Gabriel Ferrater contra l’autoengany

Tal ha estat el rebombori de l’any Ferrater que fins i tot els professors han sortit a revoltar-se, demanant una cosa que fa no res semblava de sentit comú; ço és, poder avaluar els alumnes, poder donar nous (o quatres) als nens. El sentit comú és una expressió constant en aquest recull d’assajos ferraterians que ha publicat Comanegra i que, amb un magnífic pròleg que és, en si mateix, una biografia i una vindicació política, fa d’introducció idònia a l’escriptor per als qui (com jo) no l’havíem estudiat.

Llegir Ferrater parlant de literatura, fins i tot de literatura que hom no ha llegit, és inesperadament plaent —l’alçada a la que entén els propòsits i els problemes dels escriptors és la dels autèntics mestres, que fan venir ganes d’estudiar. Seguint els seus textos m’hi he trobat constantment una pulsió ben infreqüent al nostre país, i que, en literatura, agraeixo molt: el compromís de no enganyar-se. Ferrater demana constantment sentit comú als poetes. Els heralds del sentit comú no acostumen a ser les nostres persones preferides, però Ferrater en té una concepció literària, programàtica. El primer lloc on això es veu clar és quan elogia Foix en una carta, perquè ell, a diferència de “la majoria de poetes d’ara”, no usa la metàfora “enterament a contrapèl del seu bon ús (…) per desenfocar el món, per fer que tot s’assembli a tot i que res no sigui res (…) vents que cremen i flames que bufen, fins que arribem a dubtar que [els poetes] tinguin, ben complerts, els cinc sentits naturals”. Més endavant farà d’aquesta idea gairebé un vot de professionalitat per als poetes, a qui demana, en un postfaci al seu primer poemari, que no reservin “per a la poesia les seves estupefaccions”, o la seva poesia donarà d’ells “una imatge tan ximple que no pot ésser la de cap persona viva”. La poesia a què aspira Ferrater és “interessant, plena d’observacions morals, com la prosa”, i com a tal, ha d’estar atenta a l’autèntica experiència vital —les dones i els dies són, per a Ferrater, les coses que veritablement passen a la vida. 

“El seny ordena, tant als homes com a les rates, d’abandonar els vaixells podrits, i els qui no els abandonen és perquè es compadeixen de ser homes individuals o de ser rates individuals”, deia Ferrater

El pròleg de Marina Porras és especialment útil per entendre l’origen d’aquesta pulsió del sentit comú, que no crec que sigui ben bé realista, sinó de sospita davant l’engany. Ferrater creix entre desenganys polítics. Diu que té la sort d’haver vist, ben jove, com els ideals dels seus pares no valien res, i haver-se estalviat així “les ideologies”. Llegint-lo, es fa estrany, d’entrada, com combina l’asseveració tranquil·la que Catalunya és un país ocupat amb el seu menyspreu per tota forma de nacionalisme. Una interpretació fàcil és que Ferrater sigui caut perquè ho diu tot durant el franquisme. Però aviat hom sospita que és aquesta mateixa possibilitat de fer asseveracions tranquil·les, el que no vol perdre. La de dir la veritat en veu baixa. La seva manera de parlar de política ha resultat balsàmica per a un lector com jo, un desencisat del procés, preocupat, sobretot, perquè no li prenguin el pèl. Ferrater descriu amb tota cruesa la situació política de Catalunya i conclou que tampoc en vol fer una tragèdia. El nacionalisme del qual Ferrater renega, doncs, no és un diagnòstic purament descriptiu sobre la situació política de Catalunya, que ell mateix exposa, sinó una altra cosa que té més a veure amb el “fer-ne una tragèdia”, una mena de nexe entre l’honor i la política que fa que aquest diagnòstic sigui impronunciable si no va unit al compromís de revertir-lo a tot preu. Penseu en la famosa frase de Kafka: “avui Alemanya ha declarat la guerra a França. A la tarda, classe de natació”. És la segona frase la que salva l’escriptor; el nacionalista, incapaç de pronunciar-la, acaba sent incapaç també de pronunciar la primera, perquè pesa massa dins seu. Si entenc bé Ferrater, els nostres polítics d’avui són nacionalistes en el sentit que ell indica (menysprea), precisament perquè són incapaços de dir les coses pel seu nom, incapaços d’admetre la seva realitat política, perquè això significaria admetre que no els importa tant com pregonen, és a dir, una mena de deshonor. Perquè l’admissió de la derrota duu una càrrega inassumible. En una paraula, perquè s’enganyen. Fa temps que espero un partit que tingui el to d’etòleg de Ferrater, que accepti la realitat i el balanç de forces, que acabi amb l’esquizofrènia o la hipocresia col·lectives, que faci la inversió completa d’això: que tingui la calma de Kafka als dietaris quan parla de la guerra, de Ferrater quan gairebé escriu (només cal unir-li les frases), “un dia més en aquest país ocupat. Tant és; només m’interessen les dones”. Em temo que un partit així, aquest país, en què la pretesa dignitat val molt més que no la veritat, no el produirà mai. (Ferrater tot sovint reflexiona sobre per què no s’han fet grans novel·les, a Catalunya. Ell parla de la distància del poder. Em penso que també s’hi acosta força quan diu que l’ideòleg pot deixar que la ideologia se l’endugui, però l’escriptor, si es deixa distreure, ja no podrà fer bona literatura. Ras i curt: perquè ja vivim en un país de ficció). Respecte a això, és reveladora una frase que molt agudament cita Marina Porras al pròleg: “El seny ordena, tant als homes com a les rates, d’abandonar els vaixells podrits, i els qui no els abandonen és perquè es compadeixen de ser homes individuals o de ser rates individuals”. Digne prec individualista a no immolar-se en va. És trist que aquest consell no sembli menys savi avui que en plena dictadura. 

