Eloy Fernández Porta: “Vivim en una època de desfici per la norma”

Parlem amb el filòsof sobre el seu nou assaig, Las aventuras de Genitalia y Normativa (Anagrama), on proposa invertir la dinàmica entre la transgressió i la norma

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Eloy Fernández Porta és un assagista brillant, una cosa tan inesperada com un foucaultià que et fa petar de riure amb la seva prosa. Sobretot, frueix exercint d’aixafaguitarres cultural, el gaudi filosòfic de desemmascarar les forces que ens subjecten darrere de cada cosa que creiem natural, alliberadora i espontània. Quan s’atura la música i baixes de la conga que són els seus llibres (solen anar acompanyats de llistes de reproducció i booktrailers), l’alegria literària de la pàgina sedimenta en la consciència en forma de lucidesa, que ja deia Cioran que és l’únic vici que ens fa lliures, però lliures en un desert. El seu últim assaig, Las aventuras de Genitalia y Normativa (Anagrama), no podria ser més foucaultià i intempestiu: ens proposa invertir la dinàmica habitual entre la transgressió i la norma, veure la primera com una cosa freda i estàtica i la segona com la part calenta i libidinal de la parella; “la imaginació normativa com un mode cognitiu característic de l’era del capitalisme emocional”. Parlem del marro legislatiu, el malestar de l’art en la cultura catalana i per què la gastronomia està reemplaçant el sexe.

Eloy Fernández Porta | Foto: Laia Serch

Ens estem convertint en legisladors compulsius sense adonar-nos-en?

La patologia coneguda com a normopatia és un desfici per la norma. El normòpata veu el món com un magma d’excepcions que li resulten insuportables, i, davant de cada excepció, ha d’enunciar la regla. Això ho conec per via familiar (ma mare ho patia), fet que em va dur a estudiar-ho des de les ciències de la psique. Pel que fa a les percepcions empíriques, el fet de treballar en l’àmbit de l’art et facilita veure la necessitat col·lectiva de tenir normes i principis. El lloc comú de l’art contemporani des de Duchamp és que tot s’hi val. Això és una veritat relativa, perquè de totes les coses que no estan prohibides, només n’hi ha unes quantes que puguin significar alguna cosa en l’àmbit de les arts visuals. Però aquesta manca de normes en relació amb l’art resulta incòmode per al 95% de la població. I també ho he vist en el món digital, ho he detectat en l’emergència de tuitaires que es presenten a ells mateixos com a jutges reglamentistes, com si fossin el puto imperatiu categòric kantià encarnat: “allò que em passa a mi ho postulo com la regla universal que tothom ha de complir”.

Dir això és contraintuïtiu: no estàvem més deconstruïts que mai, els binarismes morts i enterrats?

En primera instància, fa l’efecte que la revolució sexual i les subjectivitats líquides han triomfat. Sobre què? Sobre un cert paradigma heteronormatiu de les relacions personals propi de l’estat del benestar del 1980. Però, en realitat, com més sentim a parlar de les excepcions, més s’enuncia la regla de la qual se separen. Una vegada, parlant de la tendència agènere en la moda per a una revista, vaig respondre que el triomf o la derrota de l’agènere dependria del vocabulari que la periodista faria servir en el seu l’article. Si tu fas un article sobre una col·lecció de Palomo Spain i la descrius fent referència als materials i a les textures, pot ser que alguna cosa agènere s’hagi imposat. Ara bé, si al llarg de l’article repeteixes una vegada i una altra que s’han trencat les normes, que no són homes ni dones, que el masculí i el femení són relatius, etc. estàs reforçant el binarisme.

I de tanta revolució a la força, el normal ha esdevingut el més sexy?

És una operació contrarevolucionària que succeeix de forma rutinària. Si llegim la història de la sexualitat, sempre trobem textos que diuen que els valors tradicionals s’han perdut i, a partir d’aquí, Sodoma i Gomorra. El resultat és una recentralització de l’heteronormativitat considerada com una reserva de valors en perill. Això té la seva versió feixista més evident, però també té una versió d’esquerra socialdemòcrata. Les polítiques de la diferència sexual han superat veritablement els binarismes? No ens trobem contínuament en el marc de l’esquerra lluitant en distincions binàries? Esquerra veritable i l’esquerra amb ulleres de pasta? Esquerra sobiranista i unionista? I dins dels moviments LGTBI, partidaris de la integració i partidaris de la diferència rupturista? La meva tesi és que la deconstrucció del binarisme és un moment d’emergència, un instant d’eufòria biopolítica, i amb l’emergència passa com amb els artistes emergents, que mai es consoliden.

La deconstrucció del binarisme és un moment d’emergència, un instant d’eufòria biopolítica, i amb l’emergència passa com amb els artistes emergents, que mai es consoliden.

Si la deconstrucció és inherentment emancipadora, com és que el desfici per la norma està tornant amb una força especial per l’esquerra en forma de tics neopuritans?

Es pot parlar d’esquerres i actuar com el centre-dreta. L’esquerra ha guanyat la batalla en l’àmbit del vocabulari, això es comprova fàcilment en el terreny de les arts, on l’argot de referència és el de la revolució contínua. Però les victòries aconseguides en l’àmbit verbal no s’han traslladat al pràctic, on segueixen funcionant els mateixos principis tradicionals. Jo no tinc una posició fàcil ni còmoda en el marc de pensament d’esquerra. Crec que és un error pensar que les persones d’esquerres, pel sol fet de ser-ho, són més liberals en l’àmbit sexual. Penso que és un gran error estratègic pensar que el feminisme ha de ser d’esquerres o no serà. Crec que les perspectives de gènere s’han de desenvolupar de manera capil·lar en tota la societat. Hi ha una cerca de la seguretat i de la veritat que no es pot explicar en termes d’eixos polítics. Hi ha una lluita discursiva per definir la norma, la regla i la llei que ultrapassa la diferència esquerra-dreta. Una de les tradicions de l’esquerra és rigorista, normativista, espartana, molt moralista, procedeix del cristianisme primitiu i s’articula en el comunisme de la línia dura. Això s’ha pogut comprovar recentment en el rebrot de modalitats de pensament d’esquerres pre-caiguda del mur de Berlin. La paraula clau és “militància”. En el moment en què establim una ètica fundada en el bon militant biopolític, seguim atrapats en una lògica de la creació de l’home nou del socialisme, que ara és substituït pel subjecte agènere, LGTBI + d’un nou socialisme emergent.

Eloy Fernández Porta a la redacció de Núvol. Foto: Laia Serch

Importes el llenguatge del plaer en l’imaginari tradicionalment gris de la regulació.

Pulsió, compulsió, impuls, atac. Aquests són els termes amb què defineixo la instauració de la norma i la veu amb què es proclama. Quan parlem de norma, ens ve al cap la calma, el classicisme, el marbre. Però la norma tal com jo l’entenc és pulsional, està viva i, així com la psicoanàlisi ens ha portat a pensar en pulsions de sexe i de mort, existeix una compulsió per fixar principis sòlids i inalienables. Tots ens hem explicat a nosaltres mateixos que som éssers pulsionals, sexualment polimorfs, capaços d’aventures sense fi. S’ha definit un subjecte postheteronormatiu com si fos una persona hipersensual, curiosa, amb una enorme inventiva sexual. Això em sembla admirable, i he conegut alguns casos així, però estic força segur que no són extrapolables. Em sembla molt més extrapolable la figura del reglamentador, el funcionari o el jutge. A les xarxes socials el que hi trobem principalment són judicis. De caràcter moral, estètic, polític, etc.; però judicis.

La trampa és inaugural, és sòlida. Ens sembla que és una ruptura de l’ordre, però és preexistent a la llei.

El gaudi no necessita que hi hagi una norma per trencar?

Això en català ho podem dir millor que en altres idiomes: no és “Feta la llei, feta la trampa”, és “Feta la trampa, fent-se la llei”. La trampa és inaugural, és sòlida. Ens sembla que és una ruptura de l’ordre, però és preexistent a la llei. Al seu torn, la norma és líquida, mutant. Com es pot comprovar en el cas del Dret, legislem a cop de cas, i cada nou cas demana una mutació en aquesta pulsió que anomenem llei. 

Queda en el teu llibre algun espai per una norma recomfortant, que no sigui neuròtica?

Crec que el conformisme només és possible com a ultraconformisme. Hi ha d’haver un desfici de conformació que ja no pot ser relaxat. Cal que estiguem molt atents. [Imita un líder fent un míting] “Companys en el conformisme, vigilem: poden aparèixer coses inconformistes”.

El sexe havia estat el lloc on fugir del conformisme, però escrius que el sexe ja no és el que era, que “la seu de la veritat s’ha traslladat dels genitals als paladars”.

El sexe segueix suscitant força interès [riu]. Però menys. Crec que la sexualitat és principalment discurs i reglamentació, i no podem establir una diferència entre reglamentistes i llibertins perquè el llibertí és un ortodox del seu llibertinatge. Qui accedeix per primer cop a una sala d’intercanvi de parelles està molt més pendent d’identificar les regles del joc que de cap altra cosa. Però resulta que el subjecte pervers polimorf que va imaginar la filosofia del desig no és la màquina desitjant sexual, sinó el gastrònom. Perquè en el terreny del menjar sí que gairebé tothom pot tastar carn i peix, explorar tots els gustos i sensibilitat possibles. La gastrofilia té moltes més possibilitats de crear subjecte que l’autobiografia sexual, que està molt bé, però segueix sent un codi minoritari. Poques persones fan una autobiografia a partir de les seves aventures sexuals, i cada cop més gent fa una autobiografia gastronòmica amb la qual persegueix evidents elements de sofisticació personal i superació de classe. Ferran Adrià ha guanyat la partida a Félix Guattari.

La híper-regulació és efectiva contra certes violències, perquè algunes zones grises s’han demostrat inequívocament perilloses. Vist així, l’únic espai civilitzat per al gaudi seria el mètode protestant de firmar un contracte per avançat que ens protegeixi del perill de cada situació. Hi ha espai per les zones grises sanes o només un increment normatiu ens pot protegir?

Jo he treballat en campus nord-americans i he vist de prop el problema dels abusos i les violacions. I no estic d’acord amb Camille Paglia en aquest punt. Hi ha situacions en què cal ser reglamentista i confiar en la capacitat dels individus per trobar el seu espai entre la lletra de la llei i la pràctica. Paglia diu que les reglamentacions que estan apareixent als campus intenten imposar un món sense subtext, on no existiria l’erotisme. Crec que la idea de Paglia és demagògica perquè s’està intentant imaginar una ortodòxia que no existeix. Fins i tot el més ultraconformista entén que hi ha un subtext. No penso que estiguem anant cap a una situació en què no es podrà fer res i no podrem ni tan sols mirar o acostar-nos a algú que ens atrau. Les zones grises seguiran existint. Em venen al cap les platges. Fins i tot en contextos de màxima repressió, com ara el franquisme, la lògica biopolítica desapareixia en les platges de Canàries, Formentera, o Eivissa. Sempre hi ha espais d’excepció. Seguiran existint zones grises, i seran com les platges (nudistes).

Eloy Fernández Porta. Foto: Laia Serch

A L’art de fer-ne un gra massa (Anagrama) exhibies una fina mirada catalanòloga sobre moltes temes. Els catalans tenim alguna relació particular amb la normopatia que ara investigues?

Jo no tinc objeccions genèriques a la normalització lingüística, en tot cas tinc les objeccions de matís de qualsevol lingüista que ha observat com de bracet de la normalització s’ha imposat una certa barcelonització, una canfanguització del llenguatge. Això ho he percebut a Barcelona (no ho extrapolo a tota Catalunya): un desfici per la norma que jo sempre he entès com una qüestió històrica. Els que vam néixer als setanta, estem a la cua de la primera generació de la normalització, i el personatge de còmic que més vèiem arreu era la Norma. Però això no ho vam viure com una imposició o una limitació, ans al contrari: els nens ens vam apoderar amb la norma perquè els pares no la coneixien. Això vol dir que el caràcter català sigui més normativista que algun altre? Jo no puc fer una comparació entre Catalunya i la resta d’Espanya perquè almenys un dels dos termes no està ben definit. L’Aragó no és la resta d’Espanya, és una cultura pròpia i veïna sobre la qual sí que podem dir coses concretes. Puc dir, per exemple, que l’espai públic a Catalunya em sembla més normatiu i reglamentista que l’espai públic a València. Ho dic pensant en el fet que València és l’única comunitat autònoma que ha tingut una presidenta lesbiana durant diverses legislatures, i tothom ho sabia, i qualsevol valencià et podia explicar amb qui, on, quants cops i de quina forma. Imagina que Catalunya hagués estat la primera: diríem, maragallianament, que som l’avantguarda i estem encapçalant no sé què. En canvi, no considerem València l’avantguarda de res. Jo considero que sí que ho és de moltes coses, i crec en una concepció de la cultura catalana que miri molt cap a València, i no fer-ho com es fa tan sovint, apropiant-se de manifestacions valencianes i fent-les passar per principatines. Dit això, pot ser que hi hagi una dialèctica entre regla i joc, entre seguir la regla i trencar-la que s’hagi expressat en l’èxit de disciplines com la ludolingüística. No m’imagino l’èxit d’un programa com El gran dictat en altres llocs. Fenòmens sociològics singulars defineixen una manera pròpia d’articular seny i rauxa que poden ser distintius de la cultura catalana.

Una certa concepció textocèntrica de la cultura ha determinat que les produccions culturals no lingüístiques siguin percebudes com a secundàries o irrellevants.

Més llocs on trobes una dialèctica norma-transgressió particular: la moda.

El món de la moda és l’espai on es negocien de manera més accelerada la convenció i l’excepció. Com a hetero que tot sovint es compra roba en botigues de roba gai, he pogut veure peces deconstruïdes, com ara jaquetes asimètriques, que comencen venent-se dins d’una subcultura fins que un any més tard ja pots trobar males còpies a Zara per a tothom. En la moda, l’innovador és més conscient que en qualsevol altre context que la seva innovació neix destinada a la còpia o, com diu Joan Morey, que la moda neix morta. La posició del dissenyador de moda és d’un cinisme estratègic que m’agrada practicar, perquè és molt diferent de l’idealisme romàntic que sol estar per defecte en el creador que fa una defensa arravatada de la seva subjectivitat única i irreductible. La posició epistemològica del dissenyador de moda hauria de ser un bon model de l’artista en temps normòpates.

També ets un expert en art, on aquest cinisme estratègic és l’ordre del dia de la pràctica comissarial.

Ara m’hauràs de permetre un excurs. Els dos llibres que he escrit en català són sobre expressions d’art catalana, tractats d’estètica, monografies sobre artistes catalans. Això ara és molt complicat a Catalunya. Fa uns mesos, vam tenir l’exemple de Pere Faura (en vau parlar a Núvol). Faura, que és un referent de primer nivell, va anunciar que deixava la dansa perquè no podia viure de dedicar-s’hi. Jo feia poc que havia llegit un assaig excel·lent sobre Faura escrit per Bàrbara Raubert (Discozombi, (Comanegra)). Si els mateixos artistes catalans ho tenen tan difícil, els que escrivim sobre aquests temes no ho tenim pas més fàcil. A tot això hi hem d’afegir el tema de quin lloc ocupa l’art en la definició de cultura catalana contemporània. Al segle XX, l’expressió cultural catalana que va tenir més difusió va ser l’art, i específicament la pintura, però el gir conceptual tal com es va viure a Catalunya, tal com va ser descrit, omès pels mitjans de comunicació i el sistema educatiu, va provocar que la mina de l’art semblés eixorca per a la cultura. Una cultura es defineix a partir d’una llengua. Això és cert. No és menys cert que en la majoria de productes culturals, la llengua s’utilitza com a instrument de producció, no com a finalitat en ella mateixa. L’arquitectura, la dansa o les arts visuals no són productes lingüístics. La llengua s’ha de defensar a mort. Però una certa concepció textocèntrica de la cultura, que era inevitable que aflorés després de quaranta anys de lingüicidi, ha determinat que les produccions culturals no lingüístiques siguin percebudes com a secundàries o irrellevants. Això posa els artistes en una posició marginal, perquè bona part del debat sobre cultura catalana sorgeix només de dues àrees de coneixement, la filologia i la politologia, que són dues disciplines molt respectables, però que fan servir criteris que no tenen res a veure amb altres àmbits de la cultura. 

Eloy Fernández Porta | Foto: Laia Serch

Cap a on evolucionarà aquest desfici per la norma?

Així com hi ha hagut èpoques en què semblava que l’excepció regnés rampant, crec que ara vivim una època de desfici per la norma que pot arribar a un paroxisme. Idealment, aquest paroxisme podria portar a la fi de les petites diferències narcisistes de l’esquerra. No crec que passi, però tant de bo. Crec que el reglamentisme sempre s’ha de disfressar de transgressió, i les formes que adoptarà el reglamentisme que vindrà no seran les del feixisme ni l’extrema dreta, sinó modalitats socialdemòcrates que justificaran el seu reglamentisme en nom de la lluita contra el feixisme.

T’agradaria ser un llibertí?

Sóc un admirador dels llibertins i un escèptic de la llibertat. Em vaig criar en un context que prometia la llibertat de tothom al cost de la llibertat personal. L’altre dia em vaig entretenir a comptar quantes vegades surt la paraula “trabajo” al Qué debe ser un joven comunista del Che Guevara. Hi apareix 67 vegades en només deu pàgines, sense comptar sinònims relatius com ara “lucha”, “tarea” o “labor”. Hi ha una ètica de l’alliberament que consisteix en una redirecció de l’esforç i del treball. La majoria de la gent que conec està esgotada físicament i psicològicament. No és exclusiu del comunisme. “Ens espera una feinada de por”. Aquest va ser el titular de l’editorial del diari Ara el 12 de setembre de 2012. M’identifico plenament amb el personatge de Charlotte Corday a Marat/Sade, una pobra dona que pateix narcolèpsia. A l’obra de teatre, l’actriu que la representa està adormida i la desperten a bufetades perquè ha d’agafar el punyal i matar a Marat en nom de la revolució. A la pel·lícula, el personatge es desperta i, mig endormiscada, recita una cançoneta sobre la necessitat de matar Marat, i canta sobre la revolució per descriure-la com un cúmul de morts. No m’hi podria sentir més identificat. Jo tinc problemes de son i de nervis que no arriben a la narcolèpsia, però s’hi assemblen, perquè he sentit que vivia sempre enmig de crides revolucionàries amb una exigència a la qual jo no podia acabar de respondre perquè el meu cos no s’hi podia adaptar. Jo no tinc el cos del revolucionari, això ho tinc claríssim. L’únic que em quedava era cantar una cançoneta sobre els morts de la revolució.  

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació