• 

  Crítica

  Francesc Fontanella: 400 anys “sens deixar d’ésser mudança” (I)

  Marc Sogues

Fontanella és autor d’una obra extensa i d’una alta volada literària. Se’l considerava un clàssic fins ben entrat el segle XIX, però els impulsors de la Renaixença el van condemnar a l’ostracisme i això el va acabar convertint en un desconegut per al gran públic. Amb tot, en els últims anys hi ha hagut diverses iniciatives per acostar-lo als lectors i reivindicar el seu lloc dins el cànon literari català.

Una obra diversa i unitària

El primer que destaca de l’obra de Fontanella és que forma un corpus ampli i divers: consta d’uns 300 poemes, un panegíric escrit en prosa i en vers, dues obres de teatre completes i tres d’inacabades. Toca tots els subgèneres poètics habituals en el Barroc (poesia civil, amorosa, jocosa i religiosa) i els tracta amb una gran varietat de matisos i de tons.

La proposta fontanellana presenta dues característiques generals molt interessants. La primera és que tant l’autor com les persones del seu cercle de confiança apareixen freqüentment en els textos. A alguns se’ls esmenta pel nom de pila; a d’altres, l’autor els imposa un nom inventat –sovint amb voluntat humorística– que emmascara la seva identitat real. El cas més extrem és el del mateix Fontanella, que als poemes s’atorga noms i identitats de tota mena (el pastor Gilet, el poeta Fontano, l’enamorada Oritia, etc.) i a les obres de teatre encarna un dels personatges principals però també apareix com l’autor explícit del text i, com a tal, parla obertament de com s’ha inspirat per escriure l’obra i es troba que ha d’escoltar les queixes d’un dels seus personatges, el graciós, pel paper que li ha donat.

Un segon aspecte a destacar és que molts dels poemes s’agrupen en cicles, és a dir que formen conjunts de textos amb una certa continuïtat pel que fa als temes, els personatges i els arguments que tracten. Aquests cicles s’han de llegir sencers i en l’ordre establert per Fontanella, ja que si no resulta força difícil arribar a entendre el sentit de cada text. A més, hi ha diversos punts de contacte entre els diferents cicles, la qual cosa dona una notable sensació d’unitat interna a tot el conjunt de l’obra.

D’una brillant opacitat

El nostre poeta comença a escriure a finals de la dècada de 1630, en un moment en què la punta de llança de la modernitat literària és el cultisme, una derivació del conceptisme que busca mobilitzar fins a l’extrem l’enginy, la capacitat interpretativa i els coneixements lingüístics, literaris i culturals dels lectors. La lírica fontanellana s’insereix de ple en aquesta tendència i per això és exigent i, de vegades pot resultar una mica opaca per al lector d’avui. Ara bé, això tampoc ens hauria d’estranyar, ja que no és res que no passi amb la majoria dels seus coetanis d’altres literatures.

L’estil de Fontanella s’allunya, molt deliberadament, de la llengua oral: es tracta d’una llengua ornamentada i preciosista, bastida sobre una sintaxi tensa i complexa, sembrada de mots poc habituals, sobretot cultismes i neologismes. Acostuma a fer un ús intensiu de les figures retòriques, especialment d’aquelles que juguen amb les limitacions del llenguatge, com les paradoxes, els oxímorons i, sobretot, les dilogies (els dobles sentits). També recorre sovint a les metàfores i les imatges inesperades, que busquen generar meravella i estranyesa en el lector, i l’obliguen a posar a prova la capacitat imaginativa.

Entre la mudança i el desengany

Hi ha dues idees molt característiques de la cosmovisió barroca que ajuden a comprendre la poètica de Fontanella. El primer que cal tenir present és que la mentalitat de l’època concep la realitat en termes paradoxals: l’únic permanent és el canvi (la “mudança”) i per tant, les coses només són en la mesura que constantment deixen de ser per esdevenir altres coses.

Això s’aprecia perfectament en els quartets del magnífic sonet «Muda Dafne la planta fugitiva», on s’assaja l’objectiu impossible de descriure (i així retenir) el moment exacte de la transformació de la nimfa en llorer. També es pot llegir en el desconcertant (i hilarant) ball de màscares de la poesia festiva –les cartes a les monges dels Àngels i el Cicle dels rams–, on tant el poeta com la dona a qui s’adreça reben noms i aparences diferents pràcticament a cada poema, i la gràcia (i la dificultat) està en entendre que, malgrat tot, són, sempre els mateixos personatges. Així, en paraules del mateix Fontanella, s’acompleix la paradoxa que allò que llegim, «sens deixar d’ésser mudança, serà més constant que la mateixa constància».

Davant l’evanescència de la realitat, s’imposa la interiorització d’una segona idea, la del desengany, que s’entén com una actitud vital positiva perquè permet accedir al coneixement veritable, que és el que apareix després de superar l’engany del joc d’aparences que és la realitat sensible. De vegades, aquesta actitud dona peu al desassossec existencial, com a «Passen edats i vides»; d’altres, passa pel filtre del distanciament irònic i cristal·litza en forma de poesia burlesca, com aquesta en què renega del fet d’haver-se enamorat d’una monja que l’enganyava amb un frare.

La idea del desengany té una gran importància en la literatura barroca, fins al punt que s’enfoca, també, cap a la mateixa concepció de la literatura. És per això que els autors sovint miren de posar en evidència les convencions del discurs literari, especialment la que estableix l’existència d’un límit entre la ficció i la realitat. D’aquí els jocs amb les identitats dels personatges que he comentat abans, o també l’afició de Fontanella a donar a molts poemes l’aparença d’una carta, generant així el dubte sobre si ens trobem davant d’un text “real”, que, efectivament es va escriure per a ser enviat, o d’una ficció.

Auge i declivi d’un referent poètic

Una cosa que avui és poc coneguda és que, des dels seus dies i fins ben avançat el segle XIX, Fontanella va ser considerat un dels principals referent poètics dels escriptors catalans. Al segle XVIII apareix esmentat en aquests termes al costat del Rector de Vallfogona i Joan de Gualbes. També s’escriuen poemes a imitació de les giletes i les seves obres de teatre es tradueixen al castellà per a ser representades amb tota la pompa a Madrid, durant les celebracions del casament del futur Carles III, l’any 1738.

Al segle XIX es publiquen diverses parts de la Tragicomèdia i algunes poesies esparses, i hi ha temptatives editorials per recuperar tota la seva obra però no s’arriben a materialitzar o queden incompletes. De fet, a mesura que es va consolidant La Renaixença, durant la segona meitat del segle, la tradició barroca és progressivament bandejada i estigmatitzada, i s’origina el relat segons el qual forma part d’una etapa de decadència de la cultura catalana.

Avui sabem que aquest relat és una suma d’apriorismes, opinions subjectives, i apreciacions no contrastades i, en general, mal documentades, i que tenia poc a veure amb la realitat de Fontanella i els poetes del seu temps. Però tot i això, la vehemència de les patums renaixencistes primer, i l’acció de les nostres pròpies institucions culturals després, ha fet que arrelés amb força dins l’imaginari col·lectiu. En gran mesura, això explica per què Fontanella va passar la major part del segle XX en els llimbs de l’oblit.

Fontanella, avui

Durant la dècada de 1990, però, es produeix un punt d’inflexió en la història de la recepció de Fontanella quan la filòloga vigatana Maria-Mercè Miró n’edita l’obra completa. La possibilitat d’accedir per primera vegada a tots els textos genera un canvi radical en la seva valoració, que explica la proliferació d’estudis i edicions que s’ha produït des d’aleshores.

Un primer resultat va ser que un grup d’investigadors encapçalat per Pep Valsalobre (UdG), Albert Rossich (UdG) i Eulàlia Miralles (UV) decidís dur a terme l’edició crítica de l’obra completa. S’hi han dedicat des de l’any 2012 i, com que aquest tipus d’edició inclou consideracions filològiques que només interessen al públic especialitzat, l’han anat publicant en obert a internet, en un format adaptable i interactiu. Actualment ja recull el 85% de la poesia i tot el teatre, i està previst que es completi a finals de 2023.

