Eva Comas: “Rodoreda diu que el somni és l’ideal estètic al qual aspira”

Eva Comas Arnal és escriptora i periodista. Doctora en comunicació i llicenciada en filologia, ha impartit classes de llengua i de periodisme en diverses universitats catalanes com, per exemple, un seminari de narració que ocupa un lloc important en la memòria universitària de qui signa aquestes línies. I de narració és del que hem parlat: Comas acaba de publicar Afinar l’estil, un llibre que recull una investigació patrocinada per l’Institut d’Estudis Catalans sobre el procés de composició de la novel·la La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda i, en concret, analitza a fons el treball de reescriptura dels primers capítols a partir dels comentaris d’Armand Obiols. El text, que inclou les servituds formals d’una obra acadèmica, però està escrit amb prosa planera i vocació divulgativa; és un company per aprofundir en la novel·la i la seva autora, i alhora un manual d’escriptura per a rodoredians, que avui sabem que són una espècie en creixement i en mutació constant, especialment gràcies a la reedició que Club Editor va fer 2017 d’aquest llibre, que ha fet una entrada de cavall sicilià en la conversa literària catalana,

Comences a estudiar La mort i la primavera abans del boom de la reedició.

Vaig començar a estudiar Rodoreda pels somnis. Em vaig adonar que hi havia molts somnis a l’obra de Rodoreda, tothom en parlava, però no s’havien estudiat a fons. I vaig publicar El somni Blau, un llibre on recopilava tots aquests somnis, els posava en context, i analitzava quines línies seguien. Així vaig entrar a La mort i la primavera. Encara no s’havia publicat la reedició de Club Editor, l’obra no es trobava a les llibreries, de manera que vaig demanar els originals a l’Institut d’Estudis Catalans i vaig acabar amb una carpeta de 700 pàgines amb els manuscrits originals. I el que em va cridar l’atenció van ser 94 pàgines on hi ha anotacions de tota mena i alguns comentaris sobre estil d’Armand Obiols. Allà hi havia una petita poètica d’Obiols i Rodoreda. Em vaig llençar de cap a estudiar-ho, entre altres coses perquè em va semblar la millor obra que jo havia llegit mai en llengua catalana.

Com t’afecta la publicació de la reedició, la tria d’Arnau Pons, l’èxit entre el públic, etcètera?

La mort i la primavera és una obra inacabada. No vol dir que no tingui final, que en té i molt ben lligat, sinó que té moltes versions i Rodoreda mai va sentir que n’hi hagués una definitiva per a ser publicada. El que han fet Arnau Pons, Núria Folch, Carme Arnau o Jordi Cornudella és una interpretació amb els seus criteris respectius. Què em passa a mi? Que jo no m’atreveixo a triar, i crec que l’acadèmia hauria d’oferir un volum amb totes les 700 pàgines. Especialment, crec que hauríem de poder tenir la primera versió que conservem. Que no és la primera que va fer, perquè jo proposo que l’obra va ser elaborada primer en forma de conte el dia quatre d’abril de 1961, i que probablement llavors es deia Ombres de primavera. A partir d’aquell conte, Rodoreda fa tres versions més en forma de novel·la, molt de pressa, en un mes, i no és fins que ja ha fet aquestes versions que ensenya l’última a Obiols el novembre d’aquell mateix any, una versió que ha enviat al Premi Sant Jordi. Aquí ja podem desfer una controvèrsia que sempre ha corregut sobre el grau d’intervenció d’Obiols en l’obra: tota la part creativa, tota la imaginació, és d’ella. La intervenció d’Obiols és important i cal tenir-la en compte, però és més aviat poca, i, sobretot, estilística. Aquesta és la part que intento explicar al llibre.

La clau de La mort i la primavera és l’estil?

No només. L’estil és trobar els mitjans expressius per comunicar el tema. I el tema de Rodoreda en aquest llibre és enorme. Una de les coses que més sobten de La mort i la primavera és la capacitat de Rodoreda d’explicar com els que tenen poder maltracten als que no en tenen. Curiosament, a la primera versió que conservem, tant el protagonista com la marastra no tenen catorze i setze anys, sinó que tots dos en tenen tretze, i Rodoreda sempre deia, parlant de la seva vida, que havia estat feliç fins als dotze anys, i després ja no. El que fa l’estil de Rodoreda, sobretot, és que les seves obres es puguin llegir aleshores, avui i d’aquí cent anys. El llenguatge és aparentment molt senzill, però alhora està molt treballat. En una carta a Joan Sales diu que busca “dir les coses com no les ha dit mai ningú”, però, al mateix temps, amb senzillesa, i que quedin en la memòria. Lligant-ho amb l’entrevista que la Carlota Rubio va fer a Maria Campillo a Núvol, que deia que a La plaça del diamant hi ha una cosmogonia, una explicació de com és el món, a La mort i la primavera també trobem molt clarament una cosmogonia que podem resseguir a partir de les contalles que els personatges van explicant sobre l’origen del poble. És una proposta diferent de La plaça del diamant, però amb la mateixa ambició.

Com que al llibre et circumscriu volgudament a l’estil, et volia de preguntar per la teva interpretació filosòfica de Rodoreda, per com llegeixes tu La mort i la primavera.

La mort i la primavera és una festa de l’hermenèutica. El dia que vaig lligar les abelles de l’obra amb les muses quasi caic de la cadira. L’abella del començament —la que segons el noi, el segueix— es pot llegir com el revers d’una invocació a la musa. Sempre hem sabut que l’abella remet a la deessa Àrtemis, però en el món grec les abelles també estaven associades a les divinitats del cant, a les filles de la Memòria que sovint apareixen al començament dels poemes. A la primera part de l’obra, el noi explica com presencia l’intent de suïcidi del seu pare i sempre, en aquesta escena, va acompanyat per una abella, «la meva abella», diu. En marxar del lloc dels fets desitja la mort d’aquella abella. Ben bé com si desitgés la mort de la musa que li inspira la narració. La meva visió és que són tan tràgics els fets que narra que no vol la inspiració. Per a mi resulta inevitable pensar que els segles XX i XXI són el temps de la musa morta. 

I la cosmogonia?

Per exemple, un dels mites de creació diu que el poble va néixer de la unió d’un home i una ombra. Un altre, la història que explica el vell més vell, diu que el poble va néixer «d’un gran malestar de la terra, com un sotrac de foc». El senyor té la seva pròpia versió que és diferent de les altres. Alguns d’aquests mites s’expliquen a trossos i després el noi va sabent-ne més detalls. En l’actualitat això de la lluita pel relat, sobretot en l’àmbit polític, fa uns anys que està molt de moda. George Lakoff i altres ho van explicar molt bé. En La mort i la primavera, l’important és que molts d’aquests mites d’origen estan lligats als rituals del poble i que per tant funcionen com un sistema de control de l’actuació dels habitants del poble. Els mites, les creences poden servir per encarrilar els actes dels homes. Però Rodoreda, a través del protagonista i de la marastra, també ens explica que el joc pot ser una força subversiva poderosa. El noi i la marastra juguen a tenir por, a desfer el bosc dels morts, a destrossar la cova de la Maraldina d’on els homes del poble treuen la pols vermella per pintar les cases. Destrueixen el més sagrat, volen trencar l’ordre còsmic dels relats dels adults, perquè els adults no saben fer una altra cosa sinó maltractar.

Com lliga aquesta visió tan desesperançada del món amb la seva lluita política incansable, que no abandona mai?

És curiós, perquè l’obra que sí que va aconseguir publicar i la va fer famosa és La plaça del diamant, que acaba amb la paraula “contents”, amb la Colometa esdevinguda Natàlia, que obté una certa pau anímica. I potser no pot acabar mai La mort i la primavera perquè aquest univers tan tancat i sense escapatòria se li fa excessiu. També és curiós que la reedició que tan bona acollida ha tingut es publiqui a la tardor del 2017, que a Catalunya van passar els fets que coneixem. Anant al tall de la Guerra Civil, Rodoreda sempre recorda la Catalunya catalana d’abans de marxar. Quan torna als setanta, es troba una altra cosa, i se’n va viure a Romanyà, quan ella, en principi, és una escriptora urbana, sempre en contacte amb la intel·lectualitat. En qualsevol cas, la seva esperança política i el fet que no renuncia a la lluita s’expressa en la llengua i en la literatura, en el fet de fer una obra que perduri per sempre. 

