En Manuel Cuyàs

Una mica en conya, però no del tot, jo l’anomenava Emmanuel, el nom amb què va firmar el seu primer llibre: El manyà encès. En Terri de Mataró explica la seva vida (Pòrtic, 1985). Ara, escrivint Emmanuel, m’adono que sona exactament igual que en Manuel, i em sap greu no poder-li enviar un SMS —ell no feia servir el WhatsApp—, dissertant, a tall de fúmer, sobre la presumpta conveniència d’aglutinar l’article personal al nom. El rei En Jaume, En Manuel / Emmanuel Cuyàs… En fi. La tristíssima notícia de la seva mort m’ha fet voler recordar quan va ser el primer cop que el vaig veure, que va ser també la primera vegada que en sentia parlar.

Sí, em ve perfectament al cap: fou durant un dinar de premsa a Barcelona. No puc precisar el nom del restaurant, al bell mig de l’Eixample, però sí el motiu que ens hi havia dut: la presentació d’un llibre de Josep Benet. En aquell moment, jo feia de periodista a Catalunya Ràdio, i el fet és que no solia anar mai a aquesta mena d’actes. No sé per què, però aquell dia em va vagar de presentar-m’hi. Potser vaig pensar que valia la pena dinar en aquell restaurant. O conèixer en Benet, que per a mi era una figura històrica que, durant uns quants anys (i en feia una pila!), havia estat un rostre imprès en un pòster de les primeres eleccions espanyoles al Senat, l’any 1977, que penjava a la meva habitació de nen. Hi havia força periodistes al volt d’aquella taula rectangular, llarga, prou ben parada. En Benet, escardalenc, tan magre que semblava que s’havia de trencar, xuclat de galtes, amb aquell tros de nas, tot ell encorbat i rigorós, presidia. No recordo quin llibre era, però consultant-ho ara diria que, per la data, havia de ser Carles Rahola, afusellat (Empúries), que va aparèixer l’any 1999.

Un dels periodistes que em va cridar l’atenció aquell dia va ser en Manuel Cuyàs. Potser perquè era de més edat que els altres (i, tanmateix, encara no havia fet els cinquanta), potser perquè es captenia amb molta seguretat i tenia un posat una mica de perdonavides, l’únic que interpel·lava l’autor Benet amb autèntic coneixement de causa. Em fa l’efecte que es va nuar el tovalló rere el coll, per no tacar-se la corbata ni la camisa. Menjava amb bona gana, perquè, sempre que l’hi vaig veure fer (i hem dinat junts moltes vegades, de llavors ençà), el mataroní em feia l’efecte de ser un home de vida. Per tant feia més de vint anys que el coneixia. Però aquell dia no ens vam dirigir la paraula, ni vam congeniar. Segur que això va passar en alguna altra ocasió en què devia entrevistar-lo. No ho sé dir. El que sí que puc assegurar és que, en pic ens vam conèixer de veritat, vam entendre’ns de seguida. Vam reconeixe’ns, podria apuntar. Ell era un home savi, que, a cop calent, podia intimidar una mica qui no el coneixia. Parlava de tot amb una gran seguretat, però si hi havia alguna cosa de la qual no en sabia dir res, doncs no s’estava per orgues i ho deia tal qual. A les tertúlies, quan enfilava una idea i algú l’interrompia per contradir-la o matisar-la, ell replicava: espera-espera-espera, i ho deia tot seguit, i tornava a l’exposició de la seva tesi. 

En Manuel era un gran periodista perquè ha estat un bon escriptor. Planià de primera hora, com ha recordat el seu deixeble i amic Joan Safont. I un home que gastava una ironia d’una gran finor, que a mi em recorda la d’un altre escriptor que també fa servir barret, igual que en Cuyàs i en Safont: en Joan Rendé. Fumava purets, en Manuel. Per trobar els adjectius escaients a cada situació comunicacional —que diuen els entesos— no li calia lligar cigarrets de picadura, com l’autor d’El carrer Estret.

