, Ira (Tanit poesia, 2019). També combinat la difusió cultural amb la publicació de poemes en obra col·lectiva. 

Per mirada perifèrica entenem l’extensió del domini del camp visual, l’habilitat de veure sense mirar atenent al mateix temps el focus i els voltants. En les pàgines del dietari aforístic de Jordi Solà Coll aquesta mirada és polièdrica, abasta detalls, concreta parts d’un tot inabastable. Com passa amb el llenguatge, les eines humanes són insuficients per atrapar el sentit. No per casualitat, l’autor encapçala la primera part del seu llibre amb una citació de Wittgenstein: «Els límits del llenguatge són els límits del meu món». Només a partir del flaix —l’aforisme— podem arribar a crear un espai de llum, un absolut que sigui el resultat de la suma dels fragments que el composen: «La manera de pensar habitual de l’ésser humà és de caràcter fragmentari, perquè així se’ns mostra la realitat». El llibre, en el fons, no deixa de ser un diàleg de l’autor amb ell mateix, tal com afirma al postfaci. Per això Solà Coll subtitula el seu llibre Dietari aforístic.

De la mateixa manera que l’autor reflexiona sobre la tendència innata a associar-se que té l’ésser humà, una qualitat que li ha permès construir, mitjançant l’esforç comú, sistemes culturals complexos, les paraules (unitats) s’enllacen entre elles per tal d’obtenir significats perennes (màximes). La mirada perifèrica és una suma d’idees potents carregades de poesia i contemplació: «La meva matèria d’objecte literari són les idees». Jordi Solà Coll cerca el consol en la paraula perquè sense paraula no hi ha veritat.

L’autor, a les pàgines preliminars titulades molt significativament “Elogi del fragment. L’aforisme com a forma”, hi escriu: «Convé dir que, en cadascuna de les possibles variants, l’aforisme m’ha exposat a la noció de meditatio. És a dir, a pensar el món interiorment. No debades, en la sentència breu hi ha un relegere —un rellegir— la ment en el context de l’oportuna reflexió. Un sentit de la transcendència —un religare— laic que té en l’assaig la seva forma pertinent». La mirada perifèrica consta de 564 aforismes distribuïts en dos apartats de diferent estil i de diferent to: La mirada perifèrica (I), on en ordre alfabètic crea màximes relatives a l’absència fins a Wu-wei, i La mirada perifèrica (II), en la qual els aforismes són una mica més llargs i només porten numeració. En el postfaci, l’autor defineix el seu propi llibre així: «Un dels trets que a parer meu caracteritza La mirada perifèrica és el fet que es tracta d’un dietari d’idees sense dates. Tot i no haver-hi una cronologia, hi ha un lapse temporal que vertebra l’obra i, en aquest sentit, el temps ha estat una de les dimensions a tenir en compte a l’hora de dividir-la en dues parts». La mirada perifèrica és un llibre ben escrit que se suma a la llarga tradició aforística i que apareix just en un moment en què la publicitat i les xarxes socials s’han fet les mestresses absolutes d’aquest gènere. Triant el gènere literari més breu, Jordi Solà Coll no pensa que estigui condemnat a sobreviure en un racó, sense rellevància, sense densitat, flotant en l’ambient, confós entre eslògans publicitaris i consignes polítiques i socials. Ell defensa l’aforisme en el context d’un llibre, és a dir, en una constel·lació rica i plural en la qual el lector ha de submergir-se i de la qual en pot treure molt partit. Intel·lectual i emocional, sobretot.

Us recomanem l’entrevista d’Esteve Plantada a l’autor en aquest podcast de L’Autoestopista.