Els llibreters de vell: passió, emoció i badiella

Reproduïm el pregó de la 69a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern que ha pronunciat el poeta Lluís Calvo

Lluís Calvo

Lluís Calvo

Foto de Carles Mercader

Vull començar amb una confessió, per captar la vostra benevolència o tal vegada la vostra ira: fa un bon grapat d’anys no m’agradaven els llibres antics ni usats. Tal com sona. Considerava que equivalien a vetustes andròmines, a objectes polsosos que feien pudor d’humitat i de ranci i que parlaven de coses sense interès. Jo era molt jove, llavors, i no era gaire conscient del valor que la transmissió del llegat té en una cultura. Tanmateix, he d’admetre que a casa hi havia alguns llibres antics, i més que antics, usats. Aquest era el cas de les novel·les d’Agata Christie, de què mai no teníem exemplars nous, sinó rebregats i rellegits i palpats d’antuvi. I aquest era el cas també dels còmics de Bruguera o de la Marvel, ja que tots els exemplars que en posseïa havien passat per un munt de mans abans d’arribar a les meves. El fet que entressin a casa tots aquests llibres, cromos i còmics de segona o de cinquena mà tenia moltes explicacions, però sobretot una: jo viva llavors al barri de Sant Antoni de Barcelona, i molts diumenges m’acostava al que era un veritable mercat popular, anàrquic i desbordant de gent, una cosa, no cal dir-ho, ben diferent a les solucions asèptiques i un xic tristoies que dominen en l’actualitat. Aquest, fet i fet, fou el meu primer contacte amb els llibres i les publicacions antigues i usades.

Lluís Calvo ha inaugurat la Fira del Llibre Antic i Modern

Doncs bé, amb el temps la meva percepció sobre el llibre vell va canviar de manera radical. En aquesta nova configuració del meu pensament hi contribuí el fet ineludible d’anar fent anys. Amb això passa com amb Carner: si t’agrada als vint anys tens un problema molt greu, però si als cinquanta encara no t’ha cridat l’atenció o no t’ha interessat, llavors també cal que t’ho facis mirar. Va arribar un moment, per tant, en què aquells fulls grocs, aquella olor meravellosa de vell, barreja d’humitat i ranci, amb la consistència documental que ho ha sobreviscut tot –o una pila de coses–, va enlluernar-me. I a partir d’aquest moment em vaig convertir en un amant modest del llibre antic.

A banda d’aquestes consideracions personals vull subratllar que avui dia la recerca de llibres vells –o fins i tot de llibres que van ser editats fa uns quants anys, sense que arribin a tenir el segell de la vellúria– és imprescindible si volem sospesar què significa la tradició i l’herència dels qui ens precediren. Lamentablement, la política editorial d’aquest país es basa en les novetats. D’aquesta manera, tan bon punt apareix un llibre, de seguida se n’arracona un altre que portava uns pocs mesos, o unes poques setmanes, al taulell. És cert que no tots els llibreters ni totes les editorials participen d’aquesta manera de fer, però el cert és que és un fenomen força estès. Així doncs, per molt bona voluntat que hi posem, és molt difícil d’accedir a determinades obres del nostre patrimoni literari sinó és través dels esforçats i ímprobes llibreters de vell. I d’aquí se’n deriva una veritat de les grosses: si vull trobar determinades obres de la nostra tradició literària he de passar, forçosament, per les mans dels llibreters de vell o de les biblioteques, ja que la política literària de reedició d’obres és, per dir-ho de manera suau, ben escarransida. Digueu-me, altrament, com el lector esforçat podria conèixer les obres d’un Jaume Massó i Torrents, d’un Agustí Esclasans, d’un Apel·les Mestres o d’un Carles Bosch de la Trinxeria… I fins i tot les obres no reeditades, o de mal trobar, de Raimon Casellas, de Joaquim Ruyra, de Jacint Verdaguer o de Josep Carner. I què me’n dieu dels clàssics grecs i romans? O de determinats autors del classicisme europeu? ¿I dels llibres senzillament rars, de temàtica fins i tot un xic extravagant, llibres que només es poden trobar remenant, sospesant i xafardejant, ben encuriosits, entre les piles enormes d’exemplars? 

A Catalunya, dissortadament, no disposem d’aquelles col·leccions que abunden en els països veritablement civilitzats, col·leccions que apleguen a baix preu el bo i millor de la producció literària dels millors escriptors. Aquesta manera de fer es va estroncar, lamentablement, fa molts anys, amb aquelles col·leccions, lletjotes però eficaces, de les Millors obres de la literatura catalana i les Millors obres de la literatura universal. Mentre no hi hagi polítiques editorials que incideixen en la cultura i en el valor de la tradició, per damunt de les xifres econòmiques i els enlluernaments –sovint frustrats– de les novetats, no avançarem en aquest sentit. Per tant, la conclusió és clara: sense vosaltres, sense els llibreters de vell, no és possible tenir un coneixement ampli i una consciència clara del que significa la nostra literatura, en tots els seus gèneres i camps. Els vostres catàlegs són, fet i fet, l’immens receptacle on podem assolir una possible veritat pròpia, un criteri individual, una visió particular del que constitueix la nostra literatura, i per extensió la literatura universal. Vosaltres sou una veritable temptació per als qui ens agraden els llibres. Certament, l’ànsia que patim alguns lectors pot derivar de manera fàcil cap a la patologia, però aquí vull contradir de manera expressa Llucià de Samòsata, un autor grec del segle II dC, que en un llibre titulat Contra un ignorant que comprava molts llibres, deia el següent:

“(…) Si comprar llibres fes culte el qui els posseeix, la compra fóra veritablement molt preuada, i tan sols per a vosaltres, els rics, que en compraríeu a la plaça i ens superaríeu a nosaltres, els pobres. I, d’altra banda, ¿qui podria competir en cultura amb els marxants i amb els llibreters, que en tenen i en venen tants, de llibres?”

Els rics no sempre han estat ignorants, com succeeix ara, però tampoc ho eren els pobres, els quals sabien que només l’educació i la cultura podien treure’ls del pou (penso, ara, en els Ateneus Obrers, una part molt silenciada de la nostra cultura). El llibre de vell, en qualsevol cas, és una passió, una passió plena d’emocions, però en els nostres temps constitueix també la badiella que permet la unió del passat amb el present. Per això els llibreters de vell sou una necessitat i una urgència cultural de primer ordre per al propi coneixement, i sou també les persones que ens ajudeu a forjar-nos un criteri com a lectors. Aquest criteri ha de ser sòlid i crític, i ha d’ajudar a impedir, al mateix temps, que ens venguin gat per llebre, tot tirant de tòpics que s’arrosseguen durant dècades fins que un bon dia decidim anar al llibre original sense intermediaris i ens adonem que determinades sentències pretesament crítiques no només eren interessades, fruit d’un temps i d’uns interessos concrets, sinó del tot errònies.          

A banda d’aquestes consideracions, hi ha també un factor sensual i d’emoció  personal en la recerca de llibres antics. Els llibres són esperit, però tenen forma, són un objecte. I molts llibres són bells, ja sigui per les seves característiques d’edició, per la tipografia, pel paper, pel disseny o els dibuixos que contenen. I després hi ha l’emoció de tenir a les mans l’obra d’un autor admirat, o potser d’un escriptor que encara desconeixem i que volem incorporar al nostre bagatge personal. Llibres que, en molts casos, vénen de lluny, que remeten a una època en què encara no havíem nascut i llibres que havíem vist citats moltes vegades però que mai no havíem tingut a les mans. Les biblioteques són necessàries, és clar que sí. Però els llibres de biblioteca esdevenen amants fugissers, mentre l’humaníssim sentiment de possessió s’aquieta del tot quan sabem que aquell exemplar que ens neguitejava, rau per fi a les lleixes de la nostra biblioteca i esdevé un amor perdurable.

Tot això i més coses feu vosaltres, els llibreters de vell. Valguin aquestes quatre paraules esparses com a homenatge sentit i reivindicatiu de la vostra tasca, que jo no voldria que llanguís i encara menys que s’extingís. Per valorar la baula que suposeu, entre el present i la tradició, cal també un sistema educatiu que no es basi en el mer presentisme i les fulguracions de la pedagogia que oblida el passat. Cal, així doncs, un país que conegui el valor dels seus escriptors i que recordi que és imprescindible anar a les fonts, com deia Heròdot, i no pas parlar d’oïda –o no tirar només de Wikipèdia, per molt útil que sigui aquesta eina.

Us desitjo una gran edició de la Fira, enguany en unes circumstàncies certament extraordinàries. Però, ben mirat, no és extraordinari mantenir avui dia una fira dedicada als llibres i, al capdamunt, als llibres antics? I no és extraordinari mantenir viva la cultura en uns temps cada cop més bàrbars? Voldria acabar, així doncs, la meva intervenció dient-vos que m’agradaria viure en un país on els fets extraordinaris com aquest fossin comuns, ordinaris i fins i tot vulgars. Un país on les excuses, les angoixes i les justificacions passessin a l’altra banda, és a dir a tots aquells que ometen, cada cop de manera més oberta i desvergonyida, un dels actes més lliures i beneficiosos per a l’ésser humà. Em refereixo, és clar, a la lectura, de la qual en sou els dipositaris més tossuts, ferms i esperançadors.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació