Jaume Forés Juliana

Jaume Forés Juliana

Actor i realitzador audiovisual

I després del Tsunami, què?

Tot allò cedit en temps de dificultats, serà difícilment recuperable en temps de bonança

Any 2015. Laura Borràs, llavors directora de la Institució de les Lletres Catalanes, escriu: “Una de les imatges que es fan servir per cercar analogies o metàfores en relació amb Internet és la del tsunami, una imatge que és molt significativa per tal com s’hi projecta tota la negativitat de la catàstrofe que representa. Perquè un tsunami és precisament això, una catàstrofe que, això sí, en algun moment es retira, cessa, desapareix.” Quan ella ho va escriure, es referia als canvis que ha comportat la irrupció del paradigma digital en el món editorial, però arran dels últims esdeveniments polítics del país, la tria de l’analogia esdevé reveladora.

La líder de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en roda de premsa al Parlament.
La líder de JxCat al Congrés, Laura Borràs, en roda de premsa al Parlament | Bernat Vilaró/ACN

Borràs escriu aquesta reflexió en una aportació titulada “Cartografia del canvi literari” recollida dins de “El Canvi cultural a Catalunya: retrat d’una generació“; una obra col·lectiva, coordinada per Jordi Cabré, publicada per l’editorial Pòrtic. El llibre aplega un seguit d’opinions i reflexions de diverses personalitats culturals, totes al voltant de la quarantena, sobre què ha suposat per a la cultura catalana els quaranta anys de restauració democràtica i d’autogovern. Reflexions vessades per integrants de la primera generació nascuda i criada íntegrament en democràcia que avui en dia ostenta la majoria de posicions de poder, això és d’exhibició i gestió, del món cultural català.

Per damunt del llibre i plana constantment la impressió de transició nacional que s’estava vivint a Catalunya aquell 2015. Aquell any es convocaren les eleccions al Parlament de Catalunya que els partits independentistes varen qualificar de plebiscitàries, la victòria de les quals va ser per a la candidatura transversal de Junts pel Sí. Un any abans, el 9 de novembre de 2014, es realitzà la Consulta sobre el futur polític de Catalunya impulsada pel Govern d’Artur Mas amb el suport d’ERC, la CUP i les extintes coalicions de CiU i d’ICV-EUiA. Com a resultat d’aquelles eleccions, al cap d’uns mesos, i després de diversos estira-i-arronsa, Carles Puigdemont fou escollit 130è President de la Generalitat de Catalunya. La resta ja és història.

I la història ens ha dut aquí. Aquell 2015, el PP encara ostentava una majoria absoluta i Ciudadanos i Podemos van irrompre per primera vegada al Congrés dels Diputats; enguany totes tres formacions han registrat els pitjors resultats de la seva història. Des del desembre del 2015 hi ha hagut quatre convocatòries d’eleccions generals a Espanya, dues de formals i dues d’automàtiques El país fa quatre anys que està bloquejat, amb uns Pressupostos Generals de l’Estat prorrogats des del 2018 i els catalans des del 2017. I, des de fa quatre anys, per la Generalitat de Catalunya ja hi han passat cinc Consellers de Cultura diferents, una d’elles la mateixa Laura Borràs.

Tornem, doncs, a la seva imatge, a aquest “tsunami” carregat de “negativitat” que és una “catàstrofe”. En aquests quatre anys, la situació política del país s’ha deteriorat a marxes forçades. L’existència de presos i exiliats no contribuiran a millorar-la. La intromissió forçada de la justícia en el debat polític del país és un fet que no s’hauria d’haver produït mai. La reiterada manca de solucions polítiques i l’escassetat d’idees a l’hora d’abordar una sortida al conflicte territorial més enllà de les posicions inamovibles dels unionistes a ultrança i dels independentistes abrandats, no augura res de bo pel futur més immediat.

Imatge del web de Tsunami Democràtic.
Imatge del web de Tsunami Democràtic | Lluís Sibilis/ACN

Joan Burdeus assenyalava fa poc que la política requereix una idea de futur diferent del present i un pla sobre com arribar-hi. A uns els falla la idea de futur, que voldrien tan semblant al present com fos possible o, fins i tot, regressiu; i als altres els falla el pla per arribar a aquest futur desitjat. I mentrestant, sense noves aportacions il·lusionants sobre la taula, ens rabegem en l’ofensa i el disgust, obligats a viure bloquejats en l’anguniós present. Així doncs, cal preguntar-se què quedarà després del “tsunami”. Què passarà un cop aquest s’hagi “retirat, cessi i desaparegui” com vaticinava Borràs?

Per tal d’evitar que tot plegat acabi en “catàstrofe”, sobretot en l’àmbit cultural, cal preservar i reforçar alguns dels elements amb els quals comptem avui,  perquè sense cultura, sense una identitat cultural, per què batallem? Igual que no ens podem permetre perdre un seguit de drets i institucions que van costar molts esforços guanyar i preservar, no ens podem permetre perdre usuaris culturals. 

Els mesos més convulsos del “procés” sempre s’han saldat amb una baixada alarmant d’espectadors, usuaris, activitats, recaptació i vendes en els equipaments culturals del país. Malgrat que el balanç a finals d’any pugui ser positiu, el sector cultural és un dels més vulnerables als vaivens del sentiment popular i, tanmateix, és dels primers a significar-se en suport de les demandes socials de tota mena. Cal lluitar perquè els ciutadans no abandonin la cultura quan reajusten les seves prioritats polítiques. 

Més enllà dels indicadors de consum cultural, el bloqueig del país també afecta, i molt, al sector cultural. Parlem de la manca d’actualitzacions pressupostàries, tant a escala catalana com estatal. Si abans de la crisi econòmica, el pressupost de cultura de la Generalitat fregava l’1,5% del seu pressupost total, actualment és només del 0,8%. Però ni així els grans equipaments culturals catalans poden comptar amb uns números estables tal com palesa la retallada del 6% que han sofert arran de l’ajust decretat pel Departament d’Economia en un intent del vicepresident Pere Aragonès de quadrar els comptes del Govern mirant d’evitar un augment del dèficit. Per altra banda, els incompliments reiterats de l’Estat a l’hora d’aportar la part que li pertoca del finançament d’aquests equipaments també és motiu de denúncia. Actualment, de totes les administracions públiques, els ajuntaments són els que aporten més i els que dediquen major part dels seus pressupostos a cultura.

Segons el CoNCA, el 2017 un 60% de la inversió pública en cultura a Catalunya procedia dels ajuntaments catalans i això, malgrat que el febrer del 2016, el conseller Santi Vila prometia augmentar el pressupost de cultura fins als 298 milions d’euros, gairebé un 1% del total del pressupost del Govern de la Generalitat. La mateixa Laura Borràs, el juliol del 2018, prometia incrementar el pressupost fins als 320 milions d’euros i, més endavant, fins als 480 milions. ERC va concórrer a les eleccions generals del 28 d’abril prometent dedicar un 2% del total del pressupost de la futura República Catalana a cultura. Però la realitat és que no ens hem mogut d’aquell exigu 0,8% que Santi Vila va aconseguir incrementar en els últims pressupostos aprovats per la Generalitat, firmats per Oriol Junqueras, respecte a l’encara més exigu 0,7% de la darrera època del conseller Ferran Mascarell

Laura Borràs, amb el cap de llista d'ERC, Gabriel Rufián, abans del debat a TV3 del 24 d'abril de 2019.
Laura Borràs, amb el cap de llista d’ERC, Gabriel Rufián, abans del debat a TV3 del 24 d’abril | Bernat Vilaró/ACN

A la inestabilitat financera s’hi afegeix la manca de renovació de càrrecs del sottogoverno que, ja sigui per falta de consens al Parlament o per la manca de voluntat política, ha deixat un reguitzell d’entitats amb direccions i consells de govern pendents de ser renovats o substituïts. Darrerament s’ha escomès alguna d’aquestes renovacions, però a finals d’estiu hi havia prop d’un centenar de càrrecs amb mandats expirats que encara ara esperen un recanvi que és obligat per llei. Un dels casos més alarmants és el del Consell de Direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: l’últim consell en ple fou nomenat el 2012 i tots els seus membres tenen el mandat caducat des del març del 2018. La seva presidència està vacant des del 2016. Això constitueix una anomalia més dins del nostre sistema cultural derivada de les tensions polítiques dels últims temps.

No podem permetre que el “Tsunami” es converteixi en “catàstrofe” i arrasi amb tot. Cal lluitar per mantenir els usuaris de la cultura, per obtenir un bon finançament i per exigir als polítics el correcte compliment de les seves obligacions vers el sector cultural. I, el més important de tot, no ens hem de deixar acoquinar per les dificultats dels temps convulsos que ens ha tocat viure. Tot allò cedit en temps de dificultats, serà difícilment recuperable en temps de bonança. La transició nacional o la resolució de l’encaix territorial amb Espanya no hauria d’encobrir ni dissimular la resta de demandes polítiques i socials, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat.

El debat territorial ha postergat massa temps assumptes urgents d’abordar per garantir la convivència i la cohesió social. Un d’ells és la salvaguarda del patrimoni lingüístic. L’atac obsessiu i gairebé malaltís cap a les llengües minoritàries de l’Estat s’ha incrementat exponencialment els darrers anys, i no parlo només del català, sinó de totes les llengües minoritàries d’Espanya, des de l’eusquera a l’astur-lleonès, passant per l’aranès. El cas del català és especialment preocupant, en menys de 20 anys ha passat de ser percebuda com una llengua de consens útil a veure’s com una llengua d’imposició per bona part de la població, i les darreres dades disponibles sobre el seu ús i grau de coneixement revelen que potser hem endegat un procés de substitució lingüística sense retorn.

En aquest afer, la confrontació política de la darrera dècada hi ha tingut molt a veure. La llengua s’ha emprat, reiteradament i sense miraments, com una arma política, ignorant deliberadament el seu component cultural i menystenint les obligacions internacionals i constitucionals de l’Estat pel que fa a la protecció del seu patrimoni lingüístic. L’ús ple de la pròpia llengua és un dret fonamental que no hauria d’estar subjecte a votacions ni a interpretacions legals com denunciava Jordi Martí Monllau en aquest article. Potser hem perdut més en els darrers 10 anys que el que havíem guanyat en els 30 anys anteriors.

Un cop més, la paralització política del país es mostra com un obstacle insalvable per fer front a aquestes dificultats. Fa anys que la Generalitat no endega cap proposta de promoció lingüística realment innovadora que animi i engresqui, no només als nous parlants, sinó als joves, que han de ser el futur de la comunitat lingüística.

Cal esperar que quan tot plegat passi, quan despertem després del “Tsunami”, encara quedin usuaris, cultura, institucions i llengua per poder defensar. Sense ells, la revolta no haurà servit per res. Com adverteix Paul Engler, s’ha de pensar què passarà després que es guanyi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació