Jo faig aquesta pinta?

Avui és dijous i toca sopar a fora amb les amigues, ens asseiem a taula, i abans de desar el mòbil a la bossa, dono l’última ullada per comprovar que tot estigui en ordre. Veiem que la Isabel acaba de penjar a les xarxes que és el seu aniversari. Diu que en fa 43. És inevitable que enceti a la conversa:

—Noies, digueu-me que jo que tinc la mateixa edat, no semblo més jove que ella…—. Tot posant la pantalla a un pam dels seus ulls i esperant la resposta.

Sovint acostumem a ser poc generoses amb les paraules a l’hora de qualificar el nostre aspecte físic, però tenim en comú una cosa positiva, i és la percepció que nosaltres no aparentem l’edat real que tenim. I no conec a cap dona que no hagi fet aquest raonament en algun moment de la nostra vida adulta i s’hagi comparat amb alguna mare de l’escola, alguna professora o la veïna. Perquè semblar més joves, està vist com una cosa bona, és clar. El judici sobre l’edat ens pesa en cada etapa de la nostra vida i, fins i tot nosaltres mateixes, conscients i lluitadores com volem ser contra l’edatisme, acabem fent afirmacions d’aquest tipus. Si som prou joves per ser mares o no ser-ho, si som prou grans per acceptar un càrrec o no, si ja no tenim edat per vestir així o aixà, si ja no toca arrossegar parella nova passats els cinquanta i un llargíssim etcèterea.

Just aquesta setmana, amb un grupet de nois i noies de segon d’ESO, parlàvem sobre la grassofòbia i la pressió estètica. Jo els donava lliçons de com mantenir aquesta relació saludable amb el nostre cos, com estimar-lo i respectar-lo des del llenguatge, per poder prevenir-nos d’aquest dolor insofrible que és l’autoodi, i que comença a l’adolescència sense tenir, mai més, aturador. Jo dono consellets, sí, però mentrestant demano a les amigues que em validin el meu físic i em resigno a envellir una vegada més. Aquestes són les incongruències de l’estètica i la bellesa, les incoherències d’allò que és bonic, del fet de lluir i de fer cas a qui decideix quin ha de ser model: què hi encaixa i què no.

Parlo de la por a fer-nos grans i velles; a semblar més joves que les que considerem que sí que aparenten l’edat que tenen. Perquè, amb l’edat, només s’hi suma allò que no volem a la nostra vida: les arrugues, la menopausa, les manies… I això passa només perquè algú s’ha dedicat a assenyalar-los com a trets negatius. És curiosa la pressa amb la qual vam créixer aquelles persones que vam tenir una adolescència de merda i que ara, en canvi, només vulguem frenar el pas del temps.

Per cert, la resposta de les meves amigues ha estat unànime:

—I ara! Ella es veu mooolt més gran que tu.

Demà, però, en aquesta taula, es formularà la mateixa pregunta, però la de la foto amb el pastís i les 43 espelmes seré jo. I seran les amigues d’una altra noia les que li diran que ella es veu molt millor que jo. Perquè si una cosa no canvia és que, les amigues, sempre hi són per sentir allò que necessites sentir en cada moment.