“L'espanyolisme anhela desarmar ideològicament el catalanisme"

Per molta voluntat que es tingui de tractar temes d’abast nacional (el conflicte lingüístic català-castellà) o categories universals (la condició humana, la noció de justícia, etc.), escriure en una llengua minoritzada és complicat per se. Fer-ho des d’un territori considerat perifèric -les Terres de l’Ebre- i lluny de l’entregent que aplana el camí de la influència social, encara ho és més. El del cronista ebrenc Artur Bladé Desumvila és un exemple de rescat pòstum d’una vàlua infravalorada en vida. Persona de conviccions ètiques granítiques, el poc mediàtic professor, filòsof i lingüista Jordi Martí Monllau (Tortosa, 1967) tragina unes ulleres i una barba socràtica que li confereixen una aura d’enciclopedisme i respectabilitat. És l’autor d’alguns dels articles d’un estil més reconeixible que es poden llegir a la revista Núvol (Els castellanoparlants no existeixen, El català s’apaga, etc.), i l’any entrant Edicions del 1979 li publicarà el llibre Identitat nacional i llengua. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans. El seu marc discursiu, inspirat en l’aproximació al concepte d’igualtat lingüística difós pel pensador brussel·lès Philippe van Parijs, traspua un anhel de veritat i justícia que el connecta amb els filòsofs de l’antiguitat.

Jordi Marti Monllau © Laia Serch — Jordi Martí Monllau. Foto: Laia Serch

Ets un tortosí que viu al sud del Montsià, a Ulldecona, que per a molts és un límit, però que alguns altres conceben com una ròtula.

Tinc la impressió que sentim una necessitat tan aguda de trobar punts de vertebració entre els diversos territoris de parla catalana, que els acabem trobant allà on no hi són. Els Països Catalans són una realitat nacional que es construeix en conflicte amb un altre procés de nacionalització que té lloc al mateix territori i en un sentit contrari. Aquest procés antagònic és el predominant, perquè té les eines de poder de l’Estat, la qual cosa fa que el projecte de nacionalització dels Països Catalans estiga ple de llacunes i ambigüitats. I, com que necessitem trobar agafalls que ens ajuden a imaginar que les coses poden anar millor, ens aferrem amb un punt de desesperació a la geografia. Podem parèixer una articulació, però a la pràctica no ho som, perquè els habitants de l’Ebre i els del Maestrat no viuen una quotidianitat amb la qual es relacionen amb fluïdesa. La gent del Montsià és més a prop de Castelló i València que de Barcelona, però les ciutats valencianes no formen part del seu imaginari. Quan travesses el riu Sénia, passa el mateix però viceversa. La frontera existeix, i potser és per això que fem manifestacions que proclamen que “Lo Sénia no és frontera”: perquè, inconscientment, sabem que ho és, i intentem conjurar la realitat a través de les paraules.

Fins fa poques dècades, Tortosa exercia una funció de capitalitat clara que facilitava la interrelació amb el Maestrat, els Ports i el Matarranya. No és casual que, al segle XIX, quan el general Cabrera intenta fer el seu país carlí, agafe territoris a banda i banda amb tota naturalitat. Aquesta porositat, amb les autonomies, s’ha desdibuixat molt. Tot i que és cert que Vinaròs exerceix una subcapitalitat sobre pobles molt concrets com Alcanar, Ulldecona i la Sénia, els processos de castellanització han avançat més al nord del País Valencià i el Matarranya que al Baix Ebre i Montsià, i això ha trencat la sensació de familiaritat que hi havia. La gent del nord, quan parla de Benicarló i Vinaròs, etziba sovint un “ara allà es parla molt castellà”. No només això: quan s’hi ha d’adreçar per raons comercials, es planteja per primera vegada a la història en quina llengua ho ha de fer.

Els Països Catalans són una realitat nacional que es construeix en conflicte amb un altre procés de nacionalització que té lloc al mateix territori

Hi ha un caràcter ebrenc? Quins en serien, els trets identificatius?

No sé si hi ha un caràcter ebrenc, però és innegable que hi ha unes peculiaritats territorials fortes. Hi són, tot i el gir copernicà que ha suposat transitar d’una economia eminentment agrària a una de serveis sense passar per la industrialització. Existeix un sentiment de pertinença al territori que jo no sé si es dona en la mateixa mesura a la resta dels Països Catalans. Fa uns anys, a Tortosa i voltants, s’afirmava que “no som catalans ni valencians, som tortosins”. Aquest sentiment de no ser ni carn ni peix també era estès a la resta de l’àmbit territorial. Sortosament, amb els anys les coses han canviat, i els dubtes sobre el nom o la filiació de la llengua, així com sobre la identitat catalana dels ebrencs, s’han esvaït. Persisteix, però, una forta identificació amb el nostre dialecte, amb un estil de vida propi i amb unes formes de la cultura popular que valencianegen i que ens singularitzen a nivell de Principat. Som terra de bandes, arròs i correbous. S’hi afegeix l’estranyesa amb el nord de la província de Tarragona, és a dir, amb tot el que hi ha més enllà de la plana de Calafat, que és justament on canvien les isoglosses del català oriental i l’occidental. Per a mi i per a molts altres, Tarragona és una ciutat que veiem per la finestra del vagó del tren quan pugem a Barcelona.

Vas ser llibreter durant molts anys.

D’una manera o altra, sempre m’havia rondat pel cap la idea de ser llibreter; en tenia una imatge romàntica, literaturitzada. L’any 1992 vaig tornar d’estudiar a Barcelona, i el primer que vaig fer va ser buscar feina de corrector d’impremta o de mestre de català per a adults al Consorci. No me’n vaig sortir. Com que, quan costa trobar feina, la sortida més lògica és crear-la, vam decidir amb la meua dona de fer-nos autònoms. I és així com durant setze anys vam regentar a Tortosa, sempre amb l’ajuda inestimable de ma mare, la llibreria “El Temple”. El Temple és una antiga partida de camps i alqueries del sud de la ciutat, a la zona d’extramurs, que va pertànyer a l’ordre dels templers. El nom em pareixia horríson, però va ser el peatge que vam haver de pagar per a fer-nos càrrec d’un negoci que ja funcionava. Competíem amb dues llibreries més antigues i més grans, però tot i així vam aconseguir fer una llibreria generalista que es nodria d’un catàleg que, exceptuant alguns assajos que pensava que hi havien de ser, era exclusivament en llengua catalana. El marge de beneficis no era boiant, perquè ser autònom en aquest país és molt difícil i les despeses d’explotació (lloguer, subministraments, etc.) són molt altes, però ens servia per a fer la viu-viu.

Vau acabar abaixant la persiana.

L’arribada de la bombolla immobiliària va trasbalsar la nostra fràgil quotidianitat. Una entitat bancària va fer una oferta pel local que estàvem obligats a igualar, i no hi va haver altre remei que fer un pensament. De la llibreria estant havia pogut traure’m la titulació de Filosofia, i vaig opositar tant a Catalunya com a València. Ja em veus a mi, que soc més amant de la pausa que de la velocitat, conduint a tota castanya per l’autopista AP-7. Per sort, no em va coincidir cap examen. Poc després em van nomenar professor al País Valencià. Vaig exercir dos anys a Benicarló i sis a Peníscola.

Actualment recorres cent cinquanta quilòmetres diaris en cotxe per a fer de professor de filosofia i història a l’institut de Móra d’Ebre.

Són molts quilòmetres, però em distrac escoltant pòdcasts de ràdio com l’En guàrdia d’Enric Calpena o La Sotana. També em relaxa escoltar música clàssica a Catalunya Música. Durant els anys del Procés van abundar tant les notícies sobre sentències judicials que atacaven la llengua que, al final, era sentir la sintonia de la ràdio generalista i posar-me pedres al fetge.

