Jo no sé si he nascut per ser milionària

Si agafem dos dels videoclips estrella de l’escena pop-urbana actual, hi trobem lletra i estructura simètriques. La nostrada Rosalía al tàndem Milionària – Dios nos libre del dinero i el C. Tangana a Llorando en la Limo fan el mateix: divideixen la cançó en dues parts per explicar, en una, les mil gràcies de nedar entre bitllets de cent i, en l’altra, la capacitat que té l’ànsia de diners de provocar l’angoixa més profunda. Si continuem regirant entre lletres i videoclips contemporanis, trobarem mil imatges en la mateixa línia: Bad Bunny i companyia es vanten de viure en l’abundància però ens recorden que els diners i la fama no ho són tot, defensant en escassos tres minuts opinions contràries que deslegitimen alhora el discurs de la persona obsessionada amb els béns materials i el del franciscà que no en vol cap ni un. Aquesta dicotomia ara ha arribat a la categoria de clixé o recurs estilístic i temàtic, però explica Oriol Ponsatí-Murlà a L’avarícia (Fragmenta) que d’això ja se’n va adonar Aristòtil.

El llibre sobre l’avarícia de Ponsatí-Murlà és el més dens i acadèmicament rigorós dels que s’han fet fins ara a la sèrie d’assaig breu que l’editorial Fragmenta dedica als pecats capitals. Parteix d’una visió profundament relativista: l’avarícia és “un pecat fluctuant entre el vici i la virtut”. En la seva versió negativa, que és la que recullen tots els diccionaris, l’autor en repassa els principals pensadors. 

Un dels primers a parlar-ne va ser Demòcrit, qui recorre a la faula d’Isòtop en la qual un gos, al veure que un altre gos té un tall de carn més gros que el seu, l’hi intenta prendre tot perdent el seu pel camí. Aquesta faula serveix per demostrar quin era el paper de l’avarícia llavors: no miris als altres i conforma’t amb el que tu tens. Viure amb els ulls posats sobre la fortuna dels altres és el que crea el que Ponsatí-Murlà anomena “l’espiral de l’avidesa: el desig d’atresorar coses (o diners) ens instal·la en una dinàmica perversa perquè (…) si el desig és il·limitat, només pot conduir, paradoxalment, a la pobresa”. I aquest és el motiu de l’angoixa que la Rosalía transmet a Dios nos libre del dinero: el desig de ser milionària la fa quedar atrapada en un cercle de foc d’insatisfacció permanent causada per la necessitat de més i més riquesa.

Si bé aquesta és la versió més estesa de l’avarícia, Ponsatí-Murlà ofereix un repàs de la seva cara positiva, que “podríem resseguir al llarg de la història fins a arribar a teixir, fins i tot, una història de l’avarícia com a simulacre de virtut”. La primera connotació relativament positiva de l’avarícia que ens ve el cap és la que la converteix en motor econòmic. L’autor recupera una escena de la pel·lícula Wall Street, en la qual el personatge interpretat per Michael Douglas afirma que “l’avarícia funciona”: el sistema és el que és i, en la llei del peix gros que es menja el petit, els avars es saben moure millor.

La part més interessant, però, és el moment en què l’avarícia passa de ser considerada un pecat individual a ser-ne un de col·lectiu. Explica l’autor que “és a partir del segle XII que l’avarícia que revesteix la capacitat d’acabar materialment amb la distribució natural de rols que havia estat vigent durant els darrers segles, i que té un poder subversiu i desestabilitzador en la mesura, justament, que obre les portes al canvi social”. L’avarícia que fa que el gos d’Isòtop tingui curiositat per saber la dimensió del tros de carn de l’altre, és potser també la que el fa adonar que el motiu pel qual l’altre en té un de més gran és injust, per així subvertir-ho. I, davant de tot això, Ponsatí-Murlà es mostra d’acord amb Aristòtil quan aquest afirma que, com en tot, la virtut es troba en l’equilibri entre la concepció positiva i la negativa.

Quan la Rosalía o el C. Tangana canten orgullosos sobre totes les riqueses que tenen, no hem de creure que ho fan des de la ingenuïtat o un ordre de prioritats absurdament capitalista, sinó que estan fent bandera de les qualitats revolucionàries de l’avarícia: només amb una concepció irònica del valor dels diners és possible fer-ne bandera com en fan ells. Les generacions post-millennial s’han criat en un context de crisi i precarietat en el qual mostrar-se feliç de tenir una limusina on plorar sigui de mal gust. De fet, durant els darrers anys, fins i tot les classes acomodades han adoptat una estètica de minimalisme marie-kondista que atorga més valor a l’austeritat que no pas a l’ostentació, encara que estiguem parlant d’una austeritat fictícia. Això ha aconseguit que la persona realment virtuosa sigui la discreta i solidària, perquè el que fa no és queixar-se d’un sistema injust, sinó creure’l i participar-hi pintant les parets de blanc i donant diners a 40 causes solidàries sense que res canviï. Els músics de l’escena actual fan ostentació descarada de les seves riqueses per tot seguit avisar-nos que són conscients de la pobresa d’esperit que això genera. Es mostren coneixedors i crítics amb el sistema que els envolta, però sense conformar-se amb plorar i ofegar-se en la hipocresia del qui s’avergonyeix de la seva pròpia riquesa: amb aquest equilibri aristotèlic que tant agrada a Oriol Ponsatí-Murlà, decideixen també gaudir desacomplexadament de tot allò que el món els pugui oferir.

L’editorial Fragmenta dedica una sèrie d’assaig als set pecats capitals. Pots trobar les ressenyes dels altres lliuraments aquí.