Estimada Anna

Després de trenta-cinc anys (la primera edició a càrrec de La Sal Edicions és del 1985), Club Editor acaba de reeditar les Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). N’han tingut cura Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas, les quals al final de cada carta han incorporat unes notes orientatives que situen en el seu context unes lletres que, cal advertir-ho, formen part d’una correspondència privada entre dues amigues en un temps, el de l’exili després de la guerra civil, i que es perllongarà tant que arribarà a aflaquir l’amistat. La prova és la durada de la correspondència i el canvi de to que es respira entre les primeres cartes i les últimes.

Quan França va entrar en guerra, Anna Murià i Agustí Bartra van decidir embarcar-se cap a Santo Domingo primer per després establir-se definitivament a Mèxic, on naixeran els seus dos fills. Mercè Rodoreda i Armand Obiols (Joan Prats), es van quedar a París. A partir d’aquest moment, el viacrucis de Mercè Rodoreda ho serà en doble sentit: la parella passarà angúnies econòmiques i esclataran grans terrabastalls emocionals. Obiols, casat, no deixa de mantenir correspondència amb la seva dona, Montserrat Trabal, i assistirem per carta al relat d’una trobada entre el matrimoni que anys a venir, però, es trencarà, com sabem per les biografies de l’escriptora. Una situació desagradable i tràgica per a Rodoreda, que estima Obiols.

Anna Murià va guardar les cartes de Mercè Rodoreda. Anna Murià era una bona escriptora de cartes, però no tenim notícia de les que va adreçar a Mercè Rodoreda llevat de les que per la causa que fos no va enviar i que s’han guardat a l’Arxiu Històric de Terrassa, que custodia el llegat d’Anna Murià i Agustí Bartra. En aquesta segona edició de les Cartes a Anna Murià s’han incorporat dues cartes inèdites de Murià.

Pel que endevinem, Murià tenia en estima l’amiga, es trasllueix en les cartes que li adreça Rodoreda, l’escriptora que en aquells moments s’ha de guanyar la vida fent camises i combinacions a preu fet. «Estimada Anna: m’has fet molta falta i encara me’n faràs més». Rodoreda valora l’amistat cuidadora, maternal, exercida per Murià ja en els primers temps de l’exili a la residència de Roissy-en-Brie, prop de París.

En aquell temps entre parèntesis les dues escriptores es van aparellar amb els homes de la seva vida amb una sort sentimental molt diferent per ambdues. «I de tant plorar, els dies que estic sola, ja ni llàstima no em faig, sinó fàstic». Rodoreda es plany del dolor alhora que de la seva debilitat. Les Cartes a l’Anna Murià, escrites per algú que domina l’escriptura com ella, són testimonis de la seva vida personal d’aquells dies trasbalsats que, amb el pas del temps, s’aniran pacificant. A mesura que tots els exiliats van entenent que l’exili polític durarà més temps del que esperaven, busquen sortides que facin d’aquesta temporalitat una vida amb sentit.

Una vegada més cal fer notar que la biografia (històrica i psíquica) ho explica tot, de les nostres vides, i que no hi ha obra artística o literària que no hi estigui influïda. En la correspondència Murià-Rodoreda, que va de la confidència més íntima fins a la curiositat, i en algun moment fins i tot xafarderia per la sort dels altres exiliats, assistim als inicis del camí que portarà Mercè Rodoreda a ser la gran escriptora que coneixem avui, amb la torrentada d’energia creativa que anirà canalitzant a través de paraules pastades amb no poques gotes de la sang de l’ànima. Perquè de Mercè Rodoreda sabem tant com sabem tan poc, però amb el que coneixem sabem que va patir i que es va sobreposar al patiment. La seva literatura no és aliena ni a una cosa ni a l’altra: hi ha una Rodoreda d’abans de la guerra i una Rodoreda forjada a l’exili que anirà creixent encara amb més replecs a mesura que es va enfortint la seva determinació per fer una obra no només duradora sinó també amb moltes capes de profunditat com les que avui podem apreciar en els seus contes i novel·les magistrals, àmpliament estudiats.

Resulta interessant per als lectors i lectores d’aquestes Cartes a l’Anna Murià llegir l’entrevista que Isabel Segura i Mari Chordà van fer a Anna Murià, publicada en la primera edició, així com la novetat biogràfica que suposa publicar l’escrit de Margarida Puig, la jove de Mercè Rodoreda, casada amb el seu únic fill, Jordi Gurguí Rodoreda.

Un àlbum de retrats ajuden a completar un retrat que possiblement sempre serà incomplet i inexacte per més dades que es tinguin. L’ànima de les persones qui la pot conèixer. Fer públiques les cartes i els documents que s’apleguen a Cartes a l’Anna Murià pot provocar opinions superficials i més ara, amb la tirania del políticament incorrecte. A més, ja se sap que trobar defectes en els altres ens fa més bons, però aquesta actitud, sens dubte tan comuna, ens pot fer perdre visió intel·lectual i, per tant, objectivitat fins on és possible tenir-ne. El valor de les Cartes a l’Anna Murià, com la mateixa Anna Murià ja va preveure en el moment de lliurar-les, resideix en el valor que té Mercè Rodoreda com a creadora literària i en tot el que la va anar fent la gran escriptora que és tant per a la nostra literatura com per a la literatura universal. Mercè Rodoreda és una de les nostres escriptores més traduïdes.

Si el món és fruit del big bang, és molt possible que, per analogia, també la gran literatura estigui feta de terratrèmols psíquics i espirituals com els que van sacsejar la complexa personalitat de Mercè Rodoreda fins a arribar a una certa pau interior en la seva maduresa. S’hi va aplicar, a assolir-la, sobretot en els últims temps, quan de retorn de l’exili de Ginebra va viure i va escriure la resta de la seva obra a Romanyà de la Selva.