Molts dels textos resultants d’aquesta nova edició també s’han anat difonent en format llibre, amb anotacions i comentaris pensats per fer-los accessibles a un públic molt més ampli. Aquí cal esmentar l’antologia poètica O he de morir o he d’amar (Empúries, 2015), el recull de poesia de la guerra dels Segadors Versos per vèncer (Barcino, 2021) i l’edició del Cicle dels rams(PAMSA, 2022). Menció a part mereix la recent publicació de la Tragicomèdia i Lo Desengany dins la col·lecció Imprescindibles de l’editorial Barcino, que restitueix a Fontanella la condició de clàssic situant-lo al costat dels principals noms de la nostra literatura. Tot aquest programa editorial s’acabarà d’arrodonir en els propers anys amb noves publicacions, d’entre les quals destaquen la del Vexamen, a càrrec d’Albert Rossich, i la del Panegíric a la mort de Pau Claris, que prepara Eulàlia Miralles, les dues previstes per a principis de 2024.

En paral·lel a l’edició dels textos, han aparegut també diferents volums d’estudis monogràfics: Francesc Fontanella: una obra, una vida, un temps (2006), Fontanellana. Estudis sobre l’època i l’obra de Francesc Fontanella (2009) i Fontanella polièdric (2019). I ha millorat de manera substancial la presència i la valoració de Fontanella en els nous manuals panoràmics de referència; és el cas del Panorama crític de la literatura catalana, coordinat per Albert Rossich, i del quart volum de la nova Història de la literatura catalana, coordinat per Josep Solervicens (UB).

Tot i les dificultats que té una proposta com aquesta per fer-se un lloc en el panorama comunicatiu actual, el cert és que Fontanella ha aconseguit certa presència mediàtica durant l’última dècada. El 2013 va ser un dels poetes escollits per Catalunya Ràdio pel celebrar el Dia de la poesia catalana a internet. El 2014, l’emissora li va dedicar un episodi del programa Lletres d’or i el febrer de 2018 un altre de l’En guàrdia. Aquell mateix any, la companyia de música i dansa antiga Xuriach enregistrava el poema «Amaranta, la nimfa més bella» amb la seva bonica melodia original, i des de fa pocs dies, també circula per les xarxes una excel·lent adaptació de la cançó satírica del setge de 1652 feta per dos estudiants de la Universitat de València. Unes xarxes on, per cert, el mateix Fontanella piula també des de fa més de 10 anys (@fontano1622).

A mode de coda

La recerca d’aquests primers anys del segle ha permès deconstruir la imatge distorsionada de Fontanella que s’havia anat transmetent de forma acrítica des del segle XIX. Un cop esbandits els prejudicis, la lectura objectiva dels textos posa de manifest que ens trobem davant d’un creador que no només ha assimilat perfectament els models literaris i les idees estètiques en voga de la seva època, sinó que ha sabut utilitzar-los per a produir una obra pròpia que és sòlida, ambiciosa i, molt sovint, d’una gran originalitat. Ras i curt: Fontanella és un d’aquells autors que prestigien una tradició literària.

En un altre ordre de coses, penso que, des de la perspectiva actual, cal posar en valor el fet que Fontanella constitueix un petit tresor de recursos lèxics i que ens aporta un registre poètic que en català hem llegit molt poc. A això s’hi ha d’afegir que alguns dels temes que tracta i de les estratègies que utilitza connecten perfectament amb la nostra sensibilitat literària. Penso, sobretot en el gust per la metaliterarietat, en l’elaboració poètica de les tensions entre dinamisme i estaticisme o entre fragmentació i unitat, en el domini dels matisos i els nivells del distanciament irònic, i en els jocs –en el fons ben seriosos– entorn de la idea de la identitat personal.

La feina d’estudi i edició realitzada en els darrers anys ens ha permès disposar de les eines necessàries per acostar-nos a l’obra de Fontanella amb garanties de poder-la gaudir i entendre. Esperem que això faciliti l’acostament de nous lectors i que, de mica en mica, puguem anar recuperant la connexió amb tota una etapa de la nostra literatura, la del Barroc, que hem descuidat injustificadament durant massa temps. Els textos hi són i els lectors que tinguin la curiositat d’endinsar-s’hi podran comprovar que Fontanella conserva la principal qualitat d’un clàssic: explicar els seu temps a la vegada que ens ajuda a explicar-nos el nostre.