La filosofia als carrers o els carrers de la filosofia

Deia Ortega y Gasset que no sabem el que ens passa i que és precisament això el que ens passa. La darrera setmana, del 18 la 23 de novembre, la filosofia ha omplert  la ciutat de Barcelona amb motiu de la VI edició del Festival Barcelona Pensa. Durant sis dies i a través de diverses activitats, la intenció ha sigut fer-nos conscients d’aquesta manca de saber que ens conforma. 

El festival ens ha dut una filosofia mòbil que sacseja el clàssic bust de marbre de Plató, fred i estàtic. Hem trobat una filosofia profana, que trenca el fanus (temple), i travessa els carrers, que no es tanca a l’Acadèmia; ens obliga a pensar i pensar-nos.

Un exemple fou l’activitat “Quarta onada?  Reptes del feminisme” en què les ponents, Dolores Pulido, Marta Vergonyós i Sònia Estradé, juntament amb la Núria Sara Miras, van posar en qüestió la metàfora de l’onada per representar el feminisme. L’onada, diuen, és transitòria, avança i tira enrere; es produeix a un lloc aïllat, la platja, on està controlada. Davant d’això, ens conviden a pensar-ne de noves o preguntar-nos si en cal realment una. Les metàfores estilitzen, porten al terreny de les idees: no és el feminisme un moviment molt més terrenal?

Es posà de manifest que el feminisme no té una doctrina fundacional com els altres ismes, però que això és la bona notícia: “anem en direcció a allò desconegut, generant sempre cartografies noves”, diu la Marta Vergonyós, i posa com a exemple el #MeToo, que sorgí espontàniament. Afirma que “ser dona és un acte de creació constant i lliure”. Sònia Estradé conclogué la conferència demanant que els continguts a la Universitat fossin ja amb perspectiva de gènere, perquè d’altra manera “estem fallant a les nostres alumnes”. Desitgen que es conservi la pluralitat dins l’activisme, però també que es trobi la manera de crear un moviment comunitari que no s’esquerdi. 

Com crear aquest vincle? A través de què? L’editor italià Ricardo Mazzeo, deixeble de Zygmunt Bauman, parlà a la conferència “Existències sargides” de l’educació de la nova generació: “No se trata de volver a la clásica autoridad, sino de crear nuevos modelos que se basen en la autenticidad y el ejemplo” va dir en Mazzeo en un castellà gairebé perfecte. 

Afirmà que “la filosofia está en todas partes, no solo en las Instituciones, es la manera de enfocar la realidad críticamente”. Va demanar un lloc de diàleg col·lectiu que allunyi el narcisisme: “En los debates políticos nadie se escucha, todos creen tener razón pero no se puede, esa posibilidad es ilusoria. El escritor ha de mostrar una tentativa fracasada de aprehender la realidad”.  

Un d’aquests espais d’intercanvi és el que es creà a “Pensar l’art: parlar amb la boca tancada”, probablement l’activitat més trencadora del festival. Sense ponents ni tarima, només sis artistes i dues professores de Belles Arts, Lídia Górriz i Montse López, es van projectar set produccions audiovisuals al voltant de la qüestió de l’art i els estereotips. D’entre elles, cal destacar la de Sara Lorite, Las 37 reglas del buen artista, una deconstrucció de la idea unívoca de l’artista; i la de Mireia Trujillo, amb La dona intersticial, que connecta amb el que la Sònia Estradé a la conferència de feminismes posava sobre la taula: esdevenir dona implica passar per sobre de moltes violències fonamentals. 

En aquesta línia, el “cafè filosòfic sobre la identitat”, a càrrec de la Montserrat Crespín i Marta Campdelacreu, abordà les teories del no-jo, que neguen una identitat unitària i permanent, i defensen que això és tant sols una imatge interna. Thomas Metzinger, filòsof contemporani, afirma que no estem mai en contacte directe amb la realitat externa ni amb nosaltres mateixos, però que sí que posseïm una perspectiva interna. Això és el que ens mostra el món tal i com el veiem. 

Una de les darreres activitats del festival, “Conversant sobre l’individualisme”, presentació de la nova revista d’estudiants Audens, el públic, juntament amb el professor Antonio Gómez, debatia si és la col·lectivitat l’espai que resta per a fer experiència davant d’un subjecte que es pensa des del no-jo. Ell plantejava una comunitat no unitària que s’articuli des de la diferència, una veu que es pronunciï juntament i no s’imposi afirmativament: tota base ha de ser el propi qüestionament. Això, detecta, és precisament el que mostra la cara cada cop menys oculta dels partits com els de Salvini, Le Pen o VOX. 

Veiem, en qualsevol dels casos, que les preguntes s’encadenen i mai acaben de respondre’s (perillós si ho fessin!). El Festival Barcelona Pensa és una perfecta ocasió per a submergir-se en una troca de maldecaps i incomprensions, de recordar-nos i celebrar que no sabem què ens passa i que possiblement, no ho arribem a saber mai.