I el nou conseller d’Educació és…

Google! En aquests mesos de pandèmia i crisi sanitària, l’escola i l’educació han estat també a l’ull de l’huracà. Hem parlat d’escoles obertes i segures, de ràtios, de bretxa digital, de grups bombolla, de confinaments parcials i, fins i tot, de pobresa, equitat i finançament. Hem parlat de tot menys de la notícia més important a curt, mig i llarg termini: Google és el nostre nou i flamant conseller d’Educació. Ha desembarcat definitiva i contundentment a les aules. I no només per salvar l’educació sinó per quedar-s’hi, per aconsellar-nos, per donar-nos les seves sàvies lliçons, per traçar les línies mestres de l’educació del futur i, evidentment, per nodrir-se de les nostres dades. 

Datificar les criatures

Google no és com Endesa, Evax, CaixaBank o la Guàrdia Urbana. Google no ha picat a la porta de les escoles enviant un parell de comercials disfressats de talleristes que fan una sessió de dues hores sobre tecnologia digital i big data. No. Google és més astut que això, ens ha regalat directament els seus servidors i la seva tecnologia usable i potent: el Drive, el Gmail, el Forms, el Classroom… I tan sols amb l’ús —una qüestió merament formal, innòcua, innocent— s’ha assegurat des de les més tendres edats un mercat potencial d’usuaris/consumidors d’aproximadament 600.000 persones, si tenim en compte tan sols el nombre d’alumnat de primària, secundària i batxillerat dels centres públics de Catalunya. 

Però en paral·lel a aquesta maniobra de màrqueting òbvia i mestra que s’ha intensificat durant la pandèmia, amb l’entrada a les aules Google ha apuntalat el veritable nucli del seu negoci: la datificació, és a dir, la conversió en dades i la custòdia en els seus servidors de tot allò que abans es trobava en el meravellós univers privat i de carn i ossos de les nostres criatures. Els treballs dels nostres fills i filles dipositats en el Drive, les seves idees, recordatoris o comentaris enviats per Gmail, la seva situació socioeconòmica o les opinions personals descrites innocentment a les enquestes que responen en el Forms, les seves inquietuds i les seves converses mantingudes en el Hangout, les seves relacions socials, les rutines, la seva geolocalització, els horaris… tot un univers personal i col·lectiu ara convertit en zeros i uns i allotjat en les màquines de la multinacional nord-americana.

La caritat de les grans tecnològiques en el món de l’educació està ben estudiada. Ja no consisteix en donar diners i oblidar-se’n. La nova filantropia de Facebook, Amazon, Microsoft o Google va molt més enllà i té un doble objectiu: primer, participar en la definició de la política educativa, ja sigui a petita escala, en el dia a dia de les aules, ja sigui a gran escala, en els grans fòrums internacionals i nacionals on es defineixen les línies mestres del futur de l’educació. D’aquí que no hagin dubtat en unir-se a la Global Education Coalition de la UNESCO, per exemple.

I en segon lloc, la nova filantropia de les tecnològiques permet acumular un nou capital —el de les dades— i monopolitzar-ne l’ús. Google assegura que no cedeix les dades a tercers (com si ens preocupessin els tercers!) i que no fa res que no estigui fora de la seva enrevessada política de privacitat. I nosaltres ens ho creiem. Però també recordem multes milionàries que ha rebut per violar la privacitat de menors i l’ampli ventall d’usos dels big data que els experts en expliquen per terra, mar i aire: publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa… Un catàleg d’usos que culmina en el formateig de la nostra manera de pensar i la dels nostres fills i filles.

El Pla de Mineria de Dades Educatives de Catalunya

Del desembarcament massiu de Google a les escoles catalanes ja van alertar fa mesos un grup de famílies aliades amb Xnet, col·lectiu que treballa pels drets i la democràcia en l’era digital, amb la seva campanya ‘No signeu l’autorització per utilitzar Google Suite a les escoles’. Xnet i el grup de mares i pares promotors de la campanya (del qual forma part qui signa aquest article) havien arribat a fer la ‘Proposta per a l’excel·lència en la privacitat de dades i la digitalització democràtica dels centres educatius’, una aportació que el Departament ha menystingut malgrat demanar qüestions tan òbvies com servidors segurs i sobirans per a les escoles, paquets tecnològics educatius punters, de codi lliure i auditables, i formació i manteniment permanents.

Però què han fet el nostre (encara?) conseller Bargalló i la Mar Camacho, directora general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital? Doncs al marge de centenars de rodes de premsa, declaracions públiques i globus sonda puntualment retransmesos des de TV3, bàsicament s’han dedicat a obrir el camí a la multinacional de l’explotació de dades. Però aquesta història no comença amb Bargalló, Camacho i ERC, reconeixem-ho: va ser el 2010 quan el PSC va lliurar a Google tots els mails del Departament d’Ensenyament. Els següents passos i mandats (CDC, PDCat, JxCat) van consistir a ampliar els acords i la dependència de Google tot convidant les escoles i els instituts a apuntar-se a cursos de G Suite for Education i lligar indefectiblement els entorns virtuals d’aprenentatge a l’empresa de Silicon Valley.  

Tan sols quedava entrar en la pedagogia. I aquest juliol, pressionat per la pandèmia, el Departament d’Educació va anunciar en l’enèsima roda de premsa el seu Pla d’Educació Digital, una obra mestra de l’alienació tecnològica. Se’n podrien destacar moltes coses d’aquest pla —la derivació de milions d’euros públics a empreses de hardware, operadores de telefonia i altres empreses ‘col·laboradores’, per exemple—, però ens centrarem en dues. La primera: la fugida cap endavant en la datificació. El pla preveu digitalitzar encara més i sense cap actuació específica per garantir servidors segurs i sobirania de dades: es digitalitzaran dossiers personals d’aprenentatge de l’alumnat, portfolis del professorat, i continguts, continguts i més continguts. De fet, batejar el projecte com a Pla de Mineria de Dades Educatives de Catalunya segurament hauria estat més fidel a la realitat. Sundar Pichai i tota la gent d’Alphabet deuen estar aplaudint des de Silicon Valley tot veient com els seus petits peons de la Via Augusta introdueixen la cultura de la datificació cega a tots els claustres i aules de Catalunya.

I la segona qüestió destacable és en realitat una absència: cap eix, cap apartat, ni tan sols cap menció al coneixement substantiu i el pensament crítics. És un pla educatiu buit, sense continguts, un mer contenidor competencial on no hi ha espai per conceptes, artífexs i fets com ‘codi obert, ‘software lliure’, ‘datificació’, ‘open data’, ‘sobirania digital’, ‘xarxes socials’, ‘GAFAM’, ‘Julian Assange’ o ‘Cambridge Analytica’. Zero en tecnocultura. 

Com a mers treballadors de Google, Bargalló i el seu equip s’han dedicat a obrir més camins en la datificació i l’alienació digital. I com a representants de la ciutadania, han demostrat no tenir ni talla política, ni humana ni tècnica. Canviaran els governs i els consellers, però Google continuarà aquí. La conclusió és clara: davant els reptes del món digital sembla que tan sols ens tenim a nosaltres. Prenguem consciència, posem el tema sobre la taula, lluitem per una tecnocultura democràtica i una educació digital crítica, i exigim una política educativa responsable i rigorosa a l’alçada dels nostres temps.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.