Hannibal Smith i el 17-A

La independència, si mai s’aborda amb seriositat, serà el catalitzador d’un alt nivell de turbulència social per culpa d’un Estat místic i demofòbic

Gerard Furest i Dalmau

Gerard Furest i Dalmau

Professor de Llengua Catalana a Secundària

La sèrie de televisió preferida d’un servidor mentre va durar la seva condició de marrec de primària va ser sempre El equipo A. Tant és així que, a casa, el pa amb tomàquet de dissabte a la tarda que acompanyava el visionat familiar de cada capítol es va acabar revestint d’una litúrgia que havia d’amalgamar, tant sí com no, el festí gastronòmic amb l’audiovisual. L’escamot d’impartidors de justícia extralegal estava format per quatre paios tan carismàtics que tant fill com progenitors ens identificàvem amb algun d’ells. A la mare l’encisava en Fènix -un metrosexual avant la lettre-, el pare tenia flaca per en Murdock -quintaessència del torrat genialoide-, i un servidor sentia simpatia per l’Hannibal, el seny ordenador de la colla. En canvi, el quart personatge, l’M.A. Baracus, el negre enjoiellat que repartia mastegots a tort i a dret però que tenia un pànic pueril a trepitjar un avió, no era el trassumpte de ningú. Sospito que no pas per cap forma de microracisme involuntari, sinó perquè el seu carisma suplementari el convertia, necessàriament, en patrimoni de tots. El moment culminant del capítol es produïa quan la càmera enfocava l’Hannibal (interpretat per l’inimitable George Peppard), que amb un havà a la boca i un somriure mig cofoi mig picaresc mastegava un «m’encanta que els plans surtin bé!». I a qui no?



Víctimes i familiars dels atemptats del 17 d’agost en l’acte de commemoració dels cinc anys del 17-A, al pla de l’Ós de la Rambla, a Barcelona. Foto: Laura Fíguls | ACN

Aquests records, que són un dels pilars de l’educació sentimental particular, m’han revingut en veure els vídeos i llegir les piulades que ha suscitat la commemoració del cinquè any de la matança del 17-A. Les imatges i els discursos -que no es mereixen ni una glossa a peu de pàgina- delimiten la vastitud de la implosió postprocessista; també dels anys que ens resten, als qui som independentistes, per suportar els carronyaires de la politització (cal entendre aquest terme com l’antònim de qualsevol besllum de consens nacional). He estat temptat d’escriure «de la politització i de la demagògia», però el sintagma seria inexacte des del moment que el país ve d’una dècada (prodigiosa) en què la demagògia salpebrada de frivolitat dels conducators politico-socials ha esdevingut el Loctite que permetia avançar cap a l’estimbada.

Una de les moralines que es desprenen de l’estructura narrativa de El equipo A és que, si els quatre salvapàtries haguessin actuat per separat, els companys no els haurien pogut amorosir les flaqueses i, en conseqüència, els dolents els haurien fet la pell. A ells, i qui sap si de retruc a la cohesió social del poble americà. Al nostre país, és obvi que l’independentisme no té, des de fa anys, cap full de ruta que vagi més enllà del gaudi de practicar el ball de Torrent o, el que és el mateix, la garrotada en públic. Són faves comptades: sobre l’erm d’un pla estratègic transversal no hi pot brostar un propòsit amb cara i ulls (que després reeixirà o fallirà, això ja són figues d’un altre paner) perquè el caos es deleix, històricament, per apoderar-se dels llimbs.

Estem disposats, col·lectivament i més enllà dels tripijocs partitocràtics, a pagar el preu del conflicte?

El brogit i la fúria que són el pa nostre de cada dia es poden atribuir a diversos factors, que segurament s’encavalquen: la intensitat en la fília per les poltrones, la pluralitat de diagnosis i sensibilitats o el grau de mandra intel·lectual. En el cas dels nyerros, l’assortiment d’egolatries i l’emocionalitat exacerbada són la font -de vegades el producte- de l’antiintel·lectualisme. La incapacitat per allunyar-les a una distància prudencial de la demencialitat i el friquisme dificulta el desemmascarament de les tètriques dimissions ideològiques dels companys de viatge. La facció dels cadells està marcada per grimpaires i cínics que mercadegen de franc amb la seva influència electoral i que, amb la seva retòrica de Ponç Pilat, simulen no ser co-responsables de la torrentada de frustració que s’ha embassat durant els anys del Procés; mala manera de rescabalar l’estafa piramidal que ha afectat la salut mental de tanta gent. Ens estalviem d’esmentar el tercer esbart polític perquè, seguint la tradició, es limita a fer la viu-viu, més perdut que un pop al Saló de l’Automòbil. Nyerros i cadells, i la seva inanitat. No només a l’hora d’acular un Estat presumptament terrorista, sinó també a l’hora de donar-nos un 17-A de record i de dol, lliure de la vergonya aliena a què ens han acostumat.

De rerefons, la resistència numantina a formular-se (i a manifestar a la ciutadania) la veritat, sense la qual aquest país no alçarà més el cap: que la cosa va per llarg, sí, i que la independència era difícilment viable amb el panorama contextual del 2017 i, sobretot, amb la mentalitat que es va instil·lar a la psicologia col·lectiva del poble català durant dècades. Una mentalitat -una reinvenció- que genera Vicens Vives, que és assumida pel pujolisme en nom de la pau social, i que és duta a la seva màxima expressió pel pensament fràgil de l’ERC «no-nacionalista» i el cuixartisme nirvànic.

Mentre no es faci entendre al demos electoral que hi és procliu que la independència, si mai s’aborda amb seriositat, serà el catalitzador d’un alt nivell de turbulència social per culpa d’un Estat místic i demofòbic, el país no passarà de jugar a castells de sorra -i de fer el ridícul. Estem disposats, col·lectivament i més enllà dels tripijocs partitocràtics, a pagar el preu del conflicte? Estem capacitats per a fer, mentrestant, res de profit tant en l’àmbit públic com el privat, més enllà de deixuplinar-nos com a bones víctimes de la desesperació? Aquestes són les preguntes i respostes que cal formular i respondre si volem aspirar que la presidència de la Generalitat, els membres d’un hipotètic estat major o els ciutadans que volen que aquest país sigui normal puguin mastegar algun dia, amb la rialla més fotogènica i antiespanyista possible, la frase amb què l’Hannibal Smith tancava els capítols de la sèrie més entranyable de la infantesa d’un servidor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació