Un país sense present

No sé en nom de qui parlo ni si represento a ningú més que a mi mateix. El que sento és un neguit que m’obliga a voler prendre la paraula.

Soc nascut l’any de les Olimpíades a Barcelona. La ciutat comtal s’estava posant guapa i s’obria al món. La idea de ser una ciutat global i cosmopolita convencia una gran part de la població, ens agradava que els turistes ens vinguessin a veure. En el meu record, vaig créixer sabent que ser barceloní era un motiu d’orgull: anàvem a veure el Floquet de Neu i la Sagrada Família era l’edifici més bonic d’Europa. El clima mediterrani era el més agraït i, la dieta, la més saludable. La guerra a l’Iraq era reprovada amb mobilitzacions multitudinàries i els atemptats d’ETA i de l’11-M van comportar un bon nombre de minuts de silenci al pati del col·legi.

Recordo que alguns caps de setmana m’aixecava prou d’hora com per saber que –no fa tants anys– la televisió deixava d’emetre durant la nit. Vaig empassar-me la gran majoria de sèries del Súper 3, 3XL i TV3: encara ara en puc cantar de memòria un munt de sintonies.

Al col·legi vam aprendre a reciclar i a no malgastar l’aigua. També a demanar perdó quan et barallaves al pati. Un dia a l’any les mestres ens remarcaven com d’importants eren els Drets dels Humans i, un altre, els dels Infants. Just començar el curs escollíem els delegats de classe –recordo ser-ne una pila d’anys–. A sisè de primària ens feien estudiar les institucions democràtiques i vam anar d’excursió al Parlament.

He deixat de creure. Quan he buscat un projecte que m’oferís una nova ficció política, no l’he sabut trobar.”

Vam créixer mentre ens explicaven que, de tot això que teníem, se’n deia Estat del Benestar. Estudiàvem música, practicàvem algun esport; alguns estudiàvem llengües estrangeres i d’altres anàvem a un esplai o cau. Vaig tenir la sort de créixer en una família que no ha passat per grans estretors econòmiques; no érem rics però els meus pares mai em van haver de negar res per motius de diners. En aquestes condicions, realitzar totes aquestes activitats, comprar cromos de tant en tant o poder pagar el dentista ens resultaven normalitats.

Recordo que, quan marxava de cap de setmana, jutjava el nivell de civilització de cada poble segons si tenia una oficina de ‘La Caixa’. El Barça era millor que el Madrid per història i per valors. Moltes coses de Convergència no agradaven, a casa, però almenys el Pujol era més agradable que l’Aznar. I, tot i que no estic ni batejat, encara recordo haver assistit a algunes misses amb l’esplai.

Per què tota aquesta introducció? No és pas nostàlgia. És un intent d’ordenar el meu neguit: d’intentar entendre per què cada dia em sento més lluny de qualsevol iniciativa política de gran abast. Entendre per què la política catalana cada dia m’interessa menys; per què cada dia més penso que «mai farem res de bo».

Després d’anys intentant entendre els perquès de la meva desafecció política, penso que l’arrel d’aquesta és que he deixat de creure tant en tot el món evocat anteriorment com en una alternativa política possible. Primer, mantenint una actitud de postadolescent autocomplaent i cínic; ara, preocupat pel futur que m’espera. Preocupat perquè, quan he buscat un projecte que m’oferís una nova ficció política, ja sigui alternativa o renovada –més o menys realitzable però, almenys, prou desitjable–, no l’he sabut trobar.

He estat espectador de la fi de les estructures que havien articulat oficialment la societat catalana de finals del segle XX, les «cinc ces»: el Cristianisme; Convergència; la CCMA; ‘la Caixa’; els Culers.”

Orfe de nous referents que m’inspiressin un sentiment de comunitat –nacional, cultural i social–, he deixat de creure. I ho he fet al mateix temps que he estat espectador de la fi de les estructures que havien articulat oficialment la societat catalana de finals del segle XX, les «cinc ces»: el Cristianisme; Convergència; la CCMA; ‘la Caixa’; els Culers.

El pas del temps ha fet que la projecció i ascendència que aquestes estructures tenien sobre la societat s’hagi transmutat al mateix temps que ho feia la seva pròpia naturalesa. Els valors cristians jugaven un paper més explícit que ara en l’ideari polític i nacional; més enllà del projecte catalanista maragallià, Convergència no tenia rival polític a l’hora de parlar per Catalunya; TV3 era el referent de qualitat i tenia una incondicional vocació de servei públic; sabies que podies fiar-te del director d’oficina de ‘La Caixa’ del costat de casa; els esports no eren una mercaderia i potser el Barça sí que era més que un club.

Segurament aquestes realitats que acabo de descriure tenien molts més matisos –i més negres–, però hores d’ara les veig com unes estructures davant les quals podies prendre tres actituds: adherir-t’hi, oposar-t’hi o sentir-t’hi indiferent. Però pocs catalans que hagin viscut a les darreries del segle XX s’atrevirien, crec, a qüestionar que estructuraven i ordenaven la societat.

Reiteraré que no enyoro aquest vell ordre: el que enyoro és la sensació que les persones que ens governen tenen projectes –polítics, socials i culturals– sòlids i constructius. I, per tant, enyoro que un ciutadà pugui prendre envers elles una de les tres actituds esmentades. Deixant de banda la desitjabilitat dels següents projectes, crec que és difícil negar que la reinstauració de la Generalitat i d’altres institucions catalanes; els esforços per a la normalització lingüística; la creació de la CCMA o defensar la idea d’un catalanisme arrelat a la cultura, per exemple, fossin projectes que no tinguessin vocació de servei públic, que busquessin augmentar el benestar de la població mitjana i que s’ideessin sota la idea de forjar una cohesió social.

Tot i que soc conscient de la falta de recursos i de l’hostilitat que les institucions espanyoles mantenen envers les aspiracions catalanistes, fa temps que em noto desemparat: tret d’algunes iniciatives socials i culturals no em sento representat per res més que per la meva llengua i –amb una incondicionalitat més voluntariosa que sincera– per la sintonia del TN de TV3. I, davant les diverses propostes polítiques, no sento que pugui estar-hi a favor o en contra més enllà de motius que sovint tenen més d’emotiu que no pas de racional.

No sé si podré pagar-me un pis al barri al qual em sento arrelat –això el dia que pugui independitzar-me en solitari–; ha calgut una pandèmia perquè tornés a gaudir del passeig en certs barris de Barcelona; a vegades sento que si en una conversa em mantinc en llengua catalana és percebut com una agressió per algun dels meus interlocutors; no acabo de fiar-me ni del banc ètic on hi tinc els meus pocs estalvis; m’indignen les desigualtats socials però sento que poc més puc fer que participar d’alguna associació del barri, pagar una quota mensual a una ONG i votar cada quatre anys; constato que el nivell de vida que oferiré als meus eventuals fills serà inferior al que m’han donat els meus pares; tinc por de no poder ajudar aquests a pagar les residències o els possibles tractaments mèdics quan l’Estat els deixi definitivament sense pensions.

“En els darrers anys he estat més d’un cop a punt de ser atonyinat per Mossos d’Esquadra i per Policies Nacionals mentre tractava de defensar drets fonamentals”.

Mentrestant, el teixit industrial català desapareix lentament i no hi ha cap resposta institucional –ni a Barcelona ni a Madrid– que tracti de reconvertir-lo i reorientar-lo. Madrid s’està convertint en un paradís fiscal dins el territori espanyol i no passa res. Hem naturalitzat la corrupció fins al punt que ja no ens subleva i diu que ‘la Caixa’ es fusionarà amb Bankia i serà un dels deu bancs més grans d’Europa –però a mi les Store em seguiran provocant el mateix rebuig i la meva àvia haurà de seguir essent atesa amb condescendència, renyada amb falsa simpatia: «i el seu nét no la pot ajudar?»–.

En els darrers anys he estat més d’un cop a punt de ser atonyinat per Mossos d’Esquadra i per Policies Nacionals mentre tractava de defensar drets fonamentals. El futbol i l’esport van seguir essent excessivament protagonistes a la televisió durant el confinament i ens hem hagut d’empassar el serial Messi –programes especials i tot– com si fos una crisi de govern. Veig com molts dels meus amics donen més credibilitat a la immediatesa de Twitter que a l’anàlisi rigorós dels mitjans de comunicació.

Personatges l’únic mèrit dels quals és haver fet tuits o entrevistes polèmiques copen seccions de programes de ràdio i televisió –i, fins i tot, les vendes de productes culturals–. I en molts càrrecs de responsabilitat pública el soroll a les xarxes es premia més que el discurs intel·lectual.

No puc més: no trobo discursos polítics que em convencin. Més d’un dia la fatiga acaba vencent el deure d’estar informat.

Per tot plegat, només tinc marge per a una constatació: que la il·lusió del món en el que vam créixer, d’alguna manera, s’ha acabat. Que l’Estat del Benestar ha deixat d’existir per a molts. Quin nom té l’Estat en què vivim actualment? No ho sé pas. El que ens van vendre d’infants, de ben segur que no.

“He d’enterrar definitivament tots els somnis i les promeses amb les que vam créixer els infants de la meva generació?”

Per tot això em pregunto: hi ha algun projecte polític a Catalunya que no estigui basat fonamentalment en objectius finalistes, en simbolismes o en emocions? He d’enterrar definitivament tots els somnis i les promeses amb les que vam créixer els infants de la meva generació? Quines conseqüències se’n poden derivar, de tot plegat? Si aquest, com sembla, és un problema sistèmic i mundial, què hi podem fer?

M’adono que no n’hi ha prou amb què a nivell individual participi en manifestacions, projectes i iniciatives populars o que intenti combatre les discriminacions quotidianes del meu entorn.  Més enllà d’aquests compromisos, sento que seguim atrapats en el temps, en una crisi econòmica i social que arrosseguem des de fa més d’una dècada i que no sembla acabar mai. Els projectes polítics comunitaris tenen més d’aspiració –si poguéssim fer, si tinguéssim…– que de planificació realista. I, mentrestant, la immediatesa s’escola i constatem que són les grans empreses privades les qui fixen en major mesura l’agenda política, les que ens marquen com viure i en què fixar la nostra atenció –sempre en detriment de la ciutadania i de les mateixes institucions públiques–.

«No farem res de bo», em trobo pensant; «ben bé, cap a on anem?», em pregunto. No ho sé pas. Contràriament, el que sí que sé és que el neguit, la incertesa i la falta constant de present se’m converteix, a poc a poc, en ràbia. A mi, que soc un socialdemòcrata recalcitrant i que defenso no aixecar una pedra del terra a les manifestacions. Si jo em sento així, com es deuen sentir molts d’altres? I, consegüentment: com serà la mobilització ciutadana postcovid? Com hi respondrà l’Estat del Benestar?

“No podem continuar enquistats a l’octubre de 2017, no es pot construir un país sense present”.

Temo que la línia entre estar d’acord amb les meves reflexions i la de sentir la necessitat de l’aparició de lideratges forts que ordenin la societat i ens la facin menys complexa i més comprensible –el feixisme, vaja– és massa fina –i indesitjable–. I és precisament per aquest motiu que, crec, necessitem projectes de país pensats com a tal, i no simples enunciats simbòlics i discursos buits que ajudin a guanyar eleccions i a crear «bons» i «dolents» –i «bons» i «dolents» dins dels mateixos «bons»–. Necessitem projectes que tornin a involucrar-nos en tant que ciutadans i no en tant que consumidors, espectadors, visitants o fans convençuts.

Potser ha arribat el moment d’assumir que no podem continuar enquistats a l’octubre de 2017, que no es pot construir un país sense present.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.