Festa o barbàrie

Fa uns dies vaig anar a veure la Maria Nicolau parlar de Cuina o barbàrie!. El seu llibre, una autèntica obra d’ètica en el sentit més interessant del terme (el de preguntar-nos què és el que val la pena, per què cal lluitar, quina és la vida bona), acaba d’arribar a la quarta edició. El llibre és un monument a un llegat sencer de coneixement, i és difícil llegir-lo sense un punt de vergonya. Acompanyada de Judit Balasch, del Centre Cívic El Surtidor, Nicolau va carregar contra tot allò que desacomplexadament (per pura ignorància) sortim a caçar els divendres; contra l’alvocat, contra les patates congelades, contra el salmó. D’aquest últim ens va recordar que les nostres àvies no sabien pas què era, i que si en mengem una versió rosa a preu assequible és només perquè el cultiven en piscifactories, on l’inflen amb tots els peixos de l’entorn per alimentar-lo i el rematen amb colorant rosa perquè sembli que s’ha alimentat de microcrustacis com fa al nord d’Europa.

El discurs de Nicolau (resumible però no reduïble a l’imperatiu “cuina!”) és magnètic. Per a un lector de ficció i filosofia, costa entendre la sensació que és un dels llibres de l’any, fins que t’adones que Cuina! O barbàrie és un llibre il·lustrat, que il·lumina un camp en què hem esdevingut analfabets. Nicolau escriu contra la ignorància: en algun moment vam decidir que el saber de la cuina era obsolet, que no calia conservar-lo (potser, sospito, tenia massa empremtes de masclisme), i avui no sabem per què una patata no pot anar en una bossa de plàstic. Em fa pensar en allò de Ferrater, que en aquest país creixem sense pares, sense que ningú ens eduqui. Nicolau deia que, com que els sabors i els olors tenen un potencial memorialístic enorme (serveixi Proust d’exemple), les nostres identitats es diluiran si deixem de cuinar i, a la llarga, acabarem tots amb el mateix record prefabricat. En ella pensava, avui, quan he llegit que hi ha un moviment veïnal en contra del soroll que genera El Tingladu, el festival autoorganitzat de Vilanova i la Geltrú. Del que vull parlar és de soroll nocturn — de concerts.

Lentament, com una ressaca perfecta que uneix la normofília postcovid i la despersonalització dels espais, n’anem sentint a parlar. A la Patum els contraris al soroll van acabar limitant els concerts. Al Tingladu una plataforma de veïns demana que es canvïi l’espai. A Igualada, els veïns van aconseguir que la festa major popular es mogués a un espai particular, lluny de les places centrals del casc antic on acostumava a celebrar-se. Observo que el debat va emergint, a poc a poc, arreu.  “Res”, llegeixo a les xarxes, “justifica que no et deixin dormir a casa teva”, “els concerts al costat de llocs habitats de matinada no s’haurien de fer”.

El debat és més sucós del que pot semblar perquè confronta dues idees de comunitat; és, en última instància, identitari. Em recorda aquells turistes que demanaven fer callar un gall en un poble del pirineu. Les festes populars són, demanen ser, una excepció. Tots (fins i tot jo, odenenc, que viu en el silenci) hem anat a dormir algun divendres amb la música d’una festa popular de fons. És, d’alguna manera, part del pacte social: generalment, ens deixem dormir; el dia que hi ha la celebració comunitària, subversió. D’això tracta la festa, al cap i a la fi. En tota aquesta veïnada que vol acabar amb les excepcions, la idea de fons és la de regularitat: dies fungibles, llocs fungibles, és a dir consumibles sense particularitats, indistingibles. L’individualisme rampant fa que cada vegada sembli més ridícul argumentar que, el 23 d’agost, Igualada es talli. El debat no té per què aturar-se aquí, un cop conquerit el soroll: al cap i a la fi, per què tallar carrers i entorpir el desplaçament de persones? No podríeu celebrar-ho tot en algun pavelló que no molesti als qui surten a fer un gelat? Un cop l’individualisme renuncia a la idea que la comunitat demana algun sacrifici, la cosa accelera i pren rumb desconegut.

Visca el Tingladu, una de les festes més boniques del país, i visca les festes majors. Protegiu-les, encara que no hi vulgueu anar. Defenseu-les encara que us facin mandra, com les llibertats que no usàveu durant la pandèmia. Ens hi juguem una cosa potser més fràgil que les llibertats individuals: la comunitat. Que siguem catalans i no cosmopolites que viuen a Vilanova i la Geltrú es juga en aquests debats.