Joana Masó: “Tosquelles és el psiquiatre dels temps convulsos”

Parlem amb Joana Masó, investigadora, professora i crítica literària. Recentment, ha publicat la investigació Tosquelles. Curar les institucions (Arcàdia, 2021), que recupera el llegat de Francesc Tosquelles. Per molts desconegut fins a la publicació d’aquest llibre, Tosquelles va ser un psiquiatre excepcional, un pragmàtic i un militant intel·lectual i polític, clínic i de carrer. Les seves pràctiques ens parlen no només d’una visió de la psiquiatria, de la bogeria i la cura, sinó també d’un context, d’unes experiències col·lectives que comencen durant la II República, gràcies a les seves possibilitats revolucionàries. Treballant sempre amb el que oferia cada moment i cada lloc, el llegat de Francesc Tosquelles va quedar mancat de continuïtat i transmissió a Catalunya.

Joana Masó em deia, al començar la conversa, que ella el va descobrir l’any 2012 quan va poder veure, al MACBA, el videoassaig Déconnage de Maurizio Lazzarato i Angela Melitopoulos. Hi apareixia un personatge, Tosquelles, que parlava d’una Catalunya oblidada, d’unes pràctiques psiquiàtriques, polítiques i artístiques que desbordaven els seus marcs d’acció i de pensament. Tot això, amb un francès estrambòtic, amb un accent català que accentuava la seva estrangeria dins la llengua i la cultura franceses. Per a Joana Masó, veure Déconnage va suposar una indignació. Indignació davant d’un llegat i unes experiències que no se’ns havien transmès. I com em deia, d’aquesta indignació va sorgir la investigació que ha recuperat a Francesc Tosquelles, els seus textos i tota una iconografia que fan memòria d’una altra història de la psiquiatria, però també de la República, la guerra civil i l’exili. Aquesta investigació ha culminat amb el llibre Tosquelles. Curar les institucions –que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona d’assaig–, però també amb una pel·lícula, Història potencial de Francesc Tosquelles. Catalunya i la por, coescrita amb Mireia Sallarès, i una exposició, Francesc Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat, comissariada per Masó i Carles Guerra, i que es pot visitar al CCCB fins al 28 d’agost.

Explicar qui era i què va fer Francesc Tosquelles, de manera concisa, no és fàcil. Va formar-se com a metge psiquiatre a l’Institut Pere Mata de Reus, i va ser pioner en introduir la psicoanàlisi a l’hospital reusenc per formar la comunitat terapèutica. Però la seva pràctica desborda la psiquiatria, i no podem pensar-la sense tenir en compte la seva militància política i els seus vincles, durant els primers anys de la República, amb les avantguardes, sobretot amb el surrealisme, i la seva implicació en el moviment cultural llibertari aplegat a l’Ateneu Enciclopèdic. I després els seus anys a l’hospital de Saint-Alban, just acabat d’exiliar-se, on es va estar trenta anys practicant psicoteràpia institucional… Com definiries Francesc Tosquelles?