Pel que fa a la meua condició de professor, he de confessar que poques coses em fan xalar tant. Viure en societat és viure en una polis, en una peixera política, i això em porta a acabar tractant a l’aula els temes d’actualitat. La filosofia, que va nàixer com un intent de superar la por, no ha de ser mai un desguàs per als qui pretenen viure en una torre d’ivori. De fet, Plató va canviar l’escriptura de tragèdies per la de diàlegs dominats per l’agon -pel conflicte- perquè va veure com la seua pàtria, Atenes, havia estat a punt de ser destruïda durant la guerra del Peloponès. Sempre partim de realitats concretes que ens porten a la lluita i el pensament, encara que aquest prenga, després, una forma abstracta. Quan el teu país es troba en un marc de subordinació política sostinguda que alimenta injustícies concretes que no se solen veure perquè el marc general les emblanqueix, el teu deure com a professor de filosofia és abordar-les. Altrament et converteixes en un ensenyant de filosofia asèptic, que afavoreix el fort per omissió. Jo em nego a fer-ho. Les relacions de desigualtat són relacions de poder i sovint d’abús, tant si es tracta de comunitats lingüístiques i nacionals, com de classe social, de gènere o de raça.

Ets una persona eminentment analògica. No trobes que la difusió de la teva producció intel·lectual seria molt més senzilla a través de les xarxes socials?

Hi ha hagut èpoques que he gestionat un compte personal a Facebook i a Twitter, però sempre n’he sortit disgustat. El mitjà és el contingut. Dit d’una altra manera: les xarxes socials condicionen el missatge si pretens tindre un cert ressò, i això les aboca a una dialèctica molt emocional, al conflicte constant. Aquest soroll dissona amb el meu temperament. A més, m’hi trobo una bretxa d’estil i de síntesi que condemna tots els meus intents a la insatisfacció. Hi ha qui, com deia Nietzsche, té l’habilitat de parlar a cops de martell; no és el meu cas.

També em preocupa que Twitter siga una vàlvula d’escapament que inhibeix de la veritable acció. Una vegada vaig topar amb una piulada que proclamava: “Cadascú lluita des d’on vol; un servidor lluita des de les xarxes”. I jo, fantasiós de mi, no vaig poder evitar d’imaginar-me un home amb plantofes i bata escarxofat al sofà. No voldria fer una esmena a la totalitat perquè potser són útils per a determinades persones i idees, però em pareix que el món digital exerceix en part una funció substitutòria de l’àgora, que al capdavall és al carrer i es vehicula físicament.

No existeix la categoria social dels castellanoparlants com a grup estructuralment constitutiu del país.

Dius que “els castellanoparlants no existeixen”. En què et bases, per a fer aquesta afirmació contundent sobre un concepte tan normalitzat?

Aquesta afirmació la vaig fer en un article que duia aquest mateix títol. Un internauta hi va respondre amb un comentari que em va fer molta gràcia: “los castellanoparlantes existimos y tengo pruebas”. Jo, òbviament, no em referia que no hi hagués gent que parla habitualment en castellà, sinó que no existeix la categoria social dels castellanoparlants com a grup estructuralment constitutiu del país. Acceptar el contrari tindria conseqüències polítiques qui sap si irreversibles. El discurs espanyolista de finalitat lingüicida ens vol fer creure que a Catalunya hi ha dues comunitats igualment catalanes, la que s’expressa en català i la que s’expressa en castellà (la resta de comunitats serien anecdòtiques i només se n’esperaria que ingressessin en alguna de les dues comunitats en competència, és a dir, en conflicte). La qüestió és que la que compta amb les finestretes que expedeixen els papers importants té, per pura inèrcia, les de guanyar.

En realitat, el que hi ha a Catalunya és molts ciutadans que parlen castellà i que no han accedit a la catalanofonia perquè l’Estat n’ha entrebancat la integració tant com ha pogut. Hi ha segments socials amb una tercera generació que continuen vivint exclusivament en castellà, cosa que fa pensar que hi ha un procés de nativització de la llengua hegemònica de l’Estat a Catalunya, però no podem acceptar la idea que el país és estructuralment dual. En primer lloc, perquè no és així, i en segon lloc, perquè acceptar-ho només seria un hara-kiri que deslegitimaria qualsevol política de normalització lingüística i de recuperació d’una situació de justícia per als catalanoparlants. Al cap i a la fi, tot bilingüisme social és un estadi transitori més o menys perllongat que desemboca en una normalització o en una substitució de la llengua subordinada. Consegüentment, l’espanyolisme té l’objectiu gairebé missional de desarmar ideològicament el catalanisme, d’anar-lo aculant en un ordre conceptual i programàtic per, finalment, eradicar-lo. No es pot dir que en bona mesura no ho haja aconseguit. Aquesta és la gènesi del meu article.

L’estudi de les característiques i reivindicacions del sindicalisme nacional al Quebec t’ha servit per a redactar una monografia, Llengua i treball, que és referencial per a la Intersindical-CSC.

Els treballadors no només són elements d’una força productiva determinada, sinó persones integrals. Per tant, els drets que els són aplicables tenen relació amb l’activitat econòmica que desenvolupen, però també amb la seua condició de ciutadans. Si, com deia Marx, el treball ens humanitza, és obvi que no ens pot alienar de la nostra naturalesa humana. Hi ha, però, tota una sèrie d’elements que els sindicats de les nostres latituds, per motius diversos, no solen tindre en compte. Ja se sap que l’urgent (els horaris, la justícia retributiva, la seguretat laboral) passa per davant de l’important, però qui defensa realment els drets mai s’oblida de l’important. L’ésser humà, en tant que parlant d’una comunitat, té una identitat lingüística, i la discriminació que pot patir un treballador també inclou aquesta dimensió.

No hi ha un sindicalisme autèntic si no és un sindicalisme integral. Aquesta premissa, que és sagrada en altres indrets, els sindicats que operen al nostre país no la tenen clara.

Totes les relacions humanes són relacions de poder que es poden manifestar tant en l’àmbit estrictament material com en el simbòlic. De la mateixa manera que no podem tolerar que les treballadores patisquen vexacions per la seua condició de dones, no podem tolerar que els treballadors siguen discriminats per la seua condició de catalanoparlants. No hi ha un sindicalisme autèntic si no és un sindicalisme integral. Aquesta premissa, que és sagrada en altres indrets, els sindicats que operen al nostre país no la tenen clara. En cas contrari, els sindicats que ara mateix són nacionals espanyols es convertirien ipso facto en sindicats nacionals catalans. Al Quebec, als anys 60, la Confederació dels Sindicats Nacionals del Quebec (CSN) ja propugnava que, per dignificar els treballadors del país, calia aprofundir en la francesització de l’àmbit laboral. La lògica era abassegadora: atès que la gran part de la vida del treballador transcorria al lloc de feina, s’havia de poder treballar en francès. En paraules del seu secretari general, Marcel Pepin: “La lluita pel francès és un puntal de la lluita quebequesa contra les forces de dominació econòmica, política i social”. Van començar exigint que els convenis col·lectius es redactessen en francès i han acabat sent, llevat de l’illa de Montreal, un país lingüísticament normal. Aquesta és la via que hauríem de seguir nosaltres.

Consideres que hi ha alguna relació entre llengua i precarietat laboral?

Amb la globalització també es globalitza la mà d’obra, i els treballadors són sondejats per les empreses a qualsevol lloc del món. La seua mobilitat exigeix, això sí, diverses qualificacions, entre les quals la qualificació lingüística. Si la demanda ocupacional preveu l’ús d’una llengua global, aleshores té via lliure per a contractar per menys remuneració, perquè l’oferta de mà d’obra serà més nombrosa. En canvi, si els mercats estan fragmentats, delimitats lingüísticament, l’empresa ja no pot accedir a tothom, sinó que prioritza uns parlants determinats; això millora, de retruc, les condicions contractuals. Exemplifiquem-ho: si el suec és imprescindible per a treballar a Suècia, els treballadors que saben suec podran demanar millors condicions a l’hora de ser contractats que les que podrien negociar si aquell mercat funcionés en anglès, perquè això últim ampliaria immediatament l’oferta de mà d’obra. És important que els treballadors es puguen targetitzar lingüísticament. Això no exclou, a priori, ningú enlloc: tothom pot aprendre llengües. Ara bé, cal tindre present que la història del món és la història de la seua progressiva globalització, i les llengües no l’evitaran. Els intercanvis de diversa índole es continuaran produint, però cal dignificar-los en un sentit laboral i ecolingüístic.

Rebutges un independentisme cada cop més desnacionalizat, i remarques l’estreta relació entre catalanitat i catalanofonia. Aquesta visió t’ha reportat crítiques en organitzacions en què milites, precisament a tu, que difons un marc teòric amb una terminologia tan esquerrana com la igualtat i la justícia lingüístiques. Ciutadans ha mort d’èxit?

Hem de deixar de fer-nos trampes al solitari: la reivindicació independentista és una reivindicació nacional. Un subjecte és un projecte. Quan un es vol i se sap una nació, no pot admetre sota cap concepte ser governat per algú altre. La independència no es reclama per raons socials o econòmiques, ni per cap altre tipus de raó. Les polítiques socials i econòmiques tenen solucions socials i econòmiques, no territorials. En conseqüència, és absurd parlar d’un independentisme que no siga nacional.

Aquest estiu, a Prada, vaig assistir a la conferència d’Alex Salmond. Un senyor del públic es va alçar i li va recriminar que no hagués focalitzat el seu argumentari en el dèficit fiscal. Salmond li va etzibar: “la independència no és una qüestió de balanços”. La independència és una qüestió de dignitat, i un vol ser independent encara que hi perda diners, encara que s’arruïne. Quan un jove s’emancipa, sovint ho fa per a viure pitjor que quan cohabitava amb els seus progenitors, però arriba un moment que l’ésser madura i necessita seguir el seu propi camí. La independència és això.

I la llengua i el pòsit cultural que acumula, on queden?

Parlar de nació és parlar de llengua. Un procés d’independència també és, en casos con el nostre, un procés d’emancipació lingüística, de crear un marc que faça factible la condició de possibilitat de normalització de la llengua nacional. Hi ha qui pregona que la llengua no és important, i per a fer-ho trau a col·lació l’espantall d’Irlanda. Però cal ser conscients que la nació irlandesa que va accedir a la independència no era la de poques dècades abans. Els irlandesos van sortir tan i tan desfigurats de l’ocupació anglesa que el poble irlandès va acabar mutant. El gentilici era el mateix, és clar, però es tractava d’un poble irlandès nou que havia creat una nova identitat nacional al voltant de la llengua anglesa. Malgrat això, un passat de tants segles no es pot esborrar: el poble irlandès es va originar i desenvolupar en una altra llengua que l’acompanyarà sempre, encara que siga com un fantasma reprovatori. Els irlandesos pateixen un trauma lingüístic perquè s’avergonyeixen que la llengua se’ls escolés per l’aigüera. Senten la humiliació del violat fins al punt d’autoculpabilitzar-se’n. Per això el gaèlic, encara que no el facen servir, té per a ells un pes simbòlic innegable i imprescriptible.

Com diu Alex Salmond, “la independència no és una qüestió de balanços”. La independència és una qüestió de dignitat, i un vol ser independent encara que hi perda diners, encara que s’arruïne.

Dius que cal parlar de demografia i immigració sense apriorismes xenofòbs, però també sense escamotejar debats que preocupen socialment.

La dominació d’un poble per un altre s’exerceix a través de molts mitjans i dimensions, i la intervenció en la modificació de la demografia de la nació subordinada n’és un. Tothom sap que els canvis de població provoquen canvis de perspectiva i d’expectativa polítiques. No vull responsabilitzar les persones immigrades, perquè aquestes mai volen veure’s forçades a emigrar. Però tampoc podem fer prestidigitació conceptual i afirmar que les immigracions significatives del grup polític dominant siguen innòcues, perquè no és veritat. Una nació subordinada ha de procurar de mantindre la seua capacitat d’integració i que els moviments de població no ofeguen la seua reivindicació. Recordem el cas de l’Ulster: si els comtats del nord de l’illa d’Irlanda no formen part de l’estat irlandès és perquè allà la immigració angloescocesa va arribar a ser majoritària, i això va tindre conseqüències polítiques que cent anys després de la creació de l’Estat Lliure Irlandès encara són vigents.

Fa poques setmanes vam saber que els catòlics han esdevingut, per primer cop, majoria a l’Ulster.

Això també és demografia! Al Quebec, l’estat canadenc es va imposar al darrer referèndum per un 0’2% de diferència després de facilitar el vot a gent arribada d’altres indrets. En els Acords d’Stormont, la idea dels republicans i del Sinn Féin era que la comunitat catòlica tenien una natalitat diferencial a favor, i que aquesta podia acceptar l’statu quo protestant, perquè amb el tic-tac demogràfic a favor tenien, a mitjà termini, les de guanyar. Per tant, la demografia és política per la senzilla raó que tot és política. Ja ho deien les feministes, que la decisió de vestir amb pantalons o faldilles no era tan estètica com política. Si volem sobreviure nacionalment, no podem prescindir de la reflexió demogràfica, però l’hem de fer sense populismes i sense perdre mai de vista que implica persones.

La immigració, com tot fenomen a gran escala, genera derivades de gran calat. Per exemple, d’explotació i desarrelament per als immigrants, o de dúmping laboral per als treballadors de la societat receptora. La desregulació, al remat, només afavoreix una minoria. Ara, per molt que es neguen, els problemes no desapareixen, i s’han d’abordar des de la ponderació i amb els valors de l’esquerra, perquè si no els abordarà algú altre que, mitjançant una demagògia mesquina, acabarà guanyant les eleccions. Un terrabastall així no se’l pot permetre ningú.

En el cas català, penso que els moviments demogràfics han vingut més donats per dinàmiques internes que per dinàmiques externes. Els ha provocat l’estructura econòmica del país -condicionada per la pertinença al mercat espanyol i les seues característiques-, així com per la nostra baixíssima natalitat a causa del preu de l’habitatge, la precarietat laboral, etc. Els valors propis de les societats contemporànies, que són líquides per excel·lència i avantposen les experiències als compromisos, han fet de cirereta del pastís.

Sostens que la llengua no és només un codi, sinó que també vehicula una dimensió identitària en la mesura que contribueix a definir uns individus i a delimitar una comunitat que mereix ser tractada amb equitat. De tot això en parles en un llibre inèdit que has escrit, “Identitat nacional i llengua. Per un nou discurs lingüístic als Països Catalans”, que veurà la llum aquest 2023 a Edicions del 1979.

El leimotiv del llibre és mostrar que la identitat nacional va sempre lligada a una llengua, encara que aquesta no siga privativa. També volia reivindicar els conceptes de nació i de nacionalisme, que tenen mala fama perquè en nom seu s’han perpetrat les grans tragèdies del segle XX. Amb tot, la nació és inevitable tant sí com no. Les nacions són formes de relació i de comprensió dels individus, espais ètics de convivència que sorgeixen en un moment històric, i que no podien no haver sorgit donades les circumstàncies. Els humans som l’escuma damunt de les onades, que serien la història. La història es mou per raons impersonals i ens impel·leix cap a la sorra, i la platja on ens ha arrossegat és el món de nacions.

Si parlem de bé comú, d’espai de convivència general, és perquè parlem d’un demos en què els individus poden pensar en un bé col·lectiu. Aquest demos és la nació. Per tant, la nació és un dels millors paradigmes d’organització de la històra, perquè és porosa, perquè admet que se’n surta i s’hi entre, i perquè, com diu Fukuyama al seu llibre La identitat, millora la governança. Altres models d’identificació comunitària, com la religió o l’estirp, no eren tan permeables. I, com que un paradigma no se supera amb un buit paradigmàtic, sinó amb un altre paradigma, hem de concloure que el paradigma de la nació és un avanç, per molt que en nom de la nació es puguen predicar i cometre atrocitats. En nom d’unes belles narracions com els evangelis també se n’han comès, i la culpa no és dels evangelis, sinó dels que n’han fet un ús espuri. Tampoc m’estic de reivindicar el nacionalisme, que en contextos de dominació és un intent especialment noble de transcendir-se a la generació següent.

La primera part del llibre versaria sobre això que has comentat. I la segona?

La segona part se centra a despullar les línies mestres del discurs del nacionalisme espanyol en matèria lingüística, i a mostrar fins a quin punt descansen en una desigualtat moralment injustificable. Hi proposo les alternatives que hauríem d’anostrar per canviar el marc mental actual per un d’alliberador.

El teu pensament complex, sovint torrencial, influeix en el teu estil, clarament subordinant i amb oracions que s’allarguen paràgrafs sencers?

(riu) Soc un enemic declarat del punt. Em condiciona, a més, la dèria de no voler equivocar-me: el valor màxim de la filosofia és la veritat. Una afirmació general exigeix matisos perquè siga exacta, i no em puc estar de posar-los sense pensar que faig una cosa deshonesta. Els matisos impliquen comes, excursos entre parèntesis i una certa complicació estilística.

Quin futur li augures, a l’aspiració independentista?

La meua militància independentista es remunta als quinze anys. Vull la independència del meu país, però percebo que ara mateix està malferit i desfigurat, i no sé fins a quin punt centrar-nos tant en la idea de la independència ens ajuda o ens perjudica. Al meu parer, no és tan prioritari centrar-se en la victòria com en la lluita. La victòria, en tot cas, arriba com a conseqüència de la lluita. Els catalans, aquests darrers anys, hem assajat un triple salt mortal: hem passat de no preocupar-nos per res a voler-ho tot, de manera imprecisa i apressada. En això ens hem equivocat moltíssim. De vegades penso que, si ens plantegéssem els objectius nacionals en uns altres termes, com una reforma terrorial que acabés convertint els Països Catalans, o si més no una part, en una entitat administrativa amb una sobirania semblant a la de Flandes o alguns cantons suïssos, s’aconseguiria aglutinar una part més gran de la societat catalana, que és una societat molt complexa per raons demogràfiques. Aquesta via, que també és d’una materialització costeruda, entranya una doble virtut: la primera, la de focalitzar el marc mental no en la idea de la independència, sinó en el seu contingut; la segona, que podria suscitar l’adhesió de conciutadans que mantenen una connexió emocional amb la resta de l’estat i no hi volen trencar del tot.

No sé què vol dir exactament controlar el territori, però el que sé segur és que no consisteix en frivolitats topogràfiques com instal·lar un check point en una carretera. Per administrar un territori cal el consens generalitzat de la població.

Creus que aquest camí seria més transitable que el de la independència unilateral?

No crec que ho fos menys, i ens portaria a una lluita en termes més constructius i que ens atansarien més a la independència que centrar-nos en la quimera d’aixecar la DUI i controlar el territori. No sé què vol dir exactament controlar el territori, però el que sé segur és que no consisteix en frivolitats topogràfiques com instal·lar un check point en una carretera. Per administrar un territori cal el consens generalitzat de la població. Es tracta, per tant, si la voluntat és avançar, de bastir consensos nacionalment ambiciosos al voltant de qüestions determinants. Si hi ha nació, tard o d’hora hi haurà independència. La resta són catxes, caramboles prodigioses i rabejar-se amb grups de whatsapp que trafiquen amb piulades abrandades i vídeos altisonants de fa una dècada. Sé que és impopular fer aquesta anàlisi de la situació perquè fins i tot ho és per a mi, però no hi ha res més eixorc que l’autoengany.

Ara s’ha posat de moda lamentar que “ens van fallar els polítics”. No és cert: aquí, qui va fallar és tothom. Molts independentistes escampen la idea desempoderadora que havien externalitzat la responsabilitat de fer la independència en allò que anomenen classe política, i que és aquesta la que va fer figa. No s’adonen que, en democràcia, no hi ha classe política, perquè tots som polítics. A Estònia hi va haver un moment que els prorussos van ocupar el Parlament de Tallinn. En vista d’això, què van fer els estonians? Es van organitzar, els van fer fora i van ocupar les institucions. No van ser els polítics, va ser la nació. En canvi, quan es va aplicar l’article 155 al nostre autogovern i a la nostra dignitat col·lectiva, els enemics de la nostra existència es van poder permetre el luxe d’entrar com un ganivet calent en un bloc de mantega. Aquí no es va bellugar ni una fulla. Segur que a l’altra banda hi ha qui es pregunta: “per què tenen autonomia, aquests ximplets, si ni tan sols són capaços de defensar-la?”. Calia que ens passessen la consigna de defensar-nos perquè ho féssem?

De què ens pot servir, la filosofia, en una societat en què tant la classe política com els mitjans tendeixen a embajanir el votant i l’espectador per a fer-lo més mal·leable, menys crític? No és una lluita de David contra Goliat, predestinada a la derrota?

No es tracta que la filosofia servisca, perquè de la filosofia no se’n pot prescindir. Tant és així que asseverar que la filosofia no serveix per a res és una consideració de caràcter filosòfic. Tota disquisició sobre el valor és sempre filosòfica. L’ésser humà filosofa en la mesura que és la part de la matèria que pren consciència sobre si mateixa i es qüestiona el seu sentit. Fins i tot quan discutim sobre si l’arbitratge del partit del Barça va ser just o injust, no enraonem d’esport, sinó de justícia, i per tant de filosofia. Sense filosofia senyoreja el prejudici, i el prejudici sí que no serveix per a res de bo.

Quins són els teus referents intel·lectuals?

Admiro d’una manera molt particular pensadors com Simone Weil, Sartre, Emmanuel Lévinas i Heidegger. Però, al capdamunt de tot, segurament hi posaria Albert Camus. El que m’atrau de Camus és que és el filòsof dels matisos, del terme mitjà aristotèlic. No engarjola la seua ment en sistemes tancats que després haja de defensar a capa i espasa. Tampoc és un descregut, malgrat partir de la idea de l’absurd. Camus m’ajuda a viure en aquest món puntejat de disgustos, i em reconforta quan constata que potser tot és absurd, però que al final l’aigua hi és per refrescar-nos la pell i el sol per escalfar-nos els ossos. En aquesta vida sempre hi ha una bellesa a disposició dels nostres sentits.

Encara que pugui sonar contradictori, podríem dir que ets un pessimista vitalista?

Ningú diu que els optimistes hagen de ser feliços, o que la felicitat estiga renyida amb el pessimisme. Els termes optimista i pessimista no em fan el pes perquè no són filosòfics, sinó psicologistes, i acaben hipotecant allò que es formula a continuació. M’identifico amb Maurici de Nassau, un dels líders neerlandesos que es van oposar a l’ocupació castellana, que va sentenciar que no tenia gaires raons per a ser optimista, però que no calia esperar a reeixir per a actuar. La vida és una lluita que es perd inexorablement, però és bo alimentar unes causes que et vivifiquen. No hi pot haver una causa sense una passió, i en el meu cas la meua passió és el meu país. Un país que em fa patir, però que alhora confereix un sentit a la meua existència.

Com et veus, d’aquí a 20 anys?

Si pressuposem que d’aquí vint anys continuo viu, em veig en aquesta cofurna d’Ulldecona que em serveix d’estudi, llegint i escrivint. Encara que siga per a mi mateix, per tal d’aclarir-me les idees. També em veig amb Teresa, la meua dona, sota el sol de les Cases d’Alcanar. Espero que no sent un estranger a la meua terra.

Si vols seguir les novetats i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç.