Els paisatges de Mercè Rodoreda

Rodoreda Paisatges és el resultat d’un llarg treball que va començar el 2006 quan la fotògrafa Carme Esteve, inspirada per la lectura d’un retrat literari de Mercè Ibarz, va començar una ruta per França per explorar els llocs per on la Rodoreda havia transitat en el seu primer exili. Anys més tard, el 2018,  la Fundació Mercè Rodoreda va voler donar continuïtat a aquest treball i ampliar-lo a la resta de la llarga i complexa trajectòria vital i geogràfica de Rodoreda.  Va incorporar al projecte l’escriptora i periodista Mercè Ibarz que tria i redacta els texts amb una complicitat ben travada amb les imatges.Hem volgut parlar llargament amb la fotògrafa Carme Esteve perquè ens expliqui de primera mà com es va gestar aquest valuós document i com ha estat tot el seu procés creatiu.

Com vas conèixer per primera vegada l’obra i la personalitat de Mercè Rodoreda?

Doncs em va interessar des del moment que vaig llegir el Retrat que en va fer la Mercè Ibarz el 1991; em va despertar la curiositat per conèixer-la més a fons, més íntimament.

Quines varen ser les teves primeres lectures de la seva obra?

Doncs el primer que vaig llegir va ser “Quanta, quanta guerra”, que em va colpir especialment per la seva temàtica, que ja ens parla de l’exili i de la Segona Guerra Mundial. També vaig llegir la correspondència que va mantenir amb l’Anna Murià, amb qui va estar sempre tan unida. De fet, el marcat caràcter autobiogràfic de la seva obra permet endinsar-se en la seva biografia a través de les seves novel·les i contes.

He fotografiat els paisatges de Rodoreda des de l’absència per mirar de trobar-hi la presència.

Com va néixer inicialment el projecte de resseguir els paisatges de la Rodoreda?

L’any 2005 jo treballava com a fotògrafa, però em costava molt que publiquessin els meus treballs als mitjans. Em faltava, potser, trobar algun tema que despertés el seu interès. Estimulada, com he dit, pel llibre de Mercè Ibarz sobre Rodoreda, em vaig adonar que el 2008 es commemorava el centenari del seu naixement. Això em  va fer pensar que tenia un parell d’anys per endavant per fer un reportatge fotogràfic que recollís els paisatges que havia recorregut en el seu exili. Primer vaig pensar en tot el seu recorregut però em vaig adonar que era una idea massa ambiciosa que no podria abastar i em vaig decidir per concretar-la en el que podem anomenar el període francès: és a dir, des de la sortida per la frontera a Mas Perxés, el 1939, fins al 1953, quan arriba a Ginebra després d’haver passat per Roissy-en-Brie, París, Llemotges  i Bordeus.

Quin va ser el resultat d’aquesta primera fase del treball?

Era fonamentalment de caràcter fotogràfic, ho vaig complementar amb la correspondència dirigida a l’Anna Murià i amb texts de Sebastià Gasch, Antoni Rovira i Virgili, Magí Murià i altres. Es va publicar al suplement de Cultura de La Vanguardia i a L’Avenç. Es va fer també una exposició a l’Ateneu Barcelonès i a Perpinyà. I l’Institut Ramon Llull em va editar el llibret, “Mercè Rodoreda en France. Paysages d’un exil, 1939 – 1953”,que es distribuïa en els actes del centenari a França.

I com es va reprendre, deu anys després, el projecte per abordar-ne la segona fase?

La Marta Viñuales, de la Fundació Mercè Rodoreda, coneixedora del meu treball, ens va convocar a la Mercè Ibarz i a mi per fer-nos la proposta de la recerca i realització de tots els paisatges vitals de l’escriptora, des de el seu naixement fins a la seva mort. Poder treballar amb la Mercè Ibarz, una de les reconegudes especialistes en Rodoreda, feia créixer el projecte. A l’estiu del 2018 viatjo a Ginebra i més tard amb la Mercè tornem de nou a París i Bordeus i després a Viena. Finalment ens vàrem dedicar als paisatges catalans: Barcelona i Romanyà de la Selva, on l’escriptora va construir al final de la seva vida la casa que tan havia desitjat i on va viure els seus darrers anys, malauradament molt breus.

Com vàreu establir la vostra col·laboració les dues autores?

Doncs vàrem posar en comú els nostres coneixements i vam compartir bona part de les nostres aventures i recerques en un veritable treball en equip. Certament la col·laboració de la Mercè ha enriquit molt el treball, donant cos al llibre.

Quin mètode de treball seguíeu en les vostres recerques?

De fet, en un cert sentit hem hagut de fer una tasca que podríem qualificar d’investigació, cercant llocs, habitatges, rutes, museus, jardins, a partir de referències literàries, de l’autora o dels seus amics. Hem hagut d’interpel·lar persones que podien haver-la conegut: veïns, propietaris com els de Mas Perxés, establiments públics, biblioteques, ajuntaments. La Mercè ha regirat arxius històrics desenterrant detalls molt significatius. El fet que els cercles amb qui es feia Rodoreda fossin literaris ens ha ajudat molt perquè sovint les descripcions d’altres autors, tant en seus escrits com en la nombrosa correspondència, eren prou precises i descriptives per ajudar-nos en les nostres recerques.

Quants viatges deus haver fet al llarg de la recerca?

Es fa difícil de dir perquè a alguns llocs hi he anat més d’una vegada, però jo diria que sobrepassen les vint sortides. Sempre hi anàvem en cotxe, el seient de darrera carregat de llibres i apunts, a excepció de Viena, on vàrem anar en avió.

Quines són les majors dificultats que has hagut de vèncer?

Jo estava acostumada a fer viatges en què les persones eren els principals protagonistes i, per tant, una de les meves especialitats era el retrat. En canvi, en aquest llibre no hi apareix ni una figura humana, tret d’un passejant al Jardins del Luxemburg a París, que ho vull aclarir, no és la Rodoreda, a la que malauradament no vaig arribar a conèixer personalment. Per tant, vaig haver de canviar radicalment de registre. He fotografiat els paisatges de Rodoreda des de l’absència per mirar de trobar-hi la presència. Traduir la vida d’una persona a través d’imatges de paisatges era un repte difícil però alhora engrescador i crec que finalment me’n vaig sortir. Feia les fotos als llocs tractant de trobar les hores i les llums que reflectissin la tristor i les dificultats de l’escriptora quan hi va transitar i els seus possibles estats d’ànim. És aquí on els textos de Mercè Ibarz juguen un paper definitiu per ajudar a comprendre unes imatges que sense ells probablement serien molt més difícils d’interpretar.

De totes les etapes de la vida de la Rodoreda, quines han estat les més difícils d’il·lustrar?

Sobretot la tristor de les complexes i difícils relacions amb l’Obiols, casat amb una altra dona, de la qual mai es va divorciar, o la llunyania del seu fill.  El quadre d’Ofèlia, que descriu quan parla de les seves visites al Louvre, o les seves caminades pel Pont dels desesperats a Ginebra, il·lustren els moments més intensos del seu desànim vital.

Què has descobert de la seva vida, de la seva manera de ser i de fer amb aquest treball?

Penso que la gent de la meva generació coneixíem poc la Rodoreda, que durant molts anys no havia tingut una presència pública gaire intensa a Catalunya. La veritat és que jo a l’inici en tenia una visió d’una dona somrient, potser derivada de la imatge que me’n vaig formar arran de la presentació de la pel·lícula La plaça del Diamant. Una imatge que té ben poc a veure amb el que després, un cop fet aquest intens treball de viatges i lectura de la seva obra acabes descobrint: que va tenir una vida molt dura marcada per un exili interminable – amb diferents etapes -, greus dificultats econòmiques, unes relacions familiars i sentimentals turmentades,  seriosos problemes de salut. I durant llargs anys fins que li arriba l’èxit i el reconeixement literari els dubtes sobre el reconeixement de la seva obra. T’adones que per vèncer totes aquestes dificultats havia de ser una dona molt forta.  Imagina’t, la marxa a l’exili el 1939 deixant fill amb la seva mare. L’exili pròpiament dit. Per poder sobreviure feia de cosidora per a uns grans magatzems de luxe, a Llemotges, Bordeus i París.  Els problemes físics amb la seva mà dreta que li varen impedir escriure força temps fins el seu trasllat a Ginebra. I finalment unes relacions personals molt complicades amb la seva parella, Armand Obiols, amb qui va conviure gairebé sempre separada per la distància i per qui sovint se sentia abandonada. Els seus darrers anys a Catalunya, primer a Barcelona, després a Romanyà de la Selva, varen ser en certa manera un bàlsam. Va poder finalment construir-se una casa pròpia, no n’havia tingut des de l’exili el 1939, per fixar definitivament la seva llar i continuar la feina d’escriptora. És allí on va acabar Mirall trencat, va escriure Quanta, quanta guerra… i va deixar inacabada La mort i la primavera. Aquesta investigació m’ha permès conèixer a fons una gran dona.

Tens alguna idea de continuïtat per aquest projecte?

M’agradaria que aquest llibre arribés a escoles i instituts de Catalunya perquè penso que pot ser una bona eina per donar a conèixer i entendre aquesta gran autora a la gent jove. D’altra banda, penso que potser tot aquest material que hem recollit donaria per fer un audiovisual amb imatges, música i veu que seria una altra forma més lligada als mitjans que avui fa servir el jovent i que podria fer arribar la personalitat i la vida de la Rodoreda a les noves generacions.