No recordo quan va ser que vam començar a freqüentar-nos. Però, un cop vam trencar el glaç, llavors ho fèiem prou sovint, ja fos perquè quedàvem un o dos cops l’any per dinar, ja fos perquè coincidíem a la ràdio o en una presentació literària. Durant una època, a partir del 2008, jo vaig col·laborar amb el Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, que acabava de renovar-se de cap a peus, i el primer que vaig fer va ser convidar-hi tot un seguit de periodistes reconeguts per visitar-lo plegats i, si s’esqueia, perquè en parlessin. En Manuel va ser un dels meus primers convidats, i també va ser un dels primers que en va dir alguna cosa al diari. Era un home d’una gran generositat, que és una qualitat que, per desgràcia, no abunda gaire en la nostra petita república de les lletres. Després de la visita, vam agafar el cotxe i vam anar a Vilafranca, a dinar al restaurant de mon germà. Segurament també es va lligar el tovalló rere el coll, i va menjar amb la naturalitat amb què ho fem davant les persones que apreciem. Sense embuts. Si els primers cops que quedàvem (al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, sobretot), jo encara estava una mica encorregut, a la tercera o quarta vegada ja em vaig poder mostrar tal com soc. Si jo amollava una bestiesa, ell no em censurava mai, sinó que n’hi afegia una de més grossa, encara. Ell, que era de ciutat, tenia aquella cara amable de la gent de tota la vida —un tipus de poble o de barriada—, i sabia exacerbar-la, perquè era murri com una mala cosa. A la seva, de ciutat, un dia, per les Santes, quan la meva filla feia d’enxaneta dels Verds, vaig poder-li explicar les quatre coses que sé sobre castells. Va ser un dia esplèndid d’estiu, lluminós i clar, i ell duia un panamà al cap, i americana i pantalons de lli. Els seus llibres estan plens de records que ens pinten una persona que, malgrat que no era vella, ha conegut un cert món d’ahir. El seu geni com a retratista i paisatgista ha representat molts cops aquest món periclitat (o, ras i curt, desaparegut). Ara bé, diria que quan ens pinta l’ahir no ho fa amb nostàlgia, sinó ponderant què hi havia de bo i què hi havia, en aquell món, d’insuportable: “Tot funcionava malament, tot s’avariava i semblava de nyigui-nyogui. Les fonts públiques no rajaven, la majoria dels fanals del carrer no projectaven llum; a les cases, les aixetes gotejaven, les canonades es rebentaven, les cisternes dels vàters s’encallaven o et deixaven la cadena als dits, les bombetes es fonien, els ploms saltaven, la llum se n’anava quan més la necessitaves, les joguines de Reis no superaven el primer dia…”. La llista de greuges, exposada a El nét del pirata (Proa, 2014) —el llibre d’en Cuyàs que prefereixo—, és força més llarga. Al costat d’això, però, hi havia, també, els records agradables, i fins i tot dolços. Com aquest, inextricablement planià: “Per Sant Josep sortia de la cuina una gran plata de crema. Hi sucàvem els melindros i jo m’entretenia sobretot xuclant la pela de llimona i el branquilló de canyella, on trobava uns sabors recòndits i perfumats que per a mi eren i segueixen sent al cap dels anys essència del dia primaveral”.

Dilluns, quan el comú amic Carles Duarte em va enviar un correu electrònic amb la trista notícia, vaig pensar que allò no tocava. I em van venir al cap les paraules d’un altre excel·lent periodista i escriptor, en Miquel Pairolí, home d’El Punt, com en Cuyàs, poc abans que la Desconeguda se l’endugués a la prematura edat de 55 anys: “Massa d’hora”. Sí, potser gairebé sempre és massa d’hora, però és que en Manuel encara havia de viure ben bé quinze anys, i ens havia de donar uns quants llibres més, valuosos i penetrants. Ara que, finalment, s’havia començat a jubilar, es mereixia passar una època de plenitud. Viatjant amb la Núria, la seva dona. Gaudint del renou dels nets, de l’escalf dels fills. Llegint i escrivint. Tastant sense neguits, i recreant-s’hi, l’essència de tants dies primaverals. Però també el gust agredolç d’una vellesa que no ha tingut temps d’estrenar.

Fa uns quants anys que faig sortir els articles d’en Cuyàs en els exàmens de llengua que preparo per als meus alumnes. Sempre m’ha semblat un dels millors cronistes de la quotidianitat. L’examen inclou l’article i tot un seguit de preguntes de comprensió lectora i, a continuació, de lèxic, sintaxi… En un dels últims, feia llegir als nois una peça magnífica sobre les arengades. Era un bell article, amb una càrrega podríem dir-ne sociològica: “Quan era petit, a casa entraven de tant en tant les arengades. Sobretot a l’hivern, que és quan el cos vol energètics. En menjaven només els grans. Em vaig fer gran, em van convidar a afegir-me a la deglució, i vaig dir que no. Deia no a tantes coses, em vaig perdre tantes coses saboroses de jove…”. El text, però, continua explicant que, al final, el protagonista torna a consumir arengades. Gràcies al servei militar, ves per on. I, tot seguit, inclou, mig de bursada, la recepta per cuinar arengades amb bròquil i mongetes del ganxet: “Es passen les mongetes i el bròquil per la paella, un cop tots dos productes bullits, evidentment. Es fregeixen les arengades”. Ja només cal servir-ho. I llavors, aquest article que ha començat recreant un record, que ha denunciat l’exquisidisme o el llepafilisme d’una època (passeu-me els neologismes), acaba donant una subtil referència lingüística, que diu molt més del que, en aparença, diu la frase: “S’emplata tot plegat, per dir una paraula d’alta cuina que aquí potser no escau”. Ara veig que és un text molt recent, de l’1 de febrer d’enguany. En Manuel ja estava malalt. Però es mantenia ferm, lliurant l’article, donant-nos la seva visió del món. Enriolat i escèptic, a la vegada. Apassionat i decebut, alhora: “Doncs de què volen que parli? De política catalana? De sabors que no lliguen? Potser demà…”.

El trobarem molt a faltar!