Joan Albert Vicens: «Costa molt poc participar per acció o omissió en una empresa criminal»

Joan Albert Vicens (1960) ha estat professor de filosofia a l’Institut Sabadell i a la Universitat Ramon Llull. A Humans a Auschwitz (Claret, 2025) parteix de quatre testimonis de l’Holocaust –tres víctimes i un victimari: Primo Levi, Robert Antelme, Etty Hillesum i Franz Stangl–  que són fonamentals per a entendre la shoà. Vicens es pregunta què se’n va fer de l’ésser humà a Auschwitz i acompanya el relat d’aquests testimonis amb reflexions pròpies i d’altres autors que han abordat el genocidi nazi. La finalitat és preservar la memòria de les víctimes i recordar quins són els discursos i, en general, les accions que hem de combatre perquè la humanitat prevalgui.

Al principi del llibre, comentes que la teva motivació és respondre a les preguntes sobre l’estat de la dignitat humana i la humanitat de les víctimes i victimaris a Auschwitz. La resposta no és unívoca, tenint en compte la diversitat de testimonis que reculls, però sí valuosa. Després de tota la investigació i reflexió que desplegues al llibre, què creus que cal destacar a l’hora de preguntar-nos per la dignitat humana i la humanitat?

Auschwitz va ser possible sota la premissa que algú –en el seu cas, els nazis– pot decidir sobre la humanitat dels altres. El llibre nega legitimitat a qualsevol ideologia que s’atribueixi aquesta prerrogativa i reafirma la unitat de l’espècie humana. Ningú pot ser més que un ésser humà i ningú és més que un ésser humà, i ser humà significa ser capaç del millor i del pitjor. I perquè som humans hem d’anar amb compte amb nosaltres mateixos, perquè, com es veu a Auschwitz, és fàcil participar d’una empresa criminal. Hem de concentrar-nos en expressar les nostres millors possibilitats, aquelles que enalteixen la dignitat comuna a tots els humans. Als camps nazis això també va ser possible, com explico al llibre.

Quan parlem d’Auschwitz no ens referim només a un lloc sinó a un sistema complex, polític, ideològic, econòmic, administratiu, policial i militar que tenia per objectiu l’estigmatització, marginació, exclusió, deportació…

Com valores el paper del testimoniatge dins de les distintes tasques de memòria històrica que es duen a terme?

És imprescindible. El testimoni no és un historiador ni un cronista, sinó algú que relata la seva experiència de la situació que testimonia, sempre des del seu punt de vista. Però que ho faci des d’una perspectiva no li resta veritat, perquè sempre ens aproximem a la realitat en la forma d’una perspectiva i, com deia Ortega y Gasset, «la realitat és la suma de totes les perspectives». Sense testimonis pot haver-hi història, però només ells mantenen el fil directe amb la realitat tal com fou viscuda.

M’interessa la inclusió de la qüestió de Déu com a element comú a tots els testimonis. Per què has decidit incloure-la amb la importància, a més, que adquireix al llibre?

Els qui van passar per l’infern pels camps nazis es van preguntar tots sobre el paper de Déu en aquell escenari. Pensa que la gran majoria –com Hillesum– eren jueus, creients, membres del Poble Elegit, amb qui Jahvè mantenia una aliança mil·lenària. Els costava encaixar aquella tragèdia injustificable (es mataven fins i tot els nens) en el seu marc teològic, coronat per un Déu omnipotent i bo. Levi i Antelme no eren creients, però van conviure i dialogar amb creients als camps i ells mateixos també van reflexionar amb profunditat sobre el tema: volien entendre els seus companys creients i pensar el que vivien des del seu ateisme o agnosticisme. Fins i tot el criminal Stangl, que era catòlic, tracta de justificar-se davant de Déu. No ens pot estranyar que Déu aparegui en una reflexió antropològica: sempre he cregut que quan penses a fons sobre l’ésser humà, el sentit de la vida (si en té), inevitablement vas a parar a la qüestió de Déu, del Fonament, i l’has de respondre d’una manera o altra.

I quin paper creus que juga el tractament de la religió en relació amb l’exercici que planteges de recordar el passat, conèixer-lo, pensar-lo, per orientar les nostres accions i, en aquest cas, no repetir-lo?

En nom de les religions s’han fet les majors barbaritats, no es pot negar. Avui encara s’assassina massivament en nom de Déu: mirem el cas de Gaza, sense anar més lluny, o mirem els ultraevangelistes americans aplaudint les deportacions de Trump. Però en les tradicions religioses també trobem afirmada la dignitat absoluta de l’ésser humà: «imatge de Déu», «fill de Déu», un ésser agermanat amb tot allò que es viu… En elles també s’insta a la justícia, a la cura de l’altre, a la fraternitat universal, al perdó, a la defensa de l’oprimit i de les víctimes… Només si les religions abonen realment aquestes actituds, deixant de banda el sectarisme, el fanatisme i la intolerància, juguen un paper positiu en l’orientació de la vida personal i social. Practicant aquestes actituds de debò no s’hauria arribat mai a Auschwitz.

Quina importància té avui, amb la situació política, social i econòmica que vivim, parlar del que va passar a Auschwitz?

Molta importància. Aquest era un dels motius del llibre. Quan parlem d’Auschwitz no ens referim només a un lloc sinó a un sistema complex, polític, ideològic, econòmic, administratiu, policial i militar que tenia per objectiu l’estigmatització, marginació, exclusió, deportació, explotació i eliminació de grups de persones catalogades com a no-persones, indignes de viure: jueus, gitanos (no els oblidem), homosexuals, testimonis de Jehovà, dissidents polítics…  La pregunta que ens hem de fer és en quina fase d’aquest procés ens trobem nosaltres en relació amb els immigrants pobres, els immigrants il·legals… L’extrema dreta els estigmatitza, els vol marginar, excloure, deportar –traslladar-los a camps de concentració. No els enviem a cambres de gas, de moment, però imitem els procediments del nazisme i el feixisme. Aquests dies recordo molt que quan Primo Levi deia que quan es posa la premissa «tot estranger és enemic» al final del raonament, com a conclusió hi ha Auschwitz. Anem amb compte: costa molt poc participar per acció o omissió, com deia abans, en una empresa criminal. Els que vivim més o menys bé a les nostres societats, ara mateix perillem més d’assemblar-nos a Stangl, en el fons un criminal que nedava i guardava la roba, que no pas a les víctimes dels camps nazis.

En aquest primer mes de publicació, quina valoració fas de la recepció que ha tingut l’obra?

Estic content que el llibre s’hagi publicat amb motiu del 80è aniversari d’Auschwitz, en un moment en què era oportú recordar-ne les víctimes, sobretot, sense oblidar quina mena de projecte fou Auschwitz. Si en alguna cosa es posen d’acord els quatre protagonistes del llibre és que allò era un «infern» i aquestes darreres setmanes sovint m’han preguntat com una persona pot passar per aquell infern i sobreviure corporalment i psicològicament, i quina mena de persona s’ha de ser per convertir-se en un criminal nazi, com si això fos cosa de dimonis i no de persones «normals», com fou el cas. Les persones ens estranyem de nosaltres mateixes, del que som capaces de fer. Em satisfà també que la gent vegi en el llibre que hi ha connexions entre el nostre temps i el temps de nazisme que no podem passar per alt, perquè representen una gran amenaça.