Ètica per a després del final de la història

Imaginem que un talibà i una professora d’institut discuteixen sobre l’educació de les nenes i les dones: el talibà diu que és moralment aberrant i inadmissible i la professora diu que és moralment bona i necessària. ¿Quants objectes morals hi ha en aquesta situació? Segons la metafísica clàssica, el vell realisme que no té cap problema en afirmar que els fets morals existeixen, hi ha un sol objecte: que les dones i les nenes han de rebre una educació igual que la dels nens i els homes és un fet, un conjunt de circumstàncies perfectament reals que existeixen de veritat i afecten éssers vius sensibles i reflexius igual que existeix la Sagrada Família, però no existeixen els unicorns. La professora està parlant d’una cosa real, i el talibà està dient bajanades inventades. Segons la filosofia postmoderna, que és una forma força general de constructivisme social, com que tots els objectes dels quals podem parlar són en una certa però insuperable manera inventats pels humans, en l’escena que hem proposat no hi una sola entitat, sinó dues: dos discursos que no refereixen a cap realitat independent, sinó que expressen una història i uns interessos, diguem-li subjectius, diguem-li culturals, de les persones que discuteixen. Segons el Nou Realisme, hi ha tres objectes: el fet moral que l’educació de les nenes i les dones és bona i necessària, el discurs de la professora, i el discurs del talibà.

Amb tendríssims quaranta-un anys (els pensadors maduren tard), Markus Gabriel s’ha convertit en l’estrella emergent de la filosofia mundial gràcies a haver parit gairebé tot sol el Nou Realisme, una nova corrent filosòfica, dit així amb totes les lletres amb les quals pronunciem els noms de l’existencialisme, la fenomenologia o la deconstrucció. En el seu llibre més conegut Por qué no existe el mundo (Pasado y Presente) Gabriel, té la bondat de situar el Nou Realisme en una concretíssima cronologia: és ni més ni menys que l’era intel·lectual posterior a la postmodernitat. La perspectiva històrica és important: la postmodernitat va néixer després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu d’alliberar els homes de les grans promeses de salvació que van anunciar la religió, la ciència i la política. El món havia anat pel pedregar per culpa de creure massa fortament que determinades idees, especialment determinades idees morals, eren reals. Però en el comprensible objectiu d’alliberar-nos de certes il·lusions, la postmodernitat ens va encadenar a la il·lusió que només hi ha il·lusions. Gabriel argumenta que ni el vell realisme ni la postmodernitat porten enlloc perquè el primer s’interessa per un món sense espectadors, i la segona per un món exclusivament d’espectadors. En canvi “El nou realisme assumeix que els pensaments sobre realitats existeixen amb el mateix dret que els fets sobre els quals reflexionem”.

Dilluns 12, per cortesia conjunta del Vilapensa, el festival de pensament del Penedès, l’editorial Pasado y Presente, i el CCCB, vam poder escoltar a Gabriel a Barcelona pronunciant la conferència “Principis morals per a temps foscos”, un tast del seu Ética para tiempos oscuros (Pasado y Presente). No va ser fins que no vaig sentir les ganes amb què l’auditori aplaudia el filòsof com si fos una estrella de rock, que no vaig recordar que els últims anys havien demostrat la vitalitat comunal del pensament sense pantalles, fet en directe i per a un públic, un format que s’havia propagat com un incendi tropical gràcies a l’èxit de festivals com la Biennal de Barcelona i el mateix Vilapensa (on, per cert, Gabriel també farà una conferència el dimarts 13 a l’auditori del VINISEUM). Conversant amb el filòsof i escriptor Miquel Seguró, la presència de Gabriel a Catalunya significava per als amants de la filosofia el que el retorn del Primavera Sound hauria suposat per als melòmans.

Com van caure les paraules neorealistes del filòsof en una audiència sotmesa a dècades de pluja fina postmoderna i àvida d’aprofitar la crisi pandèmica per trobar noves maneres de mirar el món? Amb la gairebé oblidada sensació de consistència que sempre produeix el realisme, sigui nou o vell. El discurs de Gabriel és un reflex fidel dels seus llibres: estrident pel fet de fer una apologia de la no-estridència, terriblement original perquè retorna als orígens. Convertits en ionquis de teories hiperbòlicament contraintuïtives, el públic filosòfic estem tan poc acostumats que s’afirmi la realitat tranquil·la de les coses, especialment si són coses morals, que la síntesi entre la claredat expressiva de la tradició anglosaxona i l’ambició creativa de l’escola continental que proposa Gabriel, ajuda als esperits deconstruits a posar una mica d’ordre a les peces. Gabriel és profund sense ser obscur i crític sense fer guerra de trinxeres, una barreja que fa sentir a l’espectador respectat, tractat com un adult. Serveix aquesta elegància intel·lectual per enterrar d’una vegada i per totes la incertesa intel·lectual del present? Esclar que no, però després d’escoltar Gabriel, o de llegir-lo, sents que la filosofia torna a voler tocar de peus a terra, a oferir eines que, sense col·lapsar en l’instrumentalisme de la ciència i la tècnica, són útils per viure. Ara que la història es torna a posar en marxa, cada cop ens conformarem amb menys que amb la realitat.