Foucault: la raó sense fe contra el neoliberalisme

Focuault i la qüestió neoliberal arran de la pandèmia

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Com que Michel Foucault estava obsessionat per descriure sense prescriure, ha estat el pensador que els seus lectors més han utilitzat per justificar les prescripcions que a ells els interessaven. Hi ha dos Foucaults: el de les presons i el del neoliberalisme. Les anàlisis del primer, que es dedica a demostrar que les diferents normalitats de la història de la humanitat (sexual, mental, penal) no han estat mai normalitats espontànies, sinó produïdes des del poder; és un tòtem dels activistes esquerranosos desitjosos de qüestionar la disciplina que l’Estat exerceix sobre les ments i els cossos. Està del tot assumit per la cultura en general. El segon Foucault és molt més esquiu: construït fragmentàriament a partir de cursos i entrevistes dels seus últims anys, sense cap gran llibre sobre la qüestió, la perspicàcia del filòsof a l’hora de revelar com el neoliberalisme governa el medi social activament, produint la llibertat de mercat que la doctrina glorifica a còpia d’intervencionisme estatal fortíssim (el mercat desregulat depèn d’infinitat de regulacions i la capacitat de fer-les complir per la força) a la vegada que es justifica a si mateix amb retòrica antiintervencionista; ha estat utilitzat tant per demanar més control social com per demanar-ne menys. Si tots estem nedant dins les aigües neoliberals, en cas que volguéssim sortir-ne, ho hauríem de fer amb més o amb menys intervenció política?

Michel Foucault

No trobareu una resposta clara encara que passeu tota la vida llegint les tones i tones de bibliografia, però la pregunta ha esdevingut urgent de nou arran de la pandèmia. Un dels exercicis més brillants per situar-la, han estat les tretze columnes, a raó d’una per setmana, que Josep Maria Ruiz Simón ha dedicat a “Foucault i les seves ombres”, totes publicades a La Vanguardia. Virus i ancians morint en residències fan pertinent parlar de biopolítica, i Ruiz Simón ha resseguit les traces foucaultianes en els discursos i propostes que “els intel·lectuals de guàrdia” han fet sobre la Covid-19. Tan al·lèrgic a la prescripció com el mateix Focuault i amb el mateix esperit cartogràfic, Ruiz Simón ha demostrat com la socialdemocràcia europea va utilitzar la crítica foucaultiana a la ubiqüitat invisible del poder neoliberal per, paradoxalment, endegar privatitzacions i desregulacions que han fet el món encara més neoliberal que socialista. Mentre que el columnista ho ha fet amb la pandèmia de teló de fons, l’editorial Gedisa acaba de publicar Focuault, Bourdieu y la cuestión neoliberal, en què el reconegut filòsof Christian Laval fa una exploració sistemàtica de la mateixa qüestió. Com diu Ruiz Simón a la primera entrega de la seva sèrie, “actualment es podria dir de Michel Foucault el que Nicolau de Cusa deia de Déu: que se’l pot trobar a tot arreu i enlloc”.

La sensació és que el neoliberalisme s’ha convertit en les arenes movedisses del pensament, i com més et mous per sortir-ne més t’hi enfonses. Des que l’utopisme d’esquerres es va esgotar i cap escatologia política ha aparegut per substituir-lo, a la teoria crítica li ha costat reconciliar-se amb la visió del que ha de ser un intel·lectual segons Foucault, que Laval qualifica de “post-revolucionari”. Com que la tesi foucaultiana és que no hi ha essència humana més enllà del poder, i que la política és la lluita entre diferents arts de produir subjectivitat, la impossibilitat d’una ideologia emancipadora que es vengui a ella mateixa com més enllà d’aquest estira-i-arronsa ha destrempat la construcció d’alternatives a l’hegemonia neoliberal. Foucault abraçava aquesta lluita grisa (llegir-lo no és precisament excitant) i defensava abandonar els grans projectes ideològics per acostar-se al que els homes realment fan o, en paraules del filòsof “insisteixo més en les pràctiques de llibertat que en els processos d’alliberament”. El repte de la fredor foucaultiana és que en la guerra cultural, intel·lectual i política, el neoliberalisme segueix combinant anàlisis igualment precises i racionals de la conducta humana amb el fervor religiós d’una teologia política que es presenta com l’única veritat transcendental en què dipositar les esperances. Foucault maldava per superar el paradigma de la il·lustració kantiana, però el balanç desassossegador de les darreres dècades no és gaire afalagador amb la possibilitat d’una raó sense fe.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació