Explicar-se al món: la traducció de la literatura catalana

El vigor és consubstancial a la traducció i, en el cas del català, la mà del torsimany fins i tot l’ha reviscolat. De retruc, aquests mateixos polígrafs n’han teoritzat i escrit a bastament, però, què passa quan el català esdevé elixir? La nostra llengua està avesada a traduir per mor de vindicar-se, gairebé com si només es concebés encofurnada entre diccionaris estrangers. Cal, però, esberlar els confins de la minorització i veure-hi més enllà per trobar que altri també ens llegeix gràcies a la traducció del català a altres llengües.

La taula rodona organitzada per la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el proppassat dimecres, 13 de setembre, com a part de la jornada inaugural del curs acadèmic, és una alenada d’optimisme per al nostre sistema literari. Gràcies a una col·laboració amb l’Institut Ramon Llull, quatre traductors de llengües diverses hi van dilucidar la seva estima per la nostra llengua i les seues obres, així com les seues subseqüents trajectòries traductores.

Simona Škrabec, professora de la casa, escriptora, traductora, flamant nova directora de L’Avenç i, sobretot, coneixedora de tots els viaranys que la traducció escateix entre pobles i llengües, moderava l’acte. El va inaugurar, a més, amb una reflexió marcadament autobiogràfica quant a l’imperatiu traductor de l’atansament entre cultures i literatures. Al cap i a la fi, la comunió del català i l’eslovè, esperonada per Škrabec, ens recorda que la traducció també és un salconduit per a llengües minoritàries i minoritzades, que s’expliquen les unes a les altres, enfront la sordesa d’un món cada cop més gasiu amb les parles i les cultures, per entendre’s i reivindicar-se.

La primera ponent que intervingué fou Veronika Rot, hispanista també eslovena. Ha congriat la llista més extensa de traduccions hispanes a l’eslovè després de vint anys de dedicació, i ha traduït autors tan variats com Irene Solà, Jaume Cabré,  Tina Vallès, Jordi Puntí, Eva Baltasar o Manuel de Pedrolo. Va fer, en primer lloc, una lloança del català que hauria de ressonar a totes les ments dels nostres parlants, i les dels nostres veïns: «El català té una tradició literària molt llarga, molt poderosa i amb una veu pròpia molt forta».No ens ho diem nosaltres mateixos, ens ho diu una estudiosa i apassionada de la lletra.

Amb una humilitat i clarividència encomiables, Rot anà filant un tractat deontològic i lúcid de l’ofici de torsimany. En primer lloc, condemnà la mala praxi de la traducció mitjançant llengües pont, amb la qual ella mateixa es trobà: «Els idiomes han de traduir-se de forma directa perquè en cada traducció sí que es perd alguna cosa, però se’n guanyen moltes d’altres». Rere una premissa tan simple, se n’amagava una altra de molt valuosa. La fidelitat i altres quimeres tronades que sempre han encerclat la traducció brollen de la ignorància sobre quin és el seu valor real: el simbolisme de l’intercanvi entre cultures se sobreposa a tota possible pèrdua de matisos, heus aquí el guany de què parlava Rot.

La següent ponent va ser Gala Sicart, traductora al castellà i a l’anglès tant del cànon contemporani català —Mercè Rodoreda i Pere Quart—, així com de veus més joves i igualment dignes de lloança, com Blanca Llum Vidal i Eva Piquer. Sicart defensà les idees de Rot quant a la preeminència de la funció textual de les traduccions. Advocà, fins i tot, la mutació dels arcaismes cap a equivalents més moderns com a estratègia literària perquè no desconcertin el lector. «De quina manera treballes perquè els clàssics contemporanis siguin interessants?», es preguntava sense retòrica i amb encert. Com ella mateixa argumentà, no es tracta d’infantilitzar ni edulcorar obres escrites a mitjan segle passat, ni tampoc de barrabassar-ho tot amb anacronismes en una mentalitat de supèrbia moderna i menyspreu per a la tradició. És una qüestió, més aviat, de plantejar-se si la paraula, en textos canònics, realment és tan terça; si, en realitat, la pragmàtica s’hauria d’imposar a la semàntica. Les traduccions d’obres del pretèrit, potser, han de saber encisar el lector d’avui tant com el d’ahir, més que no pas parlar-li en termes que, a dia d’avui, per sort, sabem que no són correctes.

Els sedassos traductors no sempre són afer de sensibilitat o ideologia, sinó que de vegades obeeixen a qüestions antropològiques, com va recordar la professora Škrabec just després de la intervenció de Sicart, a través del sempitern exemple dels francesos, que, durant molt de temps, traduïren des del convenciment més ufà que havien d’adaptar altri al seu propi estil, com si els seus confins fossin massa estrets per entendre l’estranger i, alhora, prou grandiosos per desvirtuar-lo.

Per sort, Giuseppe Tierno prengué el relleu amb un manifest diametralment contrari i semblant al de Veronika Rot: «Per què Catalunya té un teatre tan bo?». El traductor lloà la salut del teatre català i la polifonia de dramatúrgies que es troben al nostre país, la possibilitat, segons ell, d’acollir-se a mecenatges públics diversos per materialitzar tot de projectes teatrals. Reconegué que casa nostra, fins i tot, hi ha «una de les dramatúrgies més fortes amb projecció europea».

A continuació, Tierno, sorneguer, apuntalà un excusato non petita quan, després de l’observació quant al liberalisme traductor francès, postulà que a Itàlia «s’hi fa un treball molt desvergonyit quant a les traduccions; som lleials però no fidels, si bé comptem amb el consentiment de l’autor, a qui li encanta». La resta de ponents —i assistents, entre els quals també hi havia renoms de la traducció— hi combregaren: al teatre, la interpel·lació a l’espectador ha de prevaldre per sobre de cap noció angosta sobre la traducció.

Cal entendre que la traducció no és cap mètode, sinó que és aixopluc de l’alteritat de la semàntica, de la forma i de la paraula.

Aquest consens, tal volta, podria migrar a la traducció de novel·la? Els testimonis de les dues primeres ponents, especialment el de Sicart, reforcen aquesta hipòtesi. Es defensa que la immediatesa del tracte entre espectador i dramaturg no deixa lloc a equívocs, i que, per això, la traducció teatral pot afaiçonar el text original a lloure. En canvi, per què el lector ha d’estireganyar-se i fer una giravolta quan llegeix un text traduït? En pro d’un acarament fidedigne d’un altre text que impedirà que gaudeixi tant de l’obra com el lector original, ja sigui aquest d’un altra terra o d’un altre temps?

Anna Sawicka prengué la paraula en darrer lloc. Del 1994 a 2003, fou lectora de polonès a la Universitat de Barcelona i la seva tasca de difusió de la literatura catalana a Polònia li valgué el XXIII Premi Josep M. Batista i Roca. Sawicka, precisament, també ha traduït teatre i, en la línia de Tierno, explicava que, en algunes traduccions de teatre que havia signat, els actors n’havien canviat paraules per d’altres que els agradaven més. Un caprici que, amb tot, la traductora entomà com una anècdota, sense fer-ne cap escarafall.

Sawicka clogué les intervencions completant el decàleg que, inadvertidament, encetà Veronika Rot, la primera ponent, a mesura que, també des de la seua pròpia experiència, ens revelava una altra de les qualitats que ha de tenir un bon traductor: la perseverança. El mecenatge, el patrocini i l’edició són llisquívols, però això no impedí que Sawicka lluités durant vint anys perquè es publiquessin les seves traduccions de Pere Calders al polonès. Aforisme personificat, no abandonà mai ni la tasca, ni l’esperança.

La noblesa i la persistència encarnades per Sawicka serveixen, també, com a tall de resum d’aquesta taula rodona d’un tema que hauria de ser prou més recurrent. Que se’n parli més —molt!— i a cor què vols, de les traduccions del català a altres llengües! L’acte d’amor més gran que podem dedicar a la nostra llengua és la reivindicació de la nostra literatura, en tant que obres pròpies, però també obres que compartim amb altres pobles a través de la traducció. Cal perseverar-hi, perquè l’experiència i la identitat se sublimen, sempre i només, en tant que compartides arreu. 

Resseguint les idees de Josep Carner, a aquest esment dòcil de la traducció se li ha d’afegir la ploma lliure. Sovint, a l’hora de parlar de traducció, quan s’hi afegeixen les vicissituds teatrals o la de la distància entre llengües i pobles, emergeixen, com si fossin inevitables i naturals, les idees de l’adaptació i altres híbrids vagues. Lluny de ser forassenyats, cal entendre que la traducció no és cap mètode, sinó que és aixopluc de l’alteritat de la semàntica, de la forma i de la paraula. El goig de la traducció, com tota bona germanor, no rau en suposades indissociabilitats entre un mot i un altre, sinó que es troba en el sentiment compartit entre persones d’èpoques, parles i temps diversos enfront una mateixa obra.