Si n’hagués de destacar tres pàgines, aquestes serien sens dubte el postfaci a De nuces pueris (que sembla escrit ben bé per Seymour Glass, el poeta creat per J.D. Salinger), en què Ferrater exposa la seva preocupació a l’escriure poesia (“definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància entre el que el poema exposa i el centre de la meva imaginació”). Aquesta idea, que dona per rumiar-la bé, resulta una de les classes que no vam rebre, i ajuda a seguir-lo després quan comenta, entre les seves obsessions de la literatura estrangera, poetes com Frost o Auden. 

Al postfaci, Ferrater demana que no donem gaire voltes al títol, que és una cita de Catul que li sembla de sentit comú, atès que als nens els agraden, les nous; que parla a favor de la felicitat. Potser el que vol Ferrater, amb aquesta exhortació constant i a contracorrent, és salvar la poesia i la literatura d’allò que, davant l’efervescència capitalista de la segona meitat del XX, la veu condemnada a esdevenir: un ring d’alienats. Generalment, els qui advoquen pel sentit comú són fora de la literatura: els literats han de ser somiadors, idealistes, i això se’ls disculpa.

L’assaig “A dónde miran los pintores” resulta també destacable. Ferrater hi exposa meravellosament la seva posició quant als lligams entre art i moral. Ferrater sospita de tot el qui vulgui fer apologia d’uns valors concrets amb la seva obra. El resum és que la moral (i la política) no pot ser un tema imposat, només un tema despertat: l’artista només pot obeir la seva sensibilitat concreta, i si li intenta imposar temes, fracassarà. Si hi ha un esquelet moral en l’obra, ha de ser a sota, no imposat pels valors del temps. Aquesta tesi, junt amb les seves conegudes simpaties amb Gombrowicz, em fan pensar que estaria d’acord amb el que vaig exposar arrel del llibre de Pau Luque.

Hi ha una altra idea fortíssima de Ferrater en què Marina Porras ja insisteix al pròleg: la de la falta d’educació. Quan Ferrater analitza El quadern gris es fixa en la queixa de Josep Pla quan deia que “no sé pas en què pot haver consistit l’educació familiar”. En aquest país, no s’educa els fills, no se’ls dona una herència cultural. Pla diu que l’autoritat s’aconsegueix precisament a base de ser desconeguts per als fills, i que no recorda cap conversa familiar que no fos familiar-administrativa. Ferrater també recorda com Foix es queixava que el seu pare no es va arribar a assabentar que havia publicat tres poemaris abans que morís, per concloure que la feina dels pares consisteix precisament a això, a “fer-se el distret”. Potser aquesta incapacitat de dir les coses pel seu nom, que ja fa anys que té el grau de patologia política, n’explica alguna cosa.

Tanco el llibre amb ganes d’escriure una carta a Ferrater. Les seves asseveracions (tan parcials) sobre el valor poètic em desperten preguntes, com a lector inexpert de poesia. Quin és l’imperatiu que aplica a la poesia? Hi ha un imperatiu de sinceritat o fins i tot de veritat, una adhesió moral, com en l’assaig? Pot mentir, el jo poètic? Pot ser abjecte? Lolita podria haver estat un poemari? No ho sé. Si tenim pares, no ens ho han ensenyat. Ningú no els ho va ensenyar a ells. El que més em reca de descobrir gent així és que ja siguin morts.