Jordi Martí Monllau: el recompromís nacional

En l’actual marasme polític que viu l’independentisme, que sembla polaritzat entre el possibilisme autonomista i l’unilateralisme sobiranista, falten idees que ajudin a resituar el discurs sense caure en el derrotisme ni enrocar-se en la fantasia. Ens cal primer de tot un diagnòstic lúcid de la situació actual.

Jordi Marti Monllau — Jordi Martí Monllau. Foto: Laia Serch

A Devolució, Jordi Martí Monllau constata que fa anys que “el catalanisme gira al voltant d’una idea fixa: la independència. Hi gira, però no hi avança. Fa anys que el catalanisme es troba encallat, amb l’anhel posat en un objectiu que sembla que, en lloc de servir-li de far i d’esperó, li fa d’àncora”.

L’allau d’assaigs que es va publicar durant els anys del Procés sobre la viabilitat de la independència han quedat sepultats per la mateixa esllavissada que va venir després de l’1 d’octubre. Llegits ara, són més aviat llibres d’autoajuda col·lectiva, amb amplis argumentaris per desfer-se del mal tractador o especulacions tàctiques d’un moment d’efervescència amb més escuma que substància. En aquest assaig, exclusiu per a subscriptors que avui publiquem a la Biblioteca del Núvol, Jordi Martí Monllau fa recapitulació dels errors i pors que han atenallat el catalanisme en els darrers anys i es proposa reestablir un ordre de prioritats.

L’autor parteix de la consideració que “l’estigmatització general que es fa del qualificatiu “nacionalisme” és abusiva. Nació i nacionalisme són termes que poden referir-se a voluntats perverses o a causes justes i nobles, com s’esdevé quan la nació a defensar ─i, aleshores, el seu nacionalisme─ fan referència, respectivament, a un poble sotmès per causa dels seus atributs nacionals”. Martí Monllau lamenta que se’ns hagi volgut vendre “el nacionalisme estatal com una cosa natural i aproblemàtica, mentre que el de les nacions sense estat, reduïdes a casos de política interior, és percebut com una irritació nacionalista que amenaça la convivència i genera divisions on aparentment no n’hi havia”. Monllau sosté que “l’independentisme ha mantingut un discurs anacional per captar vots de l’àrea metropolitana i l’ha portat tan lluny que, almenys a una part d’ell, ara li costa diferenciar-se d’allò que tradicionalment s’ha anomenat l’altra Espanya.

“Avui els catalans som una minoria dins l’estat i, per tant, sotmesos a l’arbitrarietat, però minoria també en terra catalana i, per tant, una minoria temorosa de la reacció irredemptista de l’espanyolisme.

“Avui els catalans som una minoria dins l’estat i, per tant, sotmesos a l’arbitrarietat, però minoria també en terra catalana i, per tant, una minoria temorosa de la reacció irredemptista d’un espanyolisme (hispanocastellanisme) sempre a punt de ser majoria a les institucions autònomes i en disposició de decretar la repressió dels drets nacionals catalans, especialment els lingüístics”, diu Martí Monllau, per qui “ja ni tan sols es troba exclusivament a les nostres mans la supervivència del nostre idioma, que depèn també de la col·laboració dels qui ─encara─ no el parlen”.

A Devolució, Martí Monllau, que és tortosí i que de les Terres de l’Ebre té una visió integradora de Països Catalans i parla del poble catalanovalencià a l’hora de reformular les premisses-marc del discurs sobiranista: “La causa nacional catalana (la causa de la comunitat nacional que al sud es reconeix amb el nom privatiu de valenciana), ha de bastir un discurs clarificador de portes endins i de portes enfora, un discurs basat en l’afirmació del dret del poble catalanovalencià a existir en plenitud, un discurs que ofereixi als més joves un horitzó de sentit per a llurs vides, que recomprometi els més grans amb la seua comunitat i que desperti en els nous catalanovalencians el sentit de pertinença i de solidaritat amb el seu nou país”.

Tot i que el Principat i el País Valencià viuen les aspiracions sobiranistes en graus i velocitats molt diferents, l’autor planteja una aspiració compartida. Martí Monllau parla de recompromís i planteja una possible solució al problema en termes de devolució o restitució. “La tradició nacional catalanovalenciana no exclou la possibilitat d’un imaginari hispànic, imaginari que, de fet, ha format part de la tradició catalana, en més o menys gran mesura durant molt de temps”, diu l’autor. “Tanmateix, aquesta idea d’Espanya seria diferent i alternativa a la imaginada per la tradició nacional hispanocastellana. D’acord amb això, seria legítim que Espanya es constituís com un espai polític (com un entramat institucional inevitablement revestit d’un valor simbòlic) que vehiculés un pacte lliure (i reversible) entre comunitats no obstant diferenciades”.

“No ho hem de perdre de vista: som una nació desfigurada i malferida en un país que no és un sol poble. No és un sol poble però ha d’aspirar a ser-ho.

A “Devolució”, la tercera part d’aquest assaig, Martí Monllau aterra el discurs en la praxi política i afirma que “els governs han de governar i, si no ho fan, no serveixen de res. I nosaltres necessitem institucions catalanes que serveixin, si és que realment volem aconseguir alguna cosa. Potser no serviran per a capitanejar una ruptura, però poden ser molt útils per a altres coses. Potser no poden dirigir la desobediència, però poden posar-s’hi al costat i ser desafiants”.

“La idea que tot depèn de l’actitud és pròpia de la literatura d’autoajuda”, conclou l’autor. “Quants de fracassos més haurem de suportar abans d’adonar-nos que ara no anem enlloc, i que no és qüestió d’unitat política i estratègia independentista unitària, sinó de condicions de fortalesa nacional i de condicions polítiques de possibilitat? La nació se’ns desfà a les mans i discutim sobre la manera de tenir un estat… Així no podem continuar. Reformulem la nostra perspectiva i deixem de parlar d’independència perquè, ara per ara, en el moment en què ens trobem, la independència no és a les nostres mans”.

“No ho hem de perdre de vista: som una nació desfigurada i malferida en un país que no és un sol poble”, conclou l’autor. “No és un sol poble però ha d’aspirar a ser-ho. No esperem unanimitats, perquè la unanimitat no existeix, però sí que hem d’aspirar i procurar que es generin, entre els qui vivim en aquesta terra, consensos majoritaris que ens permetin continuar existint com a nació i avançar en el camí conflictiu cap a la plena sobirania, arribant en aquest camí tant lluny com puguem. Només formulant objectius concrets recolzats en raons justes serà possible confrontar, assolir fites i avançar. I mentre ho fem forjarem una nació sòlida, perquè és en el conflicte per causa de la justícia que les nacions es forgen”.

Els subscriptors ja us podeu descarregar l’ebook a la Biblioteca del Núvol.