Heu de conèixer Larry Kramer (1935-2020)

Semblava immortal, però al final ha resultat que no. Larry Kramer va morir ahir, 27 de maig de 2020, tot coincidint amb els 100.000 morts per covid-19 als Estats Units. Potser aquí, al nostre país, no se’l coneix tant com caldria, i per això penso que és important escriure aquest obituari que vol reconèixer la tasca extraordinària que va fer durant tantes i tantes dècades. Qui va ser Larry Kramer?

Podríem mirar de definir-lo de manera més o menys ortodoxa, dir que Larry Kramer va ser un escriptor, dramaturg i activista dels drets LGTB als Estats Units. Cal destacar, per exemple, que Kramer va fundar i va ser una de les ànimes d’ACT UP, l’organització que va abanderar la lluita contra la sida en els anys més foscos. Tots aquests fets són indubtablement objectius, però no acaben de fer justícia a la magnitud de la seva figura, que va molt més enllà de llibres i efemèrides.

Potser seria més acurat definir Larry Kramer com un dels activistes més importants de la segona meitat del segle XX, la persona clau per entendre com ha anat la lluita pels drets humans les darreres dècades. Molt abans que ningú, va ser ell qui, l’any 1981, quan es va detectar un brot de 41 casos d’un estrany càncer en un grup de gais de Nova York, va intuir que allò no era una anècdota, sinó la símptoma d’alguna malaltia que podia posar en risc la salut de tota una comunitat. Kramer es va posar en marxa: aquell mateix any va fundar el Gay Men’s Health Crisis, i posteriorment, en ser expulsat de l’organització pels altres membres directius, va crear ACT UP, convençut que calia portar la lluita al carrer i apostar per una estridència radical que forcés l’alcalde de Nova York, primer, i el govern dels Estats Units, després, a mirar de fit a fit el que estava passant.

L’estridència, vet aquí una altra de les claus per entendre les contradiccions conflictives en la figura Larry Kramer. Estem massa acostumats a erigir ídols impol·luts i a venerar-los (penso en Messi, Trapero, Oriol Mitjà… tot homes, per cert). No hi ha manera d’encaixar Kramer dins d’aquesta narrativa virtuosa: es tractava d’un home de temperament voluble, incapaç de contenir una fúria descomunal que s’ha d’entendre en el context d’una pandèmia que s’estava emportant, de manera despietada, amics, amants, tot de gent jove i prometedora (els meus amics de Nova York m’expliquen que, a finals dels vuitanta i principis dels noranta, podien assistir a tres o quatre funerals cada setmana). Kramer va adonar-se que era l’únic líder disposat a situar-se en primera línia de foc en aquesta lluita, sense cedir a les pressions de les administracions locals o estatals. “Ara no és el moment d’escriure cartes a l’alcalde i esperar a veure si respon”, deia. “Ara és el moment de sortir als carrers i de reclamar justícia.”

Aquesta fúria, de la qual mai va poder desempallegar-se, incomodava els seus col·legues i desesperava els seus rivals; al mateix temps, però, va ser instrumental per forçar les farmacèutiques a accelerar la recerca d’una manera de contenir el virus que causava la sida. En la seva ofensiva activista, Larry Kramer no va dubtar a insultar públicament l’alcalde de Nova York Edward Koch, els presidents Reagan i Bush pare, i el director de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses Anthony Fauci (qui ara ha tornat a la fama durant la crisi del nou coronavirus per la seva postura crítica amb la passivitat genocida de Donald Trump; Fauci i Kramer, després dels seus enfrontaments inicials, van convertir-se en bons amics). Kramer també va atacar mitjans com el diari New York Times, a qui va acusar de no dedicar-li atenció suficient a la crisi de la sida. El Times ha contraatacat, ara, amb un obituari indigne de la seva categoria, que destil·la una rancúnia totalment inapropiada cap al difunt. Aquest és el preu que Kramer va haver de pagar, durant tota la seva vida, pel seu lideratge estrident i megalòman. Com a contrapartida, va jugar un paper protagonista en salvar la vida de centenars de milers, potser milions, de persones.

A més d’activista, Larry Kramer va treballar-se una carrera com a escriptor. L’obra que va començar a donar-li una certa notorietat literària va ser Faggots (“Marietes”), una novel·la publicada el 1978, tot just abans de l’erupció de la sida, on Kramer denuncia la promiscuïtat dins de la comunitat gai de Nova York. Es tracta d’una obra amb fortes càrregues de sarcasme, excessiva i visceral (l’autor ja apuntava maneres), que no pot defugir, tot sigui dit, una lectura altament problemàtica, tant pel que fa al seu missatge conservador com a una estructura desmanegada i un estil anàrquic que no li senten gaire bé a la qualitat literària de la peça. L’afany megalòman de Kramer el va empènyer, també, a escriure The American People (“El poble nord-americà”), un díptic de gairebé mil set-centes pàgines sobre la societat (gai) nord-americana, la segona part del qual es va publicar tot just el passat mes de gener.

Però, sens dubte, l’obra literària de més pes que ens deixa Larry Kramer és A Normal Heart (Un cor normal), una peça pionera que parla de l’esclat de la sida des d’un punt de vista autobiogràfic. Estrenada l’any 1985 al prestigiós Public Theater de Nova York, on s’hi va estar nou mesos, l’obra aconsegueix traslladar el sentiment d’urgència i d’incertesa que la comunitat gai va patir a la dècada de 1980, en un viatge commovedor al cor d’una pandèmia de la qual no se’n podia veure el final. Tot i l’èxit i la consideració unànime que ha rebut la peça (es va reestrenar a Broadway, amb gran èxit, l’any 2011, i l’any 2014 HBO en va fer una pel·lícula magnífica), Un cor normal encara no ha trepitjat els escenaris catalans. Sí que se’n va fer alguna lectura dramatitzada a mitjans dels 90, a propòsit del Dia mundial de la lluita contra la sida. Aquest és, però, un deute que el teatre català hauria de saldar aviat.

Abans de tornar a Barcelona, el meu amic Bill Goldstein, que en l’actualitat està ultimant una biografia de Larry Kramer, em va convidar a la presentació del segon volum de The American People a la Biblioteca Pública de Nova York. Malauradament, el dia abans havia d’agafar l’avió de tornada a Barcelona, i em vaig haver de perdre l’oportunitat de celebrar la trajectòria d’aquesta figura colossal. Billy em va comentar, després, que Larry Kramer va ser rebut amb una ovació càlida i sostinguda, i que per fi va poder somriure, satisfet de veure com es reconeixia, sense reserves, un llegat indispensable per entendre el món en què vivim. Kramer ens va ensenyar que els canvis importants es fan, sovint, a partir de la perseverança, el sacrifici, la fúria, i una voluntat fèrria.

Gràcies per tot, Larry Kramer. Tot el nostre respecte, i tot el nostre agraïment. La lluita, ara, continua.