Joc, o xoc, de trons: la conquesta de Sicília per Pere el Gran

Quin escriptor de la nostra edat mitjana va ser capaç d’escriure un elogi dels reis d’Aragó com el següent: “tothom pot parlar amb ells tant com els plagui, i tantes hores com ells vulguin escoltaran graciosament les seves paraules i els respondran de manera encara més graciosa”? Per si l’amable lector no ho ha endevinat, dono una altra pista: és el mateix escriptor que, posseït per la mateixa vena hiperbòlica, va gosar dir: “una cosa que us sorprendrà, però, si ho penseu bé, veureu que no us enganyo: enlloc del món no hi ha tants parlants d’una mateixa llengua com els catalans. Que si voleu parlar de castellans, la dreta Castella no és tan gran com sembla, perquè hi ha moltes províncies i a cadascuna d’elles es parla una llengua que és tan diferent de la dels veïns com el català de l’aragonès”

I, per acabar-ho d’adobar, o d’endevinar, es tracta del mateix escriptor que va gosar afirmar que els catalans eren els millors ballesters del món, perquè començaven a usar les ballestes abans que a caminar: “que els catalans n’aprenen quan encara tenen la mamella en els llavis”. De fet el que aquest cronista, que l’amable lector ja deu haver identificat amb Ramon Muntaner, va dir és que el primer vagit dels catalans del seu temps anava acompanyat del xiulet agut de les fletxes de les ballestes sortint, rabent, cap al seu objectiu. (En certa manera l’afirmació del vell Muntaner és un precedent, cinc-cents anys abans, del famós vers de l’Oda a la Pàtria en què B.C. Aribau afirmava que “en llemosí sonà lo meu primer vagit  quan del mugró matern la dolça llet bevia”).

 I és que un guerrer i un home d’acció com Muntaner estava més interessat en la sang i els beneficis que podia generar un bon cop de ballesta que no pas en la llet dels mugrons materns. Per aquesta mateixa raó Muntaner fa dir a uns ambaixadors sicilians, en veure les proeses i el valor dels soldats catalans en els camps de batalla, que  “aquesta és la més gran meravella que mai s’hagi vist, que aquesta gent surt a combatre amb molta alegria i amb molt de goig, mentre que la resta del món hi va amb molta força i amb molta por”. Cap altre cronista de la nostra edat mitjana ha estat capaç, com el vell Muntaner, d’escriure uns elogis tan encesos dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, un llinatge messiànic, tal com se’l presenta a la Crònica, i beneït per Déu; i així mateix un gran i singular elogi de la llengua d’un poble també tocat per la mà de Déu i posseït per un esperit bèl·lic i una destresa militar sense rival, als ulls de Muntaner, a l’Europa medieval, i només comparable al dels tàrtars o mongols, que no feia gaire que havien arribat a les portes d’Europa i que ja s’havien fet els senyors de mig món.

Ramon Muntaner, de Peralada, va ser també un gran narrador, capaç de posar veu, cara i color a tota una sèrie de personatges i d’episodis de la història de la Corona d’Aragó entre principis del segle XIII i principis del segle XIV, entre l’engendrament llegendari de Jaume I (1207) a Montpeller i la coronació d’Alfons el Benigne a Saragossa(1328). Es tracta d’un període d’una extraordinària expansió militar, perquè de fet en poc menys de cent anys es va saltar de la conquesta de Mallorca (1229) a la de Sardenya (1323-1326), passant abans pel Regne de València, per Múrcia i per Sicília. És una època que Bernat Desclot, un altre cronista, va definir, en una exageració digna del millor Muntaner, com aquella en què cap peix no es gosava alçar sobre el mar si no duia el senyal de les quatre barres pintat a la seva cua.

La “Crònica” de Muntaner en podcasts

Segons Joan Fuster, “ningú, llevat d’algun espontani semianalfabet, no ha escrit mai com es parla. S’escriu com hi ha la tradició d’escriure”. Muntaner no era, ni de bon tros, un espontani semianalfabet, tenia una cultura literària i d’escriure en sabia, per dir-ho amb una expressió que podria ell mateix podria haver fet servir, un niu, però també era, com el seu admirat rei En Jaume , un gran narrador oral que va escriure una obra destinada a ser llegida en veu alta. La Crònica de Muntaner, en conseqüencia, està escrita en una prosa àgil i flexible, que beu en les fonts de la llengua col·loquial i que es pot adaptar molt bé als nous formats de l’audiollibre i del podcast.