Anem a l’estil. Abans d’entrar en com tu l’has analitzat, al llibre també subratlles com ella definia el propi estil amb dues paraules importants: “pur i inesperat”.

Una de les coses que més em van interessar dels comentaris de l’Obiols és que no eren academicistes: res de catàfores i anàfores, tot dit llenguatge planer, i així és com n’intento parlar. Dit això: a mi em fa l’efecte que “pur” té a veure amb la claredat. Quan llegeixes Rodoreda veus, ensumes, i sents el que estàs llegint. La prosa és molt tangible i defuig l’abstracció. Un exemple de La mort i la primavera: l’expressió “jugar a fer el temps”. Hi ha un moment en què el protagonista i la marastra són a prop d’una pedra que és un rellotge de sol en desús, i la marastra juga a fer d’agulla del rellotge. Amb una imatge molt gràfica, s’explica un concepte filosòfic molt elevat: la idea que el temps no pot existir si no s’encarna. La seva grandesa és explicar aquesta idea amb una imatge tan depurada com “jugar a fer el temps”, que és igual si captes filosòficament o no, perquè ja és una imatge elegant, bonica, que es copsa. Pel que fa a “inesperat”, té a veure amb allò que dèiem que va escriure a Joan Sales, “dir les coses com no les havia dit mai ningú”. A la primera versió de La mort i la primavera, la que ella va enviar al premi i que no ha estat mai publicada enlloc, hi ha un moment que descriu l’arc de sant Martí així: “I tenia tots els colors que ratllaven el cel després de la pluja”. Això no ho ha dit mai ningú.

Tu creus que l’aposta antirealista de La mort i la primavera no és una excepció, sinó la norma.

Des de final dels cinquanta als seixanta, si llegeixes La plaça del diamant ja pots adonar-te que hi ha sis somnis, els sis en moments importants, i que es comuniquen per sota, com aquells brodats que t’ensenyen una cosa per davant però en pots veure una altra per darrere. També hi ha una al·lucinació espaterrant: quan la Colometa té tanta gana que dins d’una església veu els soldats morts i els àngels. I al mateix temps que està corregint La plaça del diamant i comença La mort i la primavera, també escriu la part de flors de Viatges i flors, que és surrealista al màxim. En moltes entrevistes, Rodoreda diu que el somni és l’ideal estètic al qual aspira. Perquè el somni diu més que la visió realista. Rodoreda no és costumista, jo mai l’he llegit així.

Fins aquí hem parlat de com ella s’autodefineix. Tu que has pogut investigar el seu procés de reescriptura, què hi has trobat que no havies pensat abans?

Una de les coses que més m’ha sorprès és la recerca de la intensitat. Rodoreda va a donar la gran bufetada al lector. Busca ser una escriptora intensa. A La mort i la primavera es veu claríssim: t’està descrivint un noi que està veient un home que obre un arbre en forma de creu i s’hi fica dins, per intentar suïcidar-se. I al final d’haver-t’ho explicat en primera persona des del punt de vista d’aquest noi de catorze anys, et diu “I aquest home era el meu pare”. Crec que Rodoreda busca fer que les imatges quedin en la ment del lector durant molt de temps. 

Què has descobert del vessant editor-escriptora en la relació entre Obiols i Rodoreda?

Mentre s’estava escrivint La mort i la primavera ell estava a Viena i ella a Ginebra. Sabem que hi havia baralles i que Obiols era exigent amb el que ella escrivia. Al mateix temps, si llegim les cartes podem veure que, a partir de cert moment, Obiols queda rendit a la grandesa literària de Rodoreda i, malgrat haver sentit gelosia, li reconeix que les seves obres perduraran per sempre. Obiols va dir que La mort i la primavera podia arribar a ser millor que La plaça del diamant. Era algú que l’havia sabut escoltar i llegir molt a fons.

Això em fa pensar que al teu llibre fas un inventari de principis poètics, i el que poses primer és l’ambició.

Ella s’emmiralla amb els grans. Mentre estan caient bombes a Llemotges, estudia llatí amb Armand Obiols, i anglès amb una noia que en sap i l’ensenya. Quan llegeixes la seva obra pots veure que hi és tot: tant els clàssics com els grans del segle XX. Al principi de La mort i la primavera escriu “la primavera que havia estat amagada durant tant de temps dintre de les branques”. Això és Persèfone. Ella és molt conscient de l’obra que vol crear i l’efecte que vol produir. Ella no és una escriptora que vulgui vendre. La plaça del diamant es publica per Sant Jordi el 1962 amb una tirada de dos mil exemplars que triguen un any sencer a esgotar-se.

No repassarem un per un tots els principis del llibre, que l’ha gent l’ha de comprar, però sí que hi ha un fil conductor entre tots.

Hi ha gent que ha dit que l’art més elevat és la música, que el que fa la literatura és aspirar a la música, i que dins de la literatura la que més hi aspira és la poesia. Doncs bé: Rodoreda aspira a la poesia. Si hagués de triar una paraula, diria “poètica”, en el sentit que intento explicar al llibre. Tal com deia Jaume Pòrtulas, professor meu de clàssiques, la prosa tendeix a retoritzar, a omplir espai, mentre que la poesia tendeix a condensar, a blindar les paraules i les frases. Això té a veure amb Homer. Un hexàmetre està pensat perquè perduri en el temps, perquè sigui fàcil de recordar i d’evocar. Sobretot, la part final de l’hexàmetre. Per això els poetes recorrien a un llenguatge tan difícil, perquè quedés blindat. Doncs bé, Rodoreda, amb paraules molt senzilles i un lèxic molt obvi, blinda i condensa. Hi ha una expressió d’Obiols que diu que la prosa ha de ser “plena com una magrana”, i que el text ha de ser circular, que s’ha de poder començar a llegir en un lloc o en un altre i ser igual d’atractiu: tot ha de quedar tibat.

Es pot explicar alguna cosa de la fal·lera que ha causat la darrera reedició La mort i la primavera arran de l’estil?

Ara s’està reivindicant l’obra més desconeguda, més enigmàtica. Llegir-la, l’hem llegit sempre des dels anys seixanta. El vessant oníric d’aquestes obres potser ens atrau perquè va contra l’aspecte narcòtic del nostre temps, de buscar una sortida, de fugir. Rodoreda et fa entrar en la fantasia, però no hi ha evasió, et diu que no hi ha fugida. La marastra és òrfena de pare i mare; quan era petita va passar molta gana i els vells de l’escorxador la van recollir. Amb ells, es va aviciar de greix de cavall. I el més fotut de tot és que, al cap dels temps, els vells acaben regalant-li boles de greix de cavall a canvi de favors sexuals. Tot això, és clar, és expressat amb molta subtilesa, però al mateix temps amb una cruesa molt fonda. No puc sinó relacionar aquest aspecte de l’obra amb la Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies i d’alguna manera també amb el final de Quanta, quanta guerra…

Acabem amb una cosa que has dit al principi: que és l’obra que més t’ha agradat de totes les que has llegit de la literatura catalana.

Abans d’entrar-hi, algun amic m’havia posat prevencions per la seva aura enigmàtica. Una mica és com entrar en una exposició de Kandinski i quedar-te meravellat encara que d’entrada no ho puguis interpretar. És l’impacte estètic d’entrar en un lloc que fa molta por, però no en vols sortir. Recordo especialment la primera part de l’obra, quan el protagonista es capbussa al riu, que està explicada en dos nivells: el que ell recorda del poble i el que té al voltant. Recordo ser amb el protagonista del llibre i no voler sortir d’aquest món en el qual havia ingressat. És un món de somni, una narració que els meus avis haurien pogut escoltar però que d’aquí cinc segles es podrà llegir igual. Entrar en aquell riu és com entrar a l’Aleph: tens la sensació que hi és tot, hi ha Homer, però també hi ha Chéjov. I és una sensació promoguda per la grandesa estètica, que és el que a mi més em va fascinar.