Ell es forma durant la dictadura de Primo de Rivera en castellà i té una experiència de la psiquiatria molt precoç. Amb quinze anys col·labora de manera informal a l’Institut Pere Mata, i amb disset anys ja està molt a prop d’Emili Mira que serà el primer catedràtic de psiquiatria de l’Estat Espanyol el 1931, amb la República, a la Universitat de Barcelona. Tot el que té a veure amb la formació de Tosquelles, els primers anys, no s’entén sense la República. Té dinou anys, el 31, i a Barcelona se la coneix com la “petita Viena”. Es forma amb psicoanalistes txecs, hongaresos i alemanys del cercle de Freud a Viena i, clar, això és una experiència psiquiàtrica, o més ben dit, psicoanalítica, a la qual hi té accés gràcies a la política. Perquè la República té una política d’acollida dels jueus en un moment d’antisemitisme que fa possible que Catalunya, i en especial, Barcelona, siguin un lloc d’internacionalitat. I és brutal, perquè es passa de la dictadura de Primo de Rivera a una República que fa decrets revolucionaris sobre la salut mental. I Tosquelles s’està formant amb aquesta gent com si estigués a Viena. Fa servir la psicoanàlisi a partir del 32, utilitzant la tesi que Lacan acaba de defensar a la Facultat de Medicina, però la fa servir de manera pràctica, per fer un curs de formació als metges, infermers i monges. El que fa és desplaçar el sentit de la psicoanàlisi: normalment associem la psicoanàlisi a la teràpia de divan, individual, de clientela, que diu al Tosquelles, però ell li dona un altre ús. És algú que transforma les pràctiques disciplinàries, les treu del seu marc d’ús i els en dona uns altres. Ho fa també amb el cinema, com a pràctica no d’autor, sinó col·lectiva, amb el teatre, i també amb l’escriptura. Tot el que comença a fer al Pere Mata, que és que els malalts escriuen i publiquen, culmina a Saint-Alban quan compren una impremta que serà autogestionada pels malalts. D’aquesta manera, els dissabtes a les assemblees, on hi ha monges, malalts i personal clínic, on tothom fuma molt, es decideix, col·lectivament, quins textos es publicaran al diari que tenen, el Trait d’Union. És una dimensió de l’escriptura que no passa per les grans autories, sinó que funciona com a pràctica col·lectiva, i és també l’accés a la paraula. Tot allò del que s’havia privat als malalts, que es vincula amb la societat, els diners, amb la política, Tosquelles ho introdueix dins de l’hospital.

L’accés a la paraula, a la creació, i també a la decisió sobre allò que afecta el malalt, a la seva vida dins de l’hospital, al seu tractament. Això té a veure amb la transformació de l’hospital, dels límits i possibilitats de l’hospital. Quins altres exemples tens, d’aquesta transformació?

Per exemple, quan va arribar a Saint-Alban, el 1940 durant la II Guerra Mundial, va veure que hi havia un bar a l’hospital, però entre els llits. Els malalts tenien garrafes de vi entre els llits i els infermers guanyaven uns diners donant-los el vi. Llavors el que diu és, escolta, en comptes de posicionar-me amb la llei, de “què esteu fent, s’ha de prohibir!”, el que diu és “muntem-lo bé, aquest bar”. I creen una cantina, que passa d’aquest espai d’informalitat i li dona una dimensió col·lectiva. A més, venen les begudes a meitat del preu amb què es venen al poble, i llavors la gent va a beure dins de l’hospital. O com el cinema. Decideixen fer cinema dins de l’hospital i com que al poble no hi ha cine, qui vol veure les pel·lícules de Buñuel va a l’hospital. És aquesta idea de no ser un inventor de res, sinó d’aprofitar les pràctiques informals, aprofitar el que passa. És un gran pragmàtic.

Tot allò del que s’havia privat als malalts, que es vincula amb la societat, els diners, amb la política, Tosquelles ho introdueix dins de l’hospital

Aquest pragmatisme que tant caracteritza a Tosquelles, respon també a un context. Primer, l’experiència llibertària durant la República, un moment d’obertura, d’imaginar altres formes de relacionar-se i organitzar-se col·lectivament. Després, la Guerra Civil i l’exili, i, finalment, l’arribada a Saint-Alban, un hospital al sud de França, a la perifèria, oblidat per l’administració. Aquests contextos, que ens poden semblar, d’entrada, adversos, per Tosquelles són una oportunitat, moments d’excepcionalitat que permeten replantejar, radicalment, les maneres de viure. Tu parles de la importància que tenen aquests moments d’excepcionalitat i d’urgència per entendre Tosquelles. Què va fer possible aquest context?

Tosquelles va aprofitar el que passava amb la República, però també durant la Guerra Civil. Ell en cap moment fa un relat tràgic de la guerra o del camp de concentració. I rarament trobem relats tan plens de llum d’aquests moments. Tosquelles produeix una representació, un imaginari i una memòria del camp de concentració com un lloc de possibles. Sobre això en parlem a la pel·lícula: la crítica de les assignacions. És a dir, jo soc un republicà exiliat, presoner en aquest camp, però també soc un psiquiatre i puc curar i, per tant, no soc només allò que em diuen. És aquesta idea que en els moments de crisi, de guerra, podem sortir de l’assignació. Podem fer allò que potser no sabíem fer en temps de pau. Tosquelles és el psiquiatre dels temps convulsos. I en aquest sentit, toca molt el tema de les avantguardes i el surrealisme, el vincle amb el comunisme, la resistència.

Tornant a la qüestió de l’hospital, Tosquelles creia que per curar els malalts s’havien de curar les institucions abans, pensant sobretot en l’hospital que fins llavors s’entenia com un espai de contenció de la bogeria. Però, com curar-les, transformar-les?

Les dues grans intuïcions de Tosquelles, ja durant la República, és aquesta cosa de treballar amb gent no professional, amateur, que no té por de la psiquiatria, i això ja és una transformació molt gran. Avui vivim en un món on per treballar en qualsevol institució el que compten són els currículums i, en canvi, ell el que fa és legitimar l’experiència com un lloc des del qual poder-te incorporar a la institució. La segona, és que no es tracta tant d’acceptar la premissa que són els malalts els que s’han de curar, sinó que és el conjunt de la institució malalta que s’ha de curar. Ja sigui durant la República a Reus, o durant la guerra civil al front d’Aragó o a Extremadura, el que fa no és com Freud, que s’havia interessat pels soldats de guerra o els traumes de guerra. Tosquelles no cura els soldats, cura a la comunitat que ha de cuidar. No parla de la bogeria dels malalts, parla de la bogeria de les institucions: és un capgirament brutal. Per Tosquelles la psiquiatria ja no és una disciplina de l’altre, del boig, sinó que és una psiquiatria del nosaltres, de les persones normals. Aquest és el gran capgirament, i ho fa incorporant els no professionals, els que no tenen por de l’altre.

És a Saint-Alban quan totes aquestes experiències es consoliden i troben una continuïtat en el temps i en un lloc concret. Tosquelles també crearà altres institucions, entenent la institució com un context i les relacions que el fan possible. Quines són aquestes altres institucions?

Quan arriba a Saint-Alban es troba un context surrealista. Els de la resistència s’hi amaguen, Lucien Bonnafé, que és el director, té vincles amb Breton, Éluard, i per això hi arriben. El 1940, quan arriba, creen aquesta societat o organització que es diu la Societé du Gévaudan, –Gévaudan és com es diu la regió d’allà– i és una organització interdisciplinària. Hi ha els psiquiatres i tota la gent de pas, com Georges Canguilhem, que serà el mestre de Foucault. Canguilhem és un resistent i abans d’arribar a Saint-Alban escriu un llibre fundador per la psiquiatria i la filosofia francesa: El normal i el patològic. Com a resistent comunista, s’amaga Saint-Alban i també participa de les reunions de la Société du Gévaudan. En aquestes reunions es discuteixen els estudis i casos de malalts d’allà. A part dels metges, hi ha filòsofs, escriptors, com Paul Éluard, que també passa per Saint-Alban i s’uneix al grup. Creen aquesta estructura interdisciplinària on discuteixen els casos de la institució i produeixen textos. Però també parlen molt de l’organització, que es basa en la idea de la cooperativa i l’autogestió. L’any 55, quan ja fa quinze anys que està a Saint-Alban, Tosquelles crea una altra organització, Le Clos du Nid, a Marvejols –no molt lluny de Saint-Alban, també a la Lozère– que és la primera a dedicar-se al tractament de l’autisme. És pública, la primera en tot França a dedicar-se a això. I com a Saint-Alban, filma la creació d’aquesta institució pionera.

Tosquelles no és inventor de res, és un gran pragmàtic

El 67, quan comença a tornar a Catalunya, després de trenta anys d’exili, li proposen ser director de l’Institut Pere Mata. Ell diu que no, però accepta participar de la direcció col·legiada amb altres metges, un psicoanalista i una monja. Són els últims anys del franquisme i el que fan és generar discussions col·lectives sobre els casos, gràcies a un sistema de cassets, per enregistrar-les i fer-les circular. Les discussions giren al voltant dels malalts, però també de l’administració i l’organització de l’hospital. És un moment molt important a Espanya, en el qual arriba l’antipsiquiatria i tot el debat de si cal acabar amb les institucions, si hem de tirar els murs de les presons, els hospitals, i Tosquelles és totalment contrari a això, a acabar amb les institucions. Ell el que vol és transformar-les. Però també és important pel fet que a finals dels anys seixanta és quan entren els laboratoris farmacèutics als hospitals psiquiàtrics, i en aquestes supervisions col·lectives, al Pere Mata, també es discuteix sobre això, el problema de les farmacèutiques. Un dels mites de Tosquelles, de quan va tornar a Catalunya, és que va prohibir l’entrada de les farmacèutiques al Pere Mata. El que vull dir, en relació amb la institució i els seus límits, és que per Tosquelles té una dimensió molt pragmàtica.

Què implica aquesta dimensió pragmàtica?

Ell sempre treballa amb el que és possible en cada lloc. Durant els anys trenta, al Pere Mata, ho fa en un edifici modernista, un hospital amb pavellons exclusius per la burgesia. Però el context és totalment diferent de la Lòzere, que és una zona empobrida, despoblada i, per tant, treballarà amb això, amb les possibilitats d’aquest lloc. Per exemple, durant l’ocupació nazi, a la Lòzere, crea una col·laboració entre l’hospital i els pagesos. Els malalts van a treballar a canvi de menjar. I això va ser essencial perquè a l’hospital de Tosquelles, durant la II Guerra Mundial, no van morir malalts, a diferència d’altres hospitals francesos. És molt interessant, perquè amb l’extermini dolç –la mort de 40.000 malalts en hospitals psiquiàtrics durant l’ocupació nazi–, quan acaba la guerra, amb l’alliberació, comença el mite de Saint-Alban, es pregunten: com és que no ha mort gent aquí, quan ha mort gent a tot arreu? Així comença la llegenda, diuen, què ha passat? En aquella excepció hi van intervenir la cultura, els diners, la intel·lectualitat. I a partir d’aquí es comença a forjar l’expressió psicoteràpia institucional, que es fixa el 1952. La psicoteràpia institucional porta a pensar el dins i fora de la institució, oferint i produint cultura dins de l’hospital, una cultura que potser tampoc hi ha a fora, com el cinema, el teatre, el bar, capgirant els espais, fent-hi entrar els vilatans i al revés, fent possible que els malalts surtin.

La vigència d’aquest desig de transformació ens apel·la, qüestionant la nostra manera de relacionar-nos amb la institució. De fet, les nostres institucions segueixen malaltes, pateixen nous “símptomes”. Com dius a Tosquelles. Curar les institucions: “m’agradaria que aquest llibre permetés alhora recordar i aprendre, heretar i crear”. Com ens interpel·la, doncs, el llegat de Tosquelles?

Jo crec que tenim molt de discurs sobre la institució, però Tosquelles és el vessant pragmàtic, que treballa els problemes de la praxi. Ell explica que li va ser molt difícil treballar amb les institucions a partir dels anys setanta, amb el final de la dictadura i l’arribada d’una democràcia tova, on tot era discurs i suposadament tots els problemes ja estaven resolts en el discurs. Per exemple, avui en dia ho veiem amb temes de gènere. La institució, la universitat, et dona mig punt més en el currículum si inclous la perspectiva de gènere, però després, la qüestió del gènere els hi és igual. És la idea del políticament correcte, i les perspectives de gènere de les universitats, o dels governs, són marcs que no resolen els problemes concrets. Jo penso que el que fa Tosquelles és dir, si vaig tenir tants problemes per treballar en democràcia és que aquestes crítiques a la institució són massa formals i no toquen els problemes. Tot això és molt inspirador avui, no només pels que treballen amb la psiquiatria, sinó per molta gent, perquè veiem problemes polítics i teòrics resolts de manera pràctica. Durant els anys 60, 70 i 80, a França, tots els filòsofs d’aquesta època, com Foucault, Deleuze o Derrida, van pensar la psiquiatria. Hi havia un vincle entre pensament crític i la crítica de la suposada normalitat. Tosquelles és un gran pragmàtic d’aquest pensament. I crec que és una manera d’entrar en aquesta filosofia crítica dels anys seixanta, que tant ens serveix encara, des de la praxi. Crec que ens falta molta genealogia d’experiències transformadores al segle XX; tenim molta genealogia d’experiències crítiques, però no transformadores a nivell pragmàtic.

Per Tosquelles la psiquiatria no és la disciplina de l’altre sinó del nosaltres

I si els contextos són crucials, també ho són les persones que els habiten. De fet, no podem entendre la feina de Tosquelles individualment, sinó col·lectivament. Per tant, si reivindiquem a Tosquelles, hem de reivindicar també totes les persones que van treballar amb ell, viure amb ell, des dels infermers, els malalts implicats en el seu tractament, fins a les persones, la majoria dones, que van sostenir la vida a Saint-Alban durant la Segona Guerra Mundial. Em podries parlar una mica més d’aquest llegat compartit?

Per mi era molt important no fer la història d’un home sol, perquè de fet, ningú mai ha fet res sol. Però, en canvi, el relat de la història de la filosofia, de l’art, de la cultura, parla d’homes sols que fan coses genials. I quan et fixes en les coses que va fer Tosquelles, sigui durant la República, la guerra civil, l’exili o la tornada durant la Transició, sempre tenen una dimensió col·lectiva. És algú que fa coses però amb molta altra gent, i que només pot fer-les respecte d’un context social, econòmic i polític concret. Per tant, em calia pensar de quina manera transmetre això, aquest llegat col·lectiu de Tosquelles. En el llibre, que té una forma molt coral, volia que hi parlés molta gent, i no fer un monòleg. Com per exemple, les dones que van implicar-se a Saint-Alban, com l’Agnès Masson o la Germaine Balvet, i que Tosquelles sempre va reivindicar. Amb la pel·lícula, vam donar veu a les experiències que no s’han pogut comprovar, la feina amb les treballadores sexuals, la carta a Stalin, que com que no la vam trobar, tot i que Tosquelles diu que la va escriure, ens la vam imaginar. La intenció va ser, no tant posar el focus en el personatge, sinó en com transmetre el seu llegat, partint d’això que et deia de no fer retrats d’homes sols. 

La teva investigació ha fet possible aquesta transmissió, reconstruint un llegat compartit. Tosquelles va travessar i connectar moltes disciplines, àmbits de la praxi, “desprofessionalitzant” la psiquiatria i obrint-la a l’experiència, a aquelles persones que no s’havien format com a metges però que en canvi, com em comentaves, no tenien por a la bogeria, a l’altre. Tu has fet una mica el mateix, sortir de la teva disciplina, teixint una pràctica d’investigació que toca altres formes de saber, que en principi, no et són pròpies…

Sí. De vegades em pregunto, per què he fet això que no té a veure amb la meva competència de saber? Doncs per explicar una història que ningú ens ha explicat. I això capgira molt la relació amb el saber. Passar del lloc per pensar que assigna la universitat, un espai de saber delimitat i confortable, a una posició que implica una mena d’indignació per explicar el no transmès, i aquest canvi de posició també canvia el contingut. Per fer això, ha sigut molt important tot el treball amb els arxius. A Catalunya tenim un problema amb els arxius. No és només que no s’han transmès les transformacions de la República per culpa del feixisme, que és una maquinària d’oblit, sinó també perquè tenim molts arxius que segueixen en mans privades. Necessitem una política pública pels arxius, perquè uns arxius oberts i disponibles fan possible que es puguin llegir, interpretar i, per tant, divulgar-se. Si ens quedem només amb la història que està publicada, no podrem explicar altres coses. I en tot aquest treball que he fet, hi ha una perspectiva feminista: dir el que no s’ha dit, fer parlar els que no han parlat.