Per aquesta raó, després de l’experiència del Viatge al Purgatori de sant Patrici, des de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona ens hem animat a adaptar als nous format digitals no pas la Crònica sencera —una experiencia titànica que tenim, tanmateix, previst de dur terme en el futur— sinó només un bon grapat d’episodis del principi de l’obra relatius a la conquesta de Sicília a mans de Pere el Gran, el fill del rei En Jaume. Tot i que Pere el Gran només va poder governar al llarg de nou anys, els que van del 1276 al 1285, el seu regnat va ser molt agitat: revoltes urbanes i de la noblesa,  lluites contra els musulmans, la conquesta de Sicília i, ben bé al final de tot, la croada contra Catalunya del 1285. L’audiollibre que hem preparat, dividit en onze podcasts, té com a gran fil conductor la conquesta de Sicília o, dit d’una altra manera, la reivindicació dels drets sobre l’illa que Pere el Gran tenia en virtut del seu matrimoni amb Constança de Hohenstaufen, néta de l’emperador Frederic II, que era alhora rei de Sicília.

Per recuperar el domini de l’illa Pere el Gran va haver d’enfrontar-se, després de la famosa revolta de les Vespres sicilianes, a Carles d’Anjou, que havia estat nomenat pel papa rei de Sicília i que era germà ni més ni menys que de Lluís IX, rei de França. Enfrontar-se a Carles d’Anjou volia dir no només desafiar una família poderosíssima de la noblesa europea, els Anjou, sinó també a la mateixa corona francesa i fins i tot al papat, és a dir equivalia a posar-se en l’ull de l’huracà. De tot això es parla en els capítols que hem seleccionat de la Crònica del vell Muntaner, és a dir, de negociacions, de batalles navals i terrestres, d’expedicions militars al nord d’Àfrica, d’ambaixades, de duels cavallerescos que semblen extrets d’una novel·la de Walter Scott, i de llargs viatges sense gairebé ni aturar-se ni un moment per reposar. Es tracta d’uns capítols en què es planteja un joc de trons o, més ben dit, un xoc de trons de la història de la Corona d’Aragó i de l’Europa medievals narrat per un dels millors i més saborosos prosistes de les lletres catalanes: Ramon Muntaner de Peralada.

L’audiollibre, dividit en onze podcasts, s’ha gravat a l’Aula de Fonètica de la Facultat de Lletres i a l’Estudi de ràdio de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona (UdG). David Fernández i Glòria Ribugent han estats els responsables de la gravació i del muntatge. El text que s’ha llegit és la traducció al català dels nostres dies que n’han fet Josep Antoni Aguilar (Universitat Catòlica de València) i Xavier Renedo (UdG) a partir de l’edició preparada pel mateix J.A. Aguilar. Les veus, sota la direcció dramàtica de Mercè Mas (Aula de Teatre de la UdG), han estat les d’Albert Martínez, Fabio Barberini, Eduard Fernández i X. Renedo. La Diputació de Girona, la Institució de les Lletres Catalanes i el Grup de recerca en literatura medieval de la UdG han donat suport econòmic al projecte. Com s’afirma en un proverbi medieval que Muntaner coneixia molt bé: “l’obra (la feina de tot aquest equip) lloa el mestre (Ramon Muntaner)”.

Com a avançament de la iniciativa, i com a felicitació nadalenca de tot l’equip que l’ha feta possible, el primer podcast que es penja és un conte de Nadal escrit per Ramon Muntaner, un conte escrit uns quants segles abans dels de Dickens o de Guy de Maupassant, o de les nadales en vers de J.V. Foix; un conte de Nadal sense prestamistes, però sí amb deutes de joc i amb un sol fantasma en comptes de tres. Està situat, com no podia ser d’una altra manera tractant-se de la Crònica de Muntaner, en un ambient militar, tot i que no pas relacionat amb la conquesta de Sicília, sinó amb la de Menorca (1287), pocs anys més tard. Bon Nadal